divendres, 25 de març de 2011

«Invasió negrera»

Des dels inicis del segle passat i fins a l’esclat de la Guerra Civil (el 1936, ara farà 75 anys), amb un breu parèntesi pel mig -el de la dictadura del general Primo de Rivera-, les nits barcelonines gaudiren d’un gran prestigi internacional. Al Paral·lel hi havia una enorme abundància de cafès-concert -coneguts com a «music-halls»-, on anaven totes les tripulacions dels vaixells que atracaven al port, mariners que afirmaven que l’ambient alegre i barat d’aquells locals no es podia trobar enlloc més del món, ni a Marsella, ni a Hong-Kong, ni al vell Hamburg. I també hi havia, al Paral·lel, uns «music-halls» especials, als quals acudien els fabricants de Sabadell i de Terrassa, capaços de destapar, cada un d’ells, vuit o deu d’ampolles de xampany en una antellotja, mentre contemplaven com vint o trenta noies cantaven i ballaven, amb la mateixa absència i el mateix desmenjament d’una mecanògrafa d’aleshores, per exemple, que picava la màquina d’escriure pensant en el seu promès. I la Rambla, per la seva part, convertí Barcelona, gràcies a Ferran Bayés, empresari del Principal Palace, en un dels grans centres del «music-hall» europeu. Així per aquell local desfilaren tots els artistes més cèlebres: Yvonne George, que cantava Mon home; Rosen, l’home de les trenta armilles i de la picor permanent a les cames; la mítica Mistinguet, etcètera. I també un jove Maurice Chevalier, prim i afinat per les nits de Montmartre, que es presentava dins el marc esplendorós d’Oh, la revue!.

Aquelles nits barcelonines de la Rambla, per cert, foren víctimes d’una invasió de negres -popularment anomenada pels habitants de la Ciutat Comtal «invasió negrera»-, encapçalada per un parell de negres notables: Kid i Jack Jhonson. Aquest darrer feia poc temps que havia perdut -o s’havia venut, més ben dit- el títol de campió del món de boxa del pes fort, en un combat disputat a l’Havana, i el seu nebot, en Kid, que era també boxejador, no trigà a esdevenir tan popular com el seu oncle. Li deien «don Jack», duia una vida fastuosa i no volia saber res de la gent humil. Vivia al carrer Mallorca i tenia una col·lecció de criats amb uniformes fantàstics. Cada tarda feia un tomb pel passeig de Gràcia, amb el seu magnífic cotxe, i sempre anava a parar a la Rambla, on, en un dels seus elegants cafès, començà a proclamar que la reina de Saba era la seva antecessora, tot assegurant, a més, que el rei Salomó i tots els personatges bíblics eren negres com el sutge, coses que, pel simple fet de dir-les «don Jack», la nombrosa gent de pell fosca que havia «aterrat» a Barcelona admetia sense discussió, car les considerava completament certes...

I fou per aquella època que al Cap i Casal començaren a organitzar-se vetllades de boxa, vestint el presentador d’etiqueta i creant una federació. I com que perdurava el record de Jack Jhonson, la vetllada pugilística en què actuava un negre era anunciada com un esdeveniment sensacional. De mica en mica, la boxa catalana anà adquirint categoria internacional, tot exhibint-se, en els «rings» barcelonins, negres tan famosos com Baker, Teta, Fou-You i Batllin Siki. Paral·lelament a aquesta invasió de negres pugilístics, es produí la dels artistes de la mateixa raça: ballarins, cantants i músics. Així, hi hagué orquestres, formades únicament i exclusivament per negres, a l’Olympia, a l’Eden, a l’Excelsior, a la Buena Sombra, etcètera. El negre, músic i cantor instintiu, imposava un art, segons m’explicava el meu pare, resident aleshores a la Ciutat Comtal, que «entrava pels ulls i les orelles alhora». I igual que els púgils negres, triomfaren ràpidament, amb el «charleston» i d’altres ritmes. «A les tres o a les quatre de la matinada, la Rambla de Barcelona semblava una sucursal de Harlem o de l’Havana», afegia el meu progenitor, qui, per cert, a voltes hi trobava, allà, un conegut seu, en Pepet Gitano, el criat fidel que tenia Santiago Rusiñol a Girona. I és que el meu avi patern, propietari d’una carnisseria al carrer gironí dit del Vessador, perquè hi havia hagut un abocador de gra (ara, erròniament, se’n diu, carrer de Besadó), era amic personal de l’extraordinari pintor i literat.

Durant aquells anys, la despreocupació regnava com a mestressa arreu del país. Hi havia una considerable facilitat de vida. Era l’època, a Barcelona, del Mundial Palace, el dels famosos «sopars de duro»; d’un restaurant situat a la plaça Reial que cuinava un arròs a la milanesa cèlebre arreu del món; d’una societat denominada la Gran Peña, on s’organitzaven uns balls de Carnestoltes que, de tan fastuosos com eren, la seva sala, de matinada, apareixia plena de paperets fins als genolls, etcètera, etcètera. A part que, en alguns «music-halls» de la Rambla i del Paral·lel, s’hi «descorxava» -els barcelonins ho deien així- ampolles de xampany a dojo, «el espumoso vino del amor», conforme s’anunciava pomposament. Tal com algú ha ben assenyalat, semblava que la gent mastegava la imminència de catàstrofes bèl·liques, que havien d’escombrar de forma violenta tota aquella sumptuositat i tota aquella opulència delirants. Una sumptuositat i una opulència, en les quals tingué força a veure, sens dubte, la citada «invasió negrera» de la capital catalana.


Emili Casademont i Comas