divendres, 4 de febrer de 2011

Un mal de ràbia

Patir de mal de queixal és una cosa terrible. Hi ha qui afirma que és un mal de ràbia. I té tota la raó. Jo, per exemple, puc donar-ne fe, ja que n’he patit força. I ple de ràbia, perquè un queixal o una dent no em deixava viure, sempre, oblidant que sóc abstemi, m’he lliurat a la beguda alcohòlica (glopejant-la i llençant-la tot seguit), després d’haver provat d’alleujar el meu dolor, sense èxit, amb diverses «potingues» -calmants-, adquirides a les farmàcies. Al final, però, he acabat per fer-me arrencar la peça bucal dolenta, conscient que una dent o un queixal corcats provoquen serioses malalties. És clar que, per a molta gent, això d’anar a cal dentista o a cala dentista (en puc recomanar una que té les mans d’or), costa bastant. Fa mandra, angúnia i por. És quelcom força empipador, malgrat que les tècniques odontològiques han avançat una barbaritat i, per tant, l’extracció d’una dent o d’un queixal avui ha deixat, pràcticament, de tenir importància.

La tradició catalana conta, al marge del que diu la història o la llegenda oficial, que Apol•lònia s’havia casat amb un home molt geniüt, furiós i rondinaire, que mai no estava content de res del que ella feia, motiu pel qual la pegava constantment. La pobra dona, avorrida, fugí de la llar conjugal i anà a tancar-se en un convent de monges. Concretament, al de les dominiques de Montsió, establert al carrer barceloní del mateix nom. Així les coses, una nit se li aparegué Jesús, i Apol•lònia li preguntà: «Senyor, voleu que us ajudi a portar la creu?». I Ell li respongué: «Apol•lònia, Apol•lònia, com vols ajudar-me a portar la meva creu si tu no pots portar la teva?». En escoltar aquestes paraules, Apol•lònia decidí abandonar el convent i tornar a casa, on el seu marit la ben bufetejà, en rebre-la, i li féu saltar tots els queixals i totes les dents. Per això, a Catalunya sempre hem tingut santa Apol•lònia per advocada contra el mal de queixal, a part de per patrona dels dentistes, alhora que, antigament, s’hi encomanaven les esposes que tenien un marit intractable, perquè els donés paciència, resignació i conformació.

Hi hagué un temps que els arrencaqueixals barcelonins -i amb ells, els de les localitats veïnes de la Ciutat Comtal- celebraven amb molta gatzara la festa de Santa Apol•lònia, vestits tots de vint-i-un botons. I d’això no fa pas molts anys. Perquè heu de saber que la figura del metge-dentista que estem acostumats a veure avui dia, o de l’odontòleg, és relativament moderna. Abans hi havia, tal com acabo de dir, els arrencaqueixals. O sigui, uns personatges tot curiosos, que eren com una mena de «xarlatans» de fira, els quals solien anar de poble en poble, instal•lant-se al bell mig de les places majors, i feien uns discursos, ponderant la seva destresa en l’ofici, abans de procedir a arrencar queixals i dents amb unes tenalles, que mai no s’entretenien a desinfectar, mentre al seu costat un «músic» que els acompanyava tenia cura de fer força soroll amb l’instrument que duia, per tal d’impedir que se sentissin els crits de dolor dels pobres desgraciats que els arrencaqueixals estaven intervenint. L’espectacle era la mar de «pintoresc» i, a la vegada, extremadament perillós per als individus i indivídues que es posaven en mans dels que exercien el citat ofici, entre els quals figuraven molts barbers. En aquella època, la medicina popular tan sols recomanava que, per fer front al mal de queixal, les persones afectades mengessin truites, ja que no costen gens de mastegar.

Santa Apol•lònia és una santa, venerada a molts països europeus, que trobem al calendari del mes de febrer, concretament el dia 9. Un mes de febrer, per cert, que té molt «males bromes» i del qual no podem refiar-nos ni un pèl (hi ha un refrany que adverteix que el febrer és un mes traïdor), malgrat que, en el famós Tapís de la Creació (que pot admirar-se a la Catedral de Girona), hi és representat pel Carro del Sol, la qual cosa vol indicar que els raigs de l’astre rei ja comencen a escalfar amb certa intensitat. Així, hi ha hagut anys que el febrer ens ha «obsequiat» amb fortes i terribles fredorades, com aquella del 1956, en què nevà, glaçà i bufà un vent de mil dimonis, tot causant enormes estralls als arbres (a les centenàries oliveres de l’Empordà, sosbretot, que quedaren del tot «rostides»), a les plantes i al bestiar, a més de provocar la mort de moltes persones d’edat avançada o delicades de salut.

Per acabar, esmentaré que santa Apol•lònia, com a advocada contra aquest mal de ràbia, havia estat especialment venerada al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a pocs quilòmetres de Girona, és a dir, allà on Salvador Dalí i Gala es casaren per l’Església catòlica l’any 1958. Les mares gironines, desafiant sovint l’intens fred del mes de febrer, hi portaven, el dia 9, els seus fillets. I és que, al citat temple marià, s’hi guardava -almenys, això és el que s’afirmava- un queixal de santa Apol•lónia, queixal que feien passar per damunt les genives dels infants, per tal que dentessin amb facilitat. Un costum avui oblidat, però que, segons m’han assegurat, es mantingué fins poc temps abans d’esclatar la Guerra Civil del 1936 al 1939.

Emili Casademont i Comas