Emili Casademont i Comas: El cas de la família Granados

Enric Granados i Campiña, que sentia una veritable passió per l’obra del pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes (considerat, gràcies al seu anomenat arte goyesco, el precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX), estrenà al Palau de la Música Catalana, ara fa exactament un segle, la suite titulada Goyescas. Poc temps més tard, aquesta suite obtingué un èxit realment extraordinari a París, fins al punt que Granados fou condecorat amb la Legió d’Honor de la República Francesa i, atenent el prec dels melòmens parisencs, no dubtà a convertir-la en òpera.

A causa de la Primera Guerra Mundial, però, l’estrena de l’òpera Goyescas no pogué tenir lloc a l’Òpera de París, tal com s’havia projectat, i hagué d’efectuar-se, el 26 de gener del 1916, al Metropolitan Opera House de Nova York. Enric Granados, acompanyat de la seva esposa Aurora Gal (en lloc d’Aurora, alguns afirmen que, en realitat, es deia Amparo, cosa força possible, tenint en compte que era valenciana), hi anà, malgrat la seva aversió als viatges per mar, aversió que li féu pronunciar aquestes paraules que resultaren malauradament profètiques: «En aquest viatge, hi deixaré els ossos».

Després d’aquella estrena de Goyescas als Estats Units, que significà un gran triomf per al compositor i destacat pianista nascut a Lleida, Wilson, el president nord-americà, convidà Enric Granados a actuar a la Casa Blanca. Això l’obligà a renunciar a emprendre el viatge de retorn a Barcelona, en ple i perillós conflicte bèl·lic, a bord d’un vaixell espanyol, que era d’un país neutral, i fer-lo, en canvi, en un d’anglès, substituït, a les costes britàniques, per la nau Sussex, encarregada de creuar el Canal de la Mànega, nau que l’Armada alemanya, confonent-la amb una de transport d’explosius, la torpedinà el 24 de març d’aquell any 1916. El tràgic succés comportà la mort de molts dels seus passatgers. Sobre la del matrimoni Granados, hi ha diferents versions. Però la més acceptada com a verídica és la que diu que el músic, rescatat per una barcassa, observà que, no gaire lluny d’allà on es trobava, hi havia la seva esposa, demanant desesperadament auxili, i que ell, volent-la salvar, es llançà al mar, sense saber nedar (igual que ella), i tots dos, al final, foren engolits per les aigües.

Enric Granados, que ja destacà de petit com a pianista, tot actuant sota la batuta dels millors directors d’orquestra -Pau Casals, per exemple, el 1901- i interpretant obres dels més cèlebres compositors clàssics, fundà l’Acadèmia Granados, a la ciutat de Barcelona, que dirigí fins al seu dissortat viatge al Nou Continent. O sigui, un centre d’ensenyament musical, després continuat amb el nom d’Acadèmia Marshall pel seu antic deixeble Frank Marshall, originari de Mataró, que ha donat grans figures de la interpretació pianística, com Alícia de Larrocha i Rosa Sabater.

Durant el seu encara no mig segle d’existència, Granados escrigué una gran quantitat d’obres, amb títols tant catalans com castellans, però la que més ha quedat -potser, l’única- ha estat Goyescas, òpera representada encara sovint a moltes ciutats -la seva Lleida natal, Barcelona, Madrid, etcètera-,cosa que desmenteix que, avui dia, el seu autor sigui (així ho he vist escrit en algunes biografies d’Enric Granados, editades últimament), un músic del tot oblidat. I, per altra banda, hi ha també moltes ciutats, tant catalanes com espanyoles, que tenen carrers i places dedicats a aquest insigne personatge, format musicalment a la Ciutat Comtal, el pare del qual residí a l’aleshores província hispana de Cuba, abans d’establir-se a la capital del Segrià, en companyia de la seva esposa càntabra.

Enric Granados i Campiña i la seva dona Aurora -o Amparo- Gal, moriren, repeteixo, perquè cap dels dos no sabia nedar. Per contra, ironies del destí, els seus descendents esdevingueren uns nedadors excel·lents, tot començant per l’Enric Granados i Gal, fill del músic. Aquest fou campió d’Espanya de natació dels 100 metres lliures l’any 1923, nedant, per primera vegada al nostre Estat, a l’estil crol, que havia vist practicar, el 1920, als Jocs Olímpics d’Anvers. Maria Aumacellas, la seva muller, també es dedicà de ple a l’esport natatori, amb el qual guanyà diversos campionats. I els fills d’aquest matrimoni, Enric i Jordi, néts de l’autor de Goyescas, han estat campions de natació en les modalitats de fons i mig fons. Per acabar, no puc deixar de ressaltar que Enric Granados i Gal fou, així mateix, un gran jugador de waterpolo. Un waterpolista que participà en els Jocs Olímpics de París, celebrats l’any 1924, amb una selecció espanyola, integrada completament per membres del C.N. Barcelona, entitat que, poc abans de la Guerra Civil, ell arribà a presidir. Després, ja com a entrenador i fins al moment del seu traspàs, produït el 1953, impartí, en alguns dels clubs barcelonins i madrilenys més importants, lliçons natatòries i waterpolistes altament valorades.