dimarts, 25 de gener de 2011

“EL GLOSSARI D’EN FONTBERNAT”

L’il·lustre historiador barceloní Albert Manent explica, en un documentat i extens article titulat “Perennitat de les glosses de Josep Fontbernat”, publicat a “Papers de Recerca Històrica”, de la Societat Andorrana de Ciències, que el periodista gironí Emili Casademont i Comas, que es qui us parla -enguany jubilat i resident a Figueres-, va escriure una biografia entranyable del mestre Fontbernat, el llegendari director de la coral barcelonina Els Cent Homes dels anys 30 del segle passat. “Casademont -diu-, fent honor a la història, avui esdevinguda llegenda, va titular el llibre “L’home d’Els Cents Homes”, que va ser editat conjuntament pels ajuntaments de Bescanó i Anglès el 1996. L’autor, comptant amb l’ajut imprescindible i generosament enyorívol de les filles del biografiat, Josette i Marylou, i aprofitant que feia molts anys que tractava el mestre, va poder salvar molts episodis i seguir molts fils d’una existència tan agitada, vitalista i dispersa com la de Fontbernat. I ens va confirmar allò que alguns ja sospitaven i que l’immens “Glossari andorrà” confirmaria a bastament: que Fontbernat, que es formaria en el clima del Noucentisme i sobretot en el periodisme inquiet, rigorós dels anys vint i trenta, que tenia les finestres esbatanades al món, podia parlar de moltes coses i era mig trobador i mig rondallaire”.

I després de referir-se als anys que Josep Fontbernat, casat amb una ciutadana francesa, va viure com va poder el seu segon exili (el que va encetar l’any 1939, ja que abans ja n’havia viscut un altre, al costat del futur president Francesc Macià, que es troba ben reflectit al llibre “La batalla de Prats de Molló”, escrit pel mestre i editat a Barcelona el 1930), Albert Manent conta que Fontbernat, que era fill del poble d’Estanyol (municipi de Bescanó) i fill adoptiu d’Anglès, on va passar l’adolescència i és enterrat, s’establí per una circumstància feliç a Andorra, racó de catalanitat on trobaria altres exiliats, i va poder fer-se un raconet en una ràdio francesa. En realitat -permeteu-me aclarir això últim-, l’antic primer -i únic- director general de Radiodifusió que va tenir la Generalitat republicana (i, en conseqüència, el primer polític català que ha tingut competències de govern en el camp del periodisme i els mitjans de comunicació), va posar en marxa, per encàrrec de l’empresa gala Sofirad, aquella emissora, anomenada inicialment, l’any 1959, Ando-ràdio; després, Ràdio de les Valls d’Andorra, i, finalment, Sud-ràdio. El nom, però, que ha quedat en la memòria de tothom ha estat el de Ràdio de les Valls, estació d’ona mitjana d’enorme potència, que posseïa les antenes més altes del món, instal·lades al port d’Envalira, la veu de la qual arribava molt lluny. Fins i tot, durant l’època que emetia també en ona curta, a Amèrica. Aquella emissora, repeteixo, era francesa. I potser el fet que Andorra tingués com a llengua oficial el català va fer que els seus propietaris acceptesin que hi hagués algun programa no compromès, folklòric, en el nostre idioma. “No devien saber -assenyala Manent- el passat, radicalment nacionalista de Josep Fontbernat, quan van admetre que diàriament i quasi sense interrupció fos qui omplís un espai que era dels més escoltats d’una emissora que retransmetia fonamentalment en francès.”

El “Glossari andorrà” va començar aquell mateix any 1959, amb un article dedicat a Pau Casals, cosa que va contrariar els serveis especials del franquisme. I més es van contrariar quan van saber que aquella ràdio andorrana arribava i s’escoltava perfectament a tot Catalunya. Albert Manent relata que Fontbernat, en un del seus escrits, afirmava que “el Glossari no vol ésser altra cosa que una modestíssima crònica andorrana”. “Però, ben mirat -continua dient l’historiador-, aquelles notes radiades eren alhora una mena de memòries disperses de l’autor i també una crònica de moltes coses del passat brillant i recent de Catalunya. Els serveis d’informació, espanyols i francesos, es contrariaven, i sabem que els directors d’aquella ràdio francoandorrana van intentar suspendre les emissions de Fontbernat.” Cosa que -afegeixo jo- no van aconseguir, però sí, durant uns pocs dies, el bisbe de la Seu d’Ugell i copríncep del Principat d’Andorra, Ramon Iglesias Navarri, antic capellà castrense, perquè Josep Fontbernat havia acabat el “Glossari” radiant la sardana “La Santa Espina” d’Enric Morera, de qui ell havia estat deixeble predilecte a Barcelona, i, sobretot, perquè havia recitat amb contundència allò de “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”, escrit per Àngel Guimerà. No obstant això, Fontbernat va tenir la glòria de radiar diàriament el “Glossari andorrà” una bona colla d’anys, fins gairebé al moment de produir-se el seu decès, el mes de març del 1977. “No sé -diu Manent- si algú els ha comptat, però podria ben ser que hagués radiat unes sis mil glosses». Jo, francament, tampoc no ho sé. Caldria consultar-ho a la Diputació de Girona. que guarda l’arxiu, tant literari, com polític i musical, del polifacètic personatge. O el que se n’ha pogut salvar...

Albert Manent ressalta que “a través del “Glossari andorrà”, Josep Fontbernat, bon comunicador, idealista bondadós, escriptor de ploma amb afinament literari, anà expressant les vivències de la seva llarga i fecunda trajectòria vital”, tot afegint que hom s’adona, llegint els seus articles radiofònics, que “el mestre de música i creador de tantes corals, tant a Catalunya com a França, tenia també un sentit polític -no en va havia estat diputat- que l’ajudava a evitar els esculls que ell mateix es podia posar, amb el seu impuls patriòtic català o intentant referir-se a la situació de Catalunya sota el franquisme. Fontbernat va saber copsar l’ànima, la història i les arrels andorranes, perdudes en el temps de tan antigues, però vives i, com que era un home culte, ho sabia relacionar tot i posseïa la gràcia del periodista. I concretament del periodista radiofònic que ha de modular oralment allò que ha escrit”.

Amb el temps, alguns escriptors o estudiosos han descobert la figura del glossador Fontbernat -ell, en lloc de glossador, en deia glossaire- i li han dedicat algun comentari. Així, per exemple, la recordada i exímia poetessa i escriptora empordanesa Montserrat Vayreda i Trullol, autora del pròleg del meu llibre “L’home d’Els Cent Homes”, així com del que més tard editaria la Diputació gironina amb el títol de “Josep Fontbernat i Verdaguer (1886-1977). Imatges i documents”, en el qual van col·laborar literàriamente diversos periodistes i escriptors, a més d’aquest que us parla. “Amb prosa fluïda i transparent a la vegada, rica d’imatges poètiques, d’una frescor i naturalitat que enamora, descriu costums i tradicions viscudes o fa brollar els records, remembra personatges i exprem les essències d’aquesta terra nostra amb l’apassionament de l’enamorat”, deia la Montserrat.

I el barceloní Josep Maria Cassasús, erudit del periodisme, per la seva part, ha definit l’obra de Fontbernat, tot col·locant aquest entre els periodistes catalans que han fet història, d’aquesta manera: “Les seves glosses diàries de l’any 1959 (cal fer notar, afegeixo també jo, que el mestre només en va recollir un centenar en un llibre publicat a Barcelona el 1966) són encara avui un model de llenguatge i d’estil periodístics catalans, adaptats al mitjà radiofònic. Són també una mostra d’articles desplegats amb unes solucions amables, amenes, moderadament imaginatives, eclèctiques. Sabia dosificar mestrívolament la nota poètica amb l’apunt d’actualitat, les dades històriques i erudites amb el toc d’unes observacions agudes sobre una Andorra que anava canviant. Va escriure i va llegir les seves glosses quan es deixondia en aquell petit país el «boom» econòmic dels seixanta i setanta. En l’obra de Fontbernat es conjuminen la percepció dels avenços, les novetats i els costums socials amb el testimoniatge d’unes tradicions encara vives. Des d’aquesta perspectiva, aquestes glosses radiofòniques del 1959 són un document providencial d’aquells instants de la transició andorrana devers la modernitat.”

Jo vaig tenir l’alt honor de ser un col·laborador del “Glossari andorrà”, cosa que em va impulsar a crear, l’any 1965, la primera emissió diària en català a la Catalunya ocupada, amb el títol inicial de “Figueres, tres de la tarda”, convertit després definitivament en el de “L’Hora de Catalunya”, aprofitant la “increïble” circumstància que la censura franquista no afectava aquella potent emissora de l’Església, Ràdio Popular de Figueres -avui, desapareguda-, que depenia del Bisbat de Girona. Fins i tot, vaig poder publicar en un llibre, el 1968, un recull dels textos de l’emissió, corresponent als seus tres primers anys de vida, llibre sobre el qual van parlar molt elogiosament els diaris barcelonins “La Vanguardia” “El Noticiero Universal” i “El Correo Catalán”. Per altra banda, l’escriptor i acadèmic Octavi Saltor va qualificar de “miracle radiofònic i cultural” el fet que jo realitzés aquell programa diari en català (que comptava amb alguna col·laboració de Fontbernat) i així ho va fer constar a diverses publicacions, com el “Boletín del Círculo Catalán de Madrid”. Entre el meu inoblidable amic Josep Fontbernat, des d’Andorra, i jo, des de la capital de l’Alt Empordà, vam fer, per tant, que algunes emissores catalanes comencessin a posar en antena uns breus espais en la nostra llengua, tal com bé va ressaltar l’estudiós Jaume Guillamet, en la seva obra “La nova premsa catalana”, editada a Barcelona el 1975, i la diputada socialista al Congrés de Madrid Anna Balletbò, en “Periodisme en temps difícils”, volum editat conjuntament, l’any 1989, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Josep Fontbernat, que apareix fotografiat a Meritxell al meu costat el 1966 a les pàgines inicials del llibre “El glossari d’en Fontbernat”, publicat per l’Ajuntament d’Anglès i l’Editorial Andorra, que avui presentem en aquesta magnífica sala anglesenca de can Cendra que duu el nom del mestre, va escriure glosses bellísimes dedicades al seu Estanyol, al seu Anglès i a la seva Girona. I cal destacar, per últim, que «l’home d’Els Cent Homes», com popularment se’l coneixia arreu de Catalunya en els llunyans anys 30 del segle passat, va ser, a París, conseller particular de Vincent Auriol, el primer president que va tenir la República francesa, un cop acabada la II Guerra Mundial, i proposat per ocupar la presidència de la Generalitat a l’exili, en dimitir Josep Irla per motius de salut, cosa que Fontbernat no va admetre, al·legant, amb la modèstia i la senzillesa que el caracteritzava, el següent: “No s’escau que un pobre, un “pelat” com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili”, fet que va afavorir Josep Tarradellas.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.

EMILI CASADEMONT I COMAS
Periodista i escriptor

Text escrit i llegit per Emili Casademont i Comas, coautor del llibre “El glossari d’en Fontbernat” (Ajuntament d’Anglès-Editorial Andorra), durant la presentació de l’obra, el 22 de gener del 2011, a la Sala Fontbernat anglesenca.