La truja de sant Antoni

Els sants barbuts, anomenats així perquè duen barba, són sant Maure, sant Antoni abat i sant Pau ermità, tot i que hi ha el costum d’afegir-n’hi alguns més. Les seves diades s’escauen dins un període de temps, a mitjan gener, conegut com la «setmana dels barbuts», considerada la més freda de l’hivern, encara que no sempre és així, malgrat el refrany que diu: «Per la setmana dels barbuts/ governen els tres germans/ tos, moquina i amagamans». I el més popular d’aquests sants barbuts és sant Antoni abat, el dia 17, representat, tant a les imatges com a les estampes, amb un porquet al costat, el qual, com si fos un xaiet, l’acompanya. Per això, la gent, en referir-se a ell, parla de Sant Antoni del porquet. O bé, perquè és el patró dels animals de peu rodó (cavalls, mules, rucs, etc.), de Sant Antoni dels ases. De fet, aquest sant barbut és el protector de tots els animals domèstics, motiu pel qual hom procedeix a portar-los a beneir per un sacerdot, el citat dia 17 de gener (o un diumenge abans o posterior a aquesta data), i se celebren diversos actes festius, com la cavalcada dels Tres Tombs, denominació que, segons alguns estudiosos, ve de quan, un cop acabada la benedicció, un genet feia alçar la cavalcadura sobre les potes del darrere de l’exemplar equí que muntava i, com a acció de gràcies i d’exhibició de destressa, l’obligava, sense renegar, a fer tres tombs davant el capellà. També s’explica que el nom d’aquesta cavalcada, que arribà a assolir a Barcelona una extraordinària importància, deriva del fet que la comitiva feia tres voltes a l’entorn de l’illa on hi ha enclavada l’església dedicada a sant Antoni abat.

I a propòsit de renegar, cal indicar que els que sí renegaven -i ho feien de debò-, segons he trobat escrit en un llibre d’història, eren els gitanos,.que mig tenien sant Antoni per patró. Així, a la capital catalana, duien a beneir els rucs més tarats que posseïen i, mentre durava la cerimònia, llançaven renecs «molt recargolats», amb els quals amenaçaven el sant si no guaria les pobres bèsties, ja que desitjaven vendre-les a bon preu. Per la seva banda, les gitanes i els seus fills petits voltaven pels carrers i ballaven la «xinxirinxina», una dansa que produïa esgarrifances a la gent que ho veia, atès que, per tal d’acompanyar-se, es feien petar sorollosament les dents, tot donant-se, de forma acompassada, cops de puny ben forts sota la barba.

Segons una vella tradició, sant Antoni estigué a Barcelona, durant l’època en què tenia fama d’obrar grans miracles, ja que el governador de la ciutat li demanà, a través d’uns emissaris que envià a Tebaida on l’abat residia, que hi anés i fes tornar la salut a la seva filla greument malalta. I el sant arribà al Cap i Casal a bord d’un nuvolet, a tall de petit vaixell, que atracà en una platgeta que hi havia just on ara s’aixeca l’edifici del Parlament de Catalunya (d’aquí ve, precisament, que aquella platgeta, al llarg de molt de temps, rebés el nom de platja de Sant Antoni), i beneí la filla del governador, la qual, a l’instant, restà guarida, ja que quedà completament alliberada del diable, que havia pres possessió del seu cos

I la mateixa tradició conta que a sant Antoni abat, tan bon punt trepitjà la sorra de la citada platgeta de Barcelona, se li apropà una truja, amb «cara» de pena, que duia un garrinet a la boca, puix que, com que era esguerradet, no podia caminar. Immediatament, la seva mare el deixà als peus del sant, qui procedí a beneir-lo i, tot seguit, es convertí en un porquet normal i espavilat, que arrencà a córrer com un gínjol. La truja, agraïda, no abandonà mai més l’anomenat «solitari del desert de Tebaida», seguint-lo sempre més pertot arreu, fins al punt que, com que ell morí primer que la bèstia, aquesta l’arribà a enterrar i tot. El porquet que caracteritza la iconografia de sant Antoni abat, per tant, hauria de ser, en realitat -o d’acord amb la tradició-, una truja, tal com havia estat al principi. El motiu del canvi sembla que tingué molt a veure amb un privilegi que tenien els «antonians» barcelonins, en virtut del qual els porcs -els porcs mascles- podien anar solts pel carrer i, dins una demarcació fixada (als afores de la ciutat, on aleshores tot eren camps de conreu), entraven a les masies i menjaven allò que volien. Aquell privilegi donà origen a dues dites: «Voltar més que els porcs de sant Antoni», perquè ho voltaven absolutament tot, i «Val més ésser porc de sant Antoni», perquè tenien entrada lliure pertot arreu i la gent els tractava la mar de bé, amb exquisidesa, portada per la creença que fer-ho guardava de llebrosia.

Això passava, pel que he deduït, quan els habitants del poble de Xia (a l’Alta Ribagorça) decidiren, en no posar-se d’acord per elegir l’alcalde, tirar una poma costa avall del carrer més estret i costerut del llogarret i atorgar la vara de màxima autoritat municipal a qui assolís agafar la fruita. I el que l’arreplegà, tot cruspint-se-la en un obrir i tancar d’ulls, fou un porc, que tragué el morro per la porta mig oberta d’una cort. Els xianencs -ja ho he explicat algun cop- no dubtaren a fer-lo batlle. I és que, repeteixo, els porcs llavors gaudien de molta estima i consideració, a excepció de les femelles, les truges, mirades amb certa antipatia. Per aquesta raó, doncs, és molt possible que la truja de sant Antoni abat fos substituïda pel porquet.

Retaule, corresponent a la segona meitat del segle XIII, de l'Esglèsia de Sant Martí de Xia, que es troba exposat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona). Foto: Núria Casademont

Emili Casademont i Comas