Emili Casademont i Comas: Els periodistes

Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes

El gener és ric en festivitats de sants i santes que, pel seu prestigi, han estat escollits per gremis i corporacions, a fi que els aconselli i els protegeixi. I, acostant-nos ja a les acaballes d’aquest mes privilegiat, trobem que el dia 24 -enguany, serà dilluns vinent- és sant Francesc de Sales, la protecció del qual abraça tota la gent de la ploma, així com les persones que, abandonant l’antic i meravellós instrument que serveix per plasmar i fixar les idees i els pensaments, han emprat la màquina d’escriure, fins que aquesta ha estat «cruspida» pel modern ordinador, que és l’instrument que avui jo utilitzo. Sant Francesc de Sales, per tant, és el patró dels periodistes i dels escriptors en general, la diada del qual, en una època encara força recent, se celebrava cinc dates més tard, el 29, dia en què, per cert, rebé sepultura, l’any 1966, a la seva població natal de l’Escala, l’escriptora Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, l’autora de la cèlebre novel•la Solitud, traduïda als idiomes més importants del planeta Terra.

Cada any, els periodistes de París s’apleguen a l’església que Sant Francesc de Sales té dedicada a la ciutat del Sena, per tal de celebrar-hi, en part, la seva festa. I dic en part, perquè, després d’oir la Santa Missa, es donen cita en un bon restaurant parisenc per completar-la amb un dinar, tal com abans fèiem els periodistes de Girona, quan érem poquíssims els que exercíem aquesta meravellosa però sacrificada i no sempre ben vista i agraïda professió, entre els quals recordo molt especialment Fulgencio Miñano Ros, director del diari Los Sitios, traspassat i enterrat al cementiri gironí en encetar-se el 1967, les despulles del qual foren traslladades, el mes de novembre passat, al de Molina de Segura (Múrcia), localitat d’on era originari i on se li reté un emotiu homenatge pòstum. I també recordo molt especialment Jaume Sureda i Prat, primer director del Diari de Girona; Manuel Bonmatí, president de l’antiga Associació de la Premsa gironina; Josep Vilà, director de Ràdio Girona; Antoni Moner, Miquel Gil i Bonancia, Ernest Mascort, Fèlix Bouso Mares, etcètera, destacats professionals, avui absents, així mateix, del món dels vius.

I tornant a la capital de França, cal remarcar que el cardenal Pierre Veuillot, l’any 1967, s’adreçà als periodistes, que es trobaven presents a l’acte religiós, i amb una curta al•locució, però d’una gran volada espiritual, els digué: «Em permeto recordar-vos quines són les qualitats del perfecte periodista, que també són, en certa manera, el vostre codi ètic d’honor: fidelitat a la veritat i a la caritat, prudència en la informació i estima i respecte a les persones». Monsenyor Veulliot, magnífic escriptor i fill d’un acreditat periodista, podia donar aquests encertats consells. I és que sabia molt bé que les informacions no poden ser mai manipulades, ja que, si ho són, el fet constitueix un greu atemptat contra la llibertat d’expressió i de pensament. Insignes pensadors, homes de llei, prelats, etc., per cert, han afirmat que, allà on no existeix aquesta llibertat, no pot haver-hi justícia, tot remarcant que, en els llocs en què la dita llibertat ha estat ofegada, hi ha aparegut la tirania.

Sant Francesc de Sales, venerat tant a l’Església catòlica com a l’anglicana, i considerat el primer periodista autèntic que ha existit (escrivia uns petits «diaris», on denunciava, sense ofendre mai a ningú i retent culte a la veritat, les coses equivocades o injustes), nasqué en un poblet de l’Alta Savoia, ben a prop del Montblanc, l’any 1567. I fou bisbe de Ginebra, a part de fundar, conjuntament amb sant Joan de Chantal, l’orde religiosa de la Visitació. Aquest nom de sant Francesc, convé ressaltar-ho, té un prestigi enorme. Hi ha hagut el místic d’Assís, al segle XIII; el de Paula, al segle XV, i el de Sales, un segle més tard.

Cal que els periodistes preguem a sant Francesc de Sales (tal com fèiem abans, ja que, actualment, tenim el nostre patró bastant oblidat, com si hagués passat de moda), perquè no ens deixi caure en la temptació de donar notícies que, amb el zel de voler ser els primers a fer-ho, després resulta que no s’ajusten prou a la realitat. I, sobretot, perquè impedeixi que hi hagi directors de determinats mitjans i grups que, de cara als seus interessos particulars, ens impulsin -o obliguin, que encara és pitjor- a donar notícies falses o a escriure articles mentiders, sense tenir en compte que, en l’exercici del periodisme, l’honestedat hi ha de jugar un paper primordial.

Resumint tot això, els periodistes (jo sempre em considero i em consideraré periodista «en actiu», malgrat que estic jubilat de la professió, iniciada fa més de 60 anys a la meva ciutat de Girona) hem de demanar a sant Francesc de Sales que ens ajudi, ens inspiri i ens doni bon seny, per tal que el públic al qual ens adrecem -el de la premsa escrita, el de la ràdio, el de la televisió o el d’internet-, ens pugui qualificar sempre de totalment seriosos, honrats i creïbles. No oblidem mai, per altra banda, que els mitjans de comunicació poden fer un gran bé, si són ben utilitzats. O, en cas contrari -per desgràcia-, un gran mal.