Emili Casademont i Comas: Periòdics carnestoltencs

Eduard Rodeja afirma, en el seu Llibre de Figueres, que l’antic Carnaval figuerenc era molt animat i, sobretot, «molt carregat d’intenció». I la cosa, si haig de fer cas d’allò que s’explica, deu ser certa. Com també deu ser cert això que diuen que, al recordat i gran cronista oficial de la capital de l’Alt Empordà, no li feia gaire gràcia el Carnaval o Carnestoltes, raó per la qual tan sols li dedica quatre pàgines de la seva voluminosa obra que, després d’obtenir el Premi Maspons i Camarasa l’any 1961, fou editada a Barcelona. Malgrat tot, s’hi endevina ben clarament que l’antic Carnaval de Figueres arribà a gaudir d’una gran importància.

Així, i pel que fa al ball de solters que se celebrava al Casino Menestral, Rodeja conta que aquest començava amb la publicació d’un periòdic que sortia tan sols aquell dia, titulat L’Hereuet, el qual es «ficava» amb tot «bitxo vivent», com se sol dir vulgarment. «Alguna de les seves facècies era molt enginyosa i carregada de sal i pebre, i ningú no hauria aguantat tot allò fora d’aquells dies de gran gatzara», indica Eduard Rodeja. I té tota la raó. Perquè ja m’explicareu, cars lectors, com hauria «respirat», en una època allunyada del Carnaval (i m’imagino com ho degué fer àdhuc en les mateixes dates carnavalesques), aquella pobra nena de casa bona -identificada per tothom-, a qui L’Hereuet li deia que no tenia pas cap necessitat d’escalfar-se al braser, car ja s’escalfava prou amb aquell que ella sabia molt bé…

Per la seva banda, l’amic Josep Maria Bernils i Mach, l’actual cronista oficial de la capital altempordanesa (que, igual que en Rodeja, no fa cap referència a aquella sensacional parada i fonda que féu a Figueres el rei Carnestoltes l’any 1878, camí de Barcelona, esdeveniment citat per Joan Amades), dedica només catorze línies de la seva obra Figueres, publicada el 1977, a l’avui desaparegut Carnestoltes figuerenc, renascut després de la mort de Franco, que havia prohibit la celebració de les festes carnavalesques a l’Estat espanyol durant quatre dècades. Bernils, a part d’assenyalar que el Carnaval ja es troba documentat el 1453 a Figueres i que, arran de la creació de les societats recreatives ciutadanes a la segona meitat del segle XIX, fou molt animat, ressalta que, a més del periòdic L’Hereuet, també en sortia un altre, aquest el dia del ball dels casats, En Banyeta, que feia igualment al•lusions molt intencionades, però que s’aguantaven perquè era Carnaval. I tot seguit, relata: «La figura de Carnaval era un ninot amb un cap articulat i, durant una època, anava vestit com Felip V. La cavalcada desfilava pels carrers als sons d’una marxa triomfal fins arribar a l’Erato, on s’iniciava el ball dels casats». Aquest ninot, per cert, que rebia el nom de Rei Titus, es veié per darrer cop a la dècada dels anys 1990. I en el seu discurs, a la Rambla, pronuncià aquesta frase: «Bancs i caixes, caixes i bancs, a l’infern sense entrebancs». Una frase que era l’avís (aquell Rei Titus era tot un gran profeta) que, en el futur, res de bo no podia esperar-se d’aquestes entitats.

I no puc oblidar un llibret titulat Records de Figueres, original de Frederic Gironella (editat a Barcelona, sense data), on hi ha un petit capítol que, sota el títol Diades de Carnestoltes, conté una sèrie de breus poemes dedicats al Carnaval figuerenc. Aquest autor, en els seus versets, parla de la societat carnavalesca La Broma, així com de «les balles», on surt el noi Pep, fill de Pep Ventura: «Era de consuetud, per Carnestoltes,/ fer balles tots tres dies a la plaça,/ que s’omplien de gent, molts amb disfressa,/ no mancant-hi el jovent de l’encontrada/ vestint gec de vellut i barretina/ i calçant espardenyes de veta ampla.// Solia encarregar-se de la cobla/ el noi Pep, que era un mestre quan tocava/ i que havia heredat, per la tenora,/ el saber que fou únic de son pare.// Les típiques absoltes quan moria/ en Carnestoltes la tercera tarda/ eren una follia, puix quan queia/ enmig d’aquell galop algun dansaire,/ al damunt seu, entre gemecs i cosses,/ s’hi feia un pilotàs de carn humana».

Pel que es conta, el noi Pep, Benet Ventura, traspassat en plena joventut el 1890, era un gran animador de les festes carnestoltenques (també dites carnestolenques). Amb els músics que dirigia, o sigui, els de la cobla que havia fundat i pertangut al seu pare, no sols actuava al Carnaval figuerenc, sinó que també ho feia als dels pobles de la comarca, com el de Roses. Un vila costanera, aquesta, que, durant el règim franquista, sempre, a excepció de l’any 1939, el del final de la Guerra Civil, celebrà el Carnaval -sense garebé amagar-se’n-, convertit enguany en un dels més antics, lluïts i concorreguts de Catalunya.

De l’activitat carnavalesca del noi Pep al capdavant de la cobla Antiga Pep, també se’n feren ressò sovint L’Hereuet i En Banyeta, uns periòdics carnestoltencs molt curiosos i sorprenents per a la gent de l’època (per a la d’ara, és clar, ja no ho serien gens), com molts del mateix estil que abans s’editaren exitosament a diverses localitats catalanes, avui ben oblidats, fins al punt que resulta difícil de poder-ne trobar algun exemplar.