divendres, 11 de març de 2011

L’antiga premsa en català

L’any 1911, ara es compleix exactament un segle, començà una gran florida de periòdics escrits en llengua catalana, florida que, en els primers mesos del 1931, arribà quasi al miler de publicacions d’aquest gènere al nostre país, sense comptar les de Barcelona capital, segons llegeixo en un llibre, l’autor del qual és el traspassat poeta tarragoní Lluís Bertran i Pijoan, editat aleshores. Aquella immensa florida, que havia fet mig pansir la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, revifà extraordinàriament, durant el temps de la Generalitat republicana. Però, a partir del final de la Guerra Civil, l’any 1939, amb la victòria del també general Francisco Franco, sublevat contra el govern legítim de la Segona República (individu que implantà un ferri règim dictatorial a l’Estat espanyol que durà quatre llargues dècades), quedà seca del tot.

L’inici del periodisme en català, el 1841, amb la publicació de Lo Pare Arcàngel, es traduí en un fracàs estrepitós. En el seu primer número, aquest setmanari barceloní, aparegut el 25 d’abril, deia que «fem servir l’idioma de la nostra paisana verge i màrtir, la gloriosa santa Eulàlia, catalana de tots qüatre costats». L’ambient de l’època, però, no era propici per a la gent que, amb gran entusiasme i bona voluntat, intentava tirar endavant Lo Pare Arcàngel, raó per la qual ben aviat es veié forçada a plegar veles. Una altra temptativa tingué lloc un parell d’anys més tard, o sigui, el 1843, amb Lo Verdader Català, periòdic també barceloní, que publicà,.en el seu número 4, una nota on deia: «Ha arribat a nostra notícia que alguns que es diuhen catalans no volen suscriurese a “Lo Verdader Català” perquè ve escrit en llengua catalana; y fins s’ens havia aconsellat que a fi que tingués eixida nostra revista, la escriguessim en idioma espanyol, seguint la mateixa marxa y los mateixos principis. No, lo principal objecte que nos proposàrem, al empendrer la publicació de “Lo Verdader Català”, fou traurer nostre hermós parlar de l’estat de postració y abatiment en què es troba, ostentar sas riquesas y sa bellesa». El públic, però, no en féu gens ni mica de cas i, finalment, el periòdic, enmig del més desesperant desinterès general, no trigà gaire, lamentablement -el 23 de maig del mateix any 1843-, a desaparèixer.

Hagué de passar molt de temps perquè sorgís, també a Barcelona, una nova temptativa de periòdic fet en català, atès que, fins al 1865, no veié la llum Un Tros de Paper, setmanari que tingué un gran èxit i que fou l’iniciador de la premsa humorística i satírica a casa nostra. Dirigit per Albert Llamas, al cap d’un any, però, per divergències sorgides entre ell i alguns dels seus principals col·laboradors, deixà de sortir, essent substituït per un altre setmanari, Lo Noy de la Mare, semblant a Un Tros de Paper, que aconseguí igualment interessar els lectors barcelonins, alhora que, de forma successiva, anaren apareixent -a la Ciutat Comtal- moltes altres publicacions d’humor satíric: L’Embustero, Lo Mestre Titas, Lo Gall de Paper, La Rambla, La Plassa de Sant Jaume i un llarg etcètera. De mica en mica, la premsa en català s’anà consolidant, gràcies a aquest tipus de periòdics, els quals propiciaren l’aparició de la premsa patriòtica i literària, iniciada pel Calendari Català, aquell mateix any 1865, revista que, sota la direcció de Francesc Pelagi Briz, comptava amb els millors literats del país, com Jacint Verdaguer, Carreras Candi i Jaume Collell. I aquesta consolidació no sols es produí a la Ciutat Comtal, sinó que, de mica en mica, també ho féu a totes les ciutats i les poblacions més importants de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona.

En la història de la nostra premsa sobresurt la revista La Renaixensa, considerada la més interessant i la més prestigiosa del segle XIX, que nasqué el dia 1 de febrer del 1871, dirigida successivament per Francesc Matheu, Pere Aldavert i Àngel Guimerà, i que durà un total de nou anys, ja que es transformà en diari, el dia 1 de gener del 1881, amb el subtítol «Diari de Catalunya». Però, en no arribar a assolir l’èxit esperat i desitjat, deixà d’editar-se després del número 9.840, el 9 de maig del 1905. La Renaixensa, en contra del que pugui pensar-se, no fou pas el periòdic barceloní de més llarga vida sorgit al començament de la dècada dels anys 70 del citat segle XIX. N’hi hagué un altre que gaudí de més longevitat (65 anys). M’estic referint al popular setmanari republicà La Campana de Gràcia -ben recordat encara avui per algunes persones d’edat avançada, tant del Cap i Casal com de la resta del nostre territori-, fet «fonedís» el 12 d’octubre del 1934. Aquesta publicació humorística (d’un humorisme satíric que s’«acarnissava», sobretot en els seus últims temps que pertanyia a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb els polítics que no compartien les seves idees), cal reconèixer que tingué un gran mèrit. O sigui, el d’haver contribuït, entre els catalans de l’època, a fomentar poderosament l’afició per fer-ho en la llengua pròpia del país. I ho feia, com alguns han assenyalat en to festiu, a tocs d’una graciosa campana...


Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Andrés Luengo ha dit...

Sr. Casademont,
Sóc l'Andrés Luengo, periodista més o menys andorrà. Potser em recordeu de quan vaig passar (fugaçment) pel Diari de Girona a Figueres. Li escric ara perquè tinc intenció de publicar un article al Periòdic d'Andorra, on escric des de fa uns anys a la secció de Cultura, una nota sobre el Glossari d'en Fontbernat, que acaben de publicar l'ajuntament d'Anglès i Editorial Andorra. Li volia demanar si podria trucar-li dilluns, 14 de març, per fer-li unes preguntes sobre el llibre i sobre el mateix Fontbernat. No l'entretindria més de 15-20 minuts. Només m'ha de dir l'hora que li aniria millor que el truqués, i el telèfon on el puc localitzar, és clar.
Gràcies per la seva atenció, i me n'alegro d'haver-lo retrobat gràcies a Fontbernat.

Cordialment,

Andrés Luengo
El Periòdic d'Andorra
Tel.: (00 376) 736 206
email: aluengo@elperiodicdandorra.ad