divendres, 18 de febrer de 2011

Un centenari d’Enric Morera

Aquest centenari no és pas el de la naixença d’Enric Morera i Viura, que fou commemorat l’any 1965, amb concerts dels orfeons i les agrupacions corals de tot Catalunya, malgrat que, a causa de les circumstàncies del moment (ens trobàvem en plena dictadura), hi mancà un homenatge nacional digne de l’extraordinària personalitat del mestre. Com tampoc aquest centenari no és pas el de la mort de Morera, atès que, fins al 2042, no podrà ser commemorat. Cal desitjar i esperar, però, que, quan arribi el moment, no es repeteixi allò que, per dissort, succeí l’any 1942. O sigui, que l’òbit de l’autor de la música de La Santa Espina, en coincidir amb els inicis del règim franquista, fou silenciat.

En realitat, el centenari d’Enric Morera al qual vull referir-me (centenari, per cert, lamentablement força oblidat avui) és el del retorn definitiu del músic a la pàtria l’any 1911, després d’una segona i breu estada a l’Argentina, retorn molt celebrat (moltíssims catalans anaren a rebre’l al port barceloní), tal com expliquen els periòdics de l’època, tot indicant que, a continuació, Morera, que abans ja havia destacat poderosament en el seu ofici, fou nomenat sotsdirector -més tard, director- de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, convertida després en Conservatori. Una de les coses que hom més recordava era que Enric Morera havia fundat una coral de gran prestigi, la Catalunya Nova, integrada únicament per homes de condició ben humil, obrers, dels barris del Cap i Casal. Catalunya (i això explica el fet que aquella arribada de Morera fos desitjada per molta gent) tenia la imperiosa necessitat de comptar, de nou, amb el genial músic, ja que, en aquells moments, la nostra música corria el perill de caure en la vulgaritat, en el mal gust. La música forastera s’estava apoderant dels teatres, cosa que motivava que els nostres millors músics abandonessin la lluita o emigressin a l’estranger. Tot això, amb el retorn d’Enric Morera de l’any 1911, quedà solucionat, atès que, en qüestió de poques setmanes o de pocs mesos, la música catalana aconseguí imposar-se arreu del país.

Al llarg de la seva vida, Morera compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, òperes, cançons, sarsueles, sardanes, etcètera. I fins i tot, un himne del Barça, molt més vibrant i patriòtic, asseguren, que el que posseeix actualment, la partitura del qual es deu trobar, si no s’ha perdut, abandonada als arxius del club blaugrana. Tots els poetes del seu temps treballaren per a Morera: Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etcètera, sense oblidar els rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó, que li portaren els seus versos perquè els musiqués. I, a part d’això, cal ressaltar que la sardana recobrà la dignitat que Pep Ventura, Juli Garreta o Josep Serra li havien donat. Així, gràcies a la inspiració d’Enric Morera, sorgiren peces tan belles i cèlebres com L’Empordà, La sardana de les monges, Baixant de la Font del Gat, Davant la Verge, etc., que ell feia estrenar a la històrica cobla La Principal de Peralada. Llàstima que ara, com algú ha comentat, amb l’excusa que la gent vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, a excepció d’unes poques que segueixen les petjades dels grans mestres.

Morera, segons expliquen els que el conegueren, tot fent-ne un retrat, era un home alt, sec, una mica escardalenc. Tenia uns cabells fins plantats com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent. El seus ulls petits, darrere les ulleres que duia, ho escodrinyaven tot I, pel que fa al mal caràcter que hom li ha atribuït, els seus amics han afirmat, desmentint-ho de forma rotunda, que era com un anyell, a qui li complaïa vestir-se de lleó. Així, si parlava malament dels seus col·legues, era perquè volia que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l’art hi sortís sempre guanyant. Enric Morera no era mai neutre. No era mai indiferent. Posava la seva persona, el seu talent, al servei de l’art de la terra. Era, en definitiva, el geni musical de Catalunya.

I aquest geni musical de Catalunya nasqué un 22 de maig, igual que Richard Wagner. Tots dos tenien el mateix ideal: crear una música nacional que representés el poble al qual pertanyien. Enric Morera, talment com Granados (el lleidatà Enric Granados, víctima del naufragi del vaixell Sussex, torpedinat pels alemanys, durant la I Guerra Mundial, al Canal de la Mànega), Debussy i Beethoven, morí un mes de març, en encetar-se la primavera. I jo hi penso molt, en l’autor de la música de La Santa Espina i de L’Empordà, però no pas tan sols quan arriba aquesta estació de l’any, sinó sempre. I és que tinc la sort, o el privilegi, que els balcons i les finestres del pis de la ciutat de Figueres on actualment resideixo, donen a un jardí dedicat a Morera, jardí que aquests dies de febrer em fa evocar que ara, precisament, es compleix el centenari d’un fet, que cal qualificar d’importantíssim, protagonitzat per l’excepcional músic català.

Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Pep Moliner ha dit...

Felicitats per el text, gran música la del mestre Morera.