divendres, 7 de gener de 2011

Calendaris i caps d’any

Portalada del monestir de Ripoll

No sempre, malgrat el que molta gent pensa, l’any s’ha iniciat l’1 de gener. Antigament, com molt bé indica el folklorista Joan Amades al Costumari Català, ho havia fet pel setembre, que «és quan comença l’any agrícola -diu-, amb les feines de la sembra, i acaba amb les collites dels fruits principals que requereixen més esforç, collites que no resten enllestides fins, si fa no fa, cap a les darreries d’agost, moment, per tant, que marca la fi de l’any agrari». I és que el còmput antic del temps, benvolguts lectors, no era pas igual a l’actual, que és d’origen romà. El mesal, per exemple, es feia segons una base lunar i els dotze mesos eren de vint-i-vuit dies, fet que motivava que, al final, en quedessin alguns, d‘aquests últims, de «penjats», els quals constituïen un tretzè mes. Un tretzè mes, per cert, en què la gent, a més de dedicar-se al descans, procurava divertir-se tant com podia, participant en esbojarrades danses, així com bevent bon vi (les persones benestants, ja que les altres, pobres, s’havien d’acontentar amb un de qualitat baixíssima). A part, cal consignar que tothom creia que, en el decurs d’aquell mes -qualificat popularment de «babau»-, solien ocórrer les desgràcies més espantoses, cosa que, segons sembla (hi ha diferents versions sobre el tema), originà l’aversió universal vers el número 13.

Aquell càlcul per mesos lunars, adaptat a les feines agrícoles i a la vida del camp, durà una bona colla d’anys, atès que la gent de l’agre de la terra, que formava la gran majoria de la població, continuà amb el seu «calendari particular», com ho demostra el famós calendari de pedra esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, on es pot seguir la visió que els nostres avantpassats tenien del curs del temps i de les feines que el caracteritzaven. Així, cada un dels dotze mesos hi és representat per una curiosa «vinyeta» que simbolitza la tasca agrícola que li pertoca: la de la sembra, la de la sega, la de les veremes, etcètera, «vinyetes» que, posteriorment, passaren a formar part dels llunaris -impresos o no-, denominació que, al principi, reberen els calendaris. En determinades poblacions rurals de les Illes Balears, per cert, encara avui dia, en referir-se al calendari oficial, solen utilitzar el nom de llunari.

Per altra banda, Joan Amades assenyala que també l’any havia començat el 25 de març. I el mateix fa la Gran Enciclopèdia Catalana, que explica, després de dir que l’inici de l’any per l’Encarnació regí els calendaris dels Països Catalans al llarg de moltíssim temps, el següent: «El Concili de Tarragona de 1180, amb aprovació reial, ordenà que a Catalunya els documents fossin datats pels anys del Senyor, segons l’estil florentí». Aquest estil, usat a Florència i en una bona part de la Toscana fins l’any 1749, consistia a comptar els anys a partir del 25 de març posterior a Nadal, és a dir, dos mesos i vint-i-quatre dies més tard que el nostre cap d’any. I, tot seguit, la mateixa enciclopèdia afirma que «des de Catalunya (l’estil florentí), s’estengué a Mallorca i al País Valencià després de llur conquesta, i passà també als països mediterranis conquerits més endavant», tot assenyalant, per acabar, que «aquesta forma de comptar el temps, durà fins al 16 de desembre del 1350, a Catalunya i Aragó, mentre que al País Valencià perdurà vuit anys més».

Un destacat pedagog i escriptor bataloní, Joan Soler i Amigó, autor de molts guions per a TV3, conta que l’elecció del 25 de març per començar l’any fou motivada per la creença que la claror i la foscor dividia el citat dia a parts iguals, ja que, segons la Bíblia, Jesús, en el moment de ser engendrat per l’Esperit Sant al ventre de la Verge Maria, separà la llum de les tenebres, és a dir, transformà aquella data ja primaveral, coneguda com la de la Mare de Déu de març, en meitat dia i meitat nit. I, a continuació, Soler i Amigó indica que això propicià que la gent adquirís el convenciment total i absolut que Jesús havia nascut el 25 de desembre, just nou mesos després. Tot sembla la mar de lògic, mirant-ho d’aquesta manera. Però resulta que, de forma sorprenent, no es tingué en consideració un detall important. I és que, segons diu també la Bíblia, «els pastors vigilaven a l’aire lliure, la nit del 25 de desembre, els ramats, com pasturaven». O sigui, que ho feien prenent tranquil·lament la fresca, cosa que, com sovint s’ha comentat, indueix a pensar que la naixença de Jesús no es produí pas en una nit d’hivern, sinó de primavera o de principis de tardor. El cas, però -repeteixo-, és que, durant una llarga època, l’any començà el 25 de març a causa de la creença que Jesús, després d’haver estat engendrat en tal data, obrí els ulls a la vida (no es discutia si a Betlem o a Natzaret) el 25 de desembre següent.

No sempre, tal com he consignat abans, en les primeres línies d’aquest article, el cap d’any ha estat l’1 de gener. I podria ser -per què no?- que, tenint en compte els estudis que s’han realitzat i que es continuen realitzant sobre el tema, sense oblidar aquell canvi inesperat i no gaire llunyà de convertir en Dissabte de Dolor el Dissabte de Glòria, l’actual cap d’any passés, en el futur, a ocupar un altre dia del calendari. De més verdes, com se sol dir, n’han madurat, en maduren i en continuaran madurant.


Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Jordi Dorca ha dit...

Gràcies, Emili, per il·lustrar-nos tan bé.
El 25 de març és el dia que va néixer el meu fill. Bona partió.