Nou llibre sobre Fontbernat

Albert Manent, l’il•lustre historiador, explica, en un extens article que porta per títol «Perennitat de les glosses de Josep Fontbernat», publicat a Papers de Recerca Històrica, de la Societat Andorrana de Ciències, que el periodista gironí Emili Casademont i Comas escrigué una biografia entranyable de Fontbernat, el llegendari director d’Els Cent Homes, la popular coral barcelonina dels anys 30 del segle passat, i que, fent honor a la història -avui esdevinguda llegenda- titulà el llibre L’home dels Cent Homes, editat, el 1996, pels ajuntaments de Bescanó i Anglès. «Casademont, aprofitant que feia molts anys que tractava el mestre, va poder salvar molts episodis i seguir molts fils d’una existència tan agitada, vitalista i dispersa com la de Fontbernat», diu, i destaca el Glossari andorrà, l’emissió que el gran músic, polític i escriptor (i l’únic director general de Radiodifusió que tingué la Generalitat republicana) realitzà diàriament, des del 1959 fins al moment quasi de finar, el 1977, a la potent estació francesa Radio des Vallées d’Andorre, instal•lada al país de la Verge de Meritxell, on vivia exiliat. «El sentit polític de Fontbernat -no en va havia estat diputat-, l’ajudava a evitar els esculls que ell mateix es podia posar, amb el seu impuls patriòtic català o intentant referir-se a la situació de Catalunya sota el franquisme. I, com que era un home culte, ho sabia relacionar tot i posseïa la gràcia del periodista; del periodista radiofònic que ha de modular oralment allò que ha escrit», relata Manent, parlant dels intents fets, per part del govern espanyol, perquè fos suprimit el seu Glossari.

Amb el temps, diversos escriptors i estudiosos (alguns ara ja traspassats) han descobert la figura del glossador Fontbernat i li han dedicat elogiosos comentaris, com l’acadèmic Octavi Saltor i la poetessa Montserrat Vayreda, autora del pròleg del meu llibre i del que, posteriorment, edità la Diputació de Girona, Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, i que comptà amb la col•laboració literària de Carles Fontserè, el cèlebre cartellista de la Guerra Civil, del musicòleg Joan Gay i Puigvert i dels periodistes J. Víctor Gay, Pius Pujades, Dani Vivern i jo mateix. I també l’han descobert Jaume Guillamet, Anna Balletbò i Josep Maria Casasús, el darrer dels quals ha afirmat que, en el Glossari andorrà de Fontbernat, «s’hi conjuminen la percepció dels avenços, les novetats i els costums socials amb el testimoniatge d’unes tradicions encara vives. Des d’aquesta perspectiva, les seves glosses radiofòniques (recollides, en part, en un llibre el 1966) són un document providencial d’aquells instants de la transició andorrana devers la modernitat». Cal ressaltar que el doctor Casasús, un erudit del periodisme, ha col•locat Fontbernat a la llista dels prestigiosos periodistes catalans que han fet història.

Jo vaig tenir l’honor de ser un col•laborador del Glossari andorrà, cosa que m’impulsà a crear, l’any 1965, la primera emissió diària en català a la Catalunya ocupada, amb el tiítol inicial de Figueres, tres de la tarda, convertit després en el de L’Hora de Catalunya, emissió altament valorada per J. M. Figueres, professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, un recull de textos dels seus prrimers anys de vida fou publicat, el 1968, en llibre. Aquell programa, en què col•laborà el meu inoblidable amic Fontbernat, el vaig poder fer a l’avui desapareguda Ràdio Popular de Figueres, que depenia del Bisbat de Girona i la censura, per tant, gairebé no l’afectava. D’altres emissores catalanes no començaren a radiar espais en la nostra llengua fins força temps més tard, com bé han indicat Guillamet, a La nova premsa catalana (Edicions 62. Barcelona, 1975), i Balletbò, a Periodisme en temps difícils (Diputació de Barcelona-Col•legi de Periodistes de Catalunya, 1989).

Dissabte de la setmana passada, a la sala que Josep Fontbernat té dedicada a Anglès fou presentada l’obra El glossari d’en Fontbernat, publicada per l’Ajuntament d’aquesta vila selvatana i l’Editorial Andorra. Entre els presentadors, hi havia l’alcalde anglesenc Pere Figuereda, Àngels Mach, representant de la Societat Andorrana de Ciències, Enric Fontbernat, nét del mestre, i jo, autor d’una part del text del volum. I vaig recordar, en el meu parlament, que Josep Fontbernat, el primer polític català que ha tingut competències de govern en el camp del periodisme i de la comunicació social, escrigué pàgines bellíssimes del Glossari andorrà -algunes incloses en aquest nou llibre-, relatives al seu Estanyol natal (municipi de Bescanó), al seu Anglès, on visqué de petit i és enterrat, i a la seva estimada Girona. I, per últim, també vaig recordar que Fontbernat fou, a París, conseller particular de Vincent Auriol, el primer president de la República francesa, després de la II Guerra Mundial, i, més tard, proposat per ocupar la presidència de la Generalitat a l’exili, en dimitir Josep Irla per motius de salut, cosa que el fidel col•laborador que tingueren Francesc Macià, Lluís Companys i el propi Irla no admeté, al•legant, amb la modèstia i la senzillesa que el caracteritzava que «No s’escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili», fet que afavorí Josep Tarradellas.

Carnet, signat pel president Lluís Companys, que acreditava Josep Fontbernat i Verdaguer com a director general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)