El dia de l’Encarnació

Divendres vinent serà l’Encarnació de la Mare de Déu, dia -conegut també popularment per la Mare de Déu de Març- en què totes aquelles senyores, noies i nenes que es diuen Encarnació o, fent-ho més curt, Encarna celebren la seva onomàstica. Tinc una veïna que porta aquest nom. I, com cada any, la felicitaré amb una alegria especial. Perquè, quan arriba la data del 25 de març, quatre dies després d’haver-se encetat la primavera, em fa l’efecte que ja hem deixat enrere el fred i iniciem l’època del bon temps, tal com diu el vell refrany: «L’Encarnació s’emporta el gel i duu el calor». És clar que no sempre això es compleix, atès que, algunes vegades, l’abril i el maig no fan gaire honor a aquesta dita. De qualsevol manera, el cert és que, a causa d’allargar-se molt la claror de l’astre rei (a part que, a partir de finals de març, els rellotges ja avancen 60 minuts l’hora oficial), miro aquests dos mesos amb simpatia i optimisme -sobretot, si l’hivern ha estat d’allò més rigorós-, perquè sé que l’estiu ja és a tocar.

A casa nostra, abans hi havia hagut una creença molt curiosa entorn del dia de l’Encarnació, que, fins al segle XVI, era també la festa de la Mare de Déu del Roser, car hom deia que, el 25 de març, s’encarnà, en el si virginal de la Mare de Deu, el roser de puresa del qual nasqué Jesús. Segons la citada creença, el Papa celebrava una missa solemne dedicada als cucuts. «Tots els cucuts del món -he trobat escrit a les pàgines d’un llibre antic- fan cap a Roma, per tal d’assistir a llur missa. Un cop enllestida, surten, com en processíó, fins damunt d’un pont proper a la ciutat i, des d’allí, s’escampen per tot el món. Hi ha qui diu que s’enfilen dalt de la basílica de Sant Pere i que és des d’allà que s’espargeixen. El dia de Sant Pere tots tornen altra vegada a Roma, a fi de concórrer a la missa solemne que, en tal dia, el Papa dedica al príncep dels apòstols i primer Sant Pare». I és per aquesta raó que existeix el vell refrany: «Per la Mare de Déu de Març/ el cucut surt de Roma,/ i per Sant Pere se n’hi en torna». L’única veritat de tot això, però (els nostres avantpassats, com pot apreciar-se, eren molt fantasiosos), és que el cutut arriba a Catalunya, així com a la resta dels Països Catalans, tan bon punt «esclata» la primavera i, en treure el nas els primers freds, se’n va a passar la hivernada a les càlides o tòrrides terres africanes, d’on procedeix. Aquest ocell, per cert, és enemic del soroll, motiu pel qual no se’l pot veure fàcilment a les grans ciutats.

La Mare de Déu de Març, per altra banda, també es coneguda, en alguns indrets de Catalunya, per la Mare de Déu de la farigola i per la Mare de Déu de les violetes. I és que, segons s’afirma, el 25 de març la farigola floreix i adquireix virtuts excepcionals i les violetes fan més olor que mai. I, parlant d’herbes i de flors, cal indicar que, per l’Encarnació, floreix el poliol, herba que ho sol fer quatre vegades l’any, és a dir, per les quatre festes de la Mareu de Déu, igual que el romaní. A casa meva, precisament, en tinc, de romaní, plantat en un test, i, pel que he pogut observar, cada 25 de març em sol obsequiar amb una bonica florida. I no puc deixar d’esmentar el fet que un gran afeccionat a prendre aigua de poliol fou Salvador Dalí. Sempre, després dels àpats (ho vaig poder constatar personalment), en prenia una bona tassa, convençut, igual que moltíssima gent, que ajuda a fer pair. Això, naturalment, deixant de banda l’aigua de Vilajuïga, les propietats medicinals de la qual gaudeixen de prestigi internacional des de l’antigor, que el pintor bevia mentre menjava, fet imitat per l’escriptor Josep Pla, o a l’inrevés. Dalí, per cert, tornant al poliol, havia arribat àdhuc a assegurar que una «bevedora empedreïda» de l’aigua d’aquesta planta havia estat la Mare de Déu, tot ressaltant que li donà forces per suportar els dolors del part.

Altrament, convé assenyalar que el dia de l’Encarnació i el dia de Sant Miquel de Setembre són les dates de l’any en què el sol, pel que es comenta, està més segur, cosa que, antigament, era aprofitada per marcar els rellotges de sol, per tal que anessin bé i no oferissin variació. De rellotges de sol, encara n’hi ha per moltes cases antigues de pagès, així com d’altres que no són de pagès, construïdes recentment, a fi de dotar-les d’un «toc» de tipisme. El meu recordat amic i col·lega Miquel Gil i Bonancia, per cert, publicà fa temps un llibre sobre els rellotges de sol, on hi ha inventariats tots els que aleshores hi havia a les comarques gironines, tasca en la qual el vaig ajudar, a petició seva, una mica. És clar que, com cal suposar, hi ha molt poca gent avui dia que es guiï per l’hora d’aquesta classe de rellotges. Gairebé ningú. Tothom té el seu rellotge de polsera (automàtic, ultramodern, etc., alguns amb calendari i aviat, potser, amb dutxa i tot), que moltes persones contínuament consulten, la mar de neguitoses, perquè tenen por de fer tard pertot arreu. Abans, amb els rellotges de sol, això no passava. Els nostres avantpassats es conformaven de saber l’hora aproximada i vivien més tranquil·ls i feliços. Ah!, i de tard, en solien fer, més o menys, igual que nosaltres.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)