Santiago Rusiñol, l’amic del meu avi

Santiago Rusiñol

El 13 de juny del 1931 -ara fa, per tant, 80 anys-, Santiago Rusiñol i Prats exhalà el darrer sospir. La mort el sorprengué a Aranjuez, ciutat on es trobava pintant els seus famosos jardins i, com aquell qui diu, amb els pinzells als dits. Per haver jo nascut un lustre més tard, no el vaig arribar a conèixer personalment. Però sí la meva família de la banda paterna i, sobretot, el meu avi Francesc, que fou, a més, un gran amic de l’il·lustre i polifacètic artista. «Sempre que en Rusiñol venia a Girona, el visitava i els dos feien petar la xerrada una bona estona», m’explicava en Josep, o sigui, el meu pare. La visita s’efectuava a la carnisseria que l’avi Francesc tenia, coneguda per tothom per «Ca la Justa», al final del carrer del Vessador (ara dit, erròniament, de Besadó, atès que el seu nom prové del fet que allà hi havia hagut un vessador o abocador), davant les típiques Voltes d’en Rosés, carrer que s’inicia a la Rambla. I Santiago Rusiñol hi anava acompanyat per en Pepet Gitano, un popularíssim personatge que era el seu criat, durant les estades que feia a la ciutat anomenada dels quatre rius (l’Onyar, el Ter, el Galligants i el Güell), i que donà lloc a aquesta dita: «Ser més conegut que en Pepet Gitano».

En Pepet Gitano (Josep Cortés i Soler, natural de Palamós) morí l’11 de gener del 1924, a punt d’arribar a la setantena, a l’Hospital de Girona. I fou recordat al llarg de molt de temps, fins al punt que l’esmenten, en una època bastant recent, l’escriptor Carles Vivó i el poeta Josep Tarrés. La gent, per fer empipar aquell home -que era un tros de pa beneït-, exclamava, quan s’hi acostava: «Acs, Pepet Gitano!», com si fes mala olor. I potser sí que, dit entre parèntesi, el seu cos en desprenia un xic. El meu pare, per cert, em contava que, en trobar-lo una vegada a Barcelona, el saludà amb l’al·ludida expressió. «Això, amic Josep de “Ca la Justa”, no m’ho diguis aquí. Els barcelonins no saben que els gironins em “piropegen”’ d’aquesta manera i, si se n’”enteren”, voldran imitar-los», li pregà. I, per altra banda, també el meu pare em contava que un dia, en baixar Santiago Rusiñol del tren a l’estació de Girona, procedent de la Ciutat Comtal, i ser rebut per en Pepet Gitano, que havia de portar-li l’equipatge, escoltà que alguns individus deien allò d’«Acs, Pepet Gitano!». I, com que ignorava a qui es referien, car era al principi de la seva relació amb Josep Cortés, li ho preguntà a aquest. «Ah!, no en faci cas, “don” Santiago -li contestà-. Veurà, és que la gent d’aquí és molt mal educada i diu això a tots els forasters quan arriben».

Pepet Gitano

A mitjan anys 1950, vaig descobrir el Santiago Rusiñol pintor, gràcies a una exposició, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, d’alguns dels seus meravellosos quadres fets a la Devesa i a la Vall de Sant Daniel. I, poc despres, també vaig descobrir el Santiago Rusiñol escriptor i autor teatral, mercès a la magnífica representació al Teatre Municipal de Girona, per part del quadre escènic del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (G.E.i E.G.), de la seva obra L’auca del senyor Esteve. Els dos esdeveniments m’emocionaren de debò. I fins i tot, contemplant les teles d’en Rusiñol, em semblava descobrir-hi la figura d’en Pepet Gitano, al costat de l’artista, lliurant-li algun pinzell i col·locant-li bé el cavallet.

L’auca del senyor Esteve -i torno a ella- és una de les més destacades peces literàries de Santiago Rusiñol. Escrita en forma de novel·la autobiogràfiica, fou publicada el 1907 i, una dècada després, s’estrenà com a comèdia teatral, tot assolint un gran èxit. En canvi, no tingueren la mateixa sort les pel·lícules que, basades en el seu text i titulades El señor Esteve, es realitzaren posteriorment. Jo en recordo una, projectada en un cinema de Tetuan (Regne del Marroc) a finals dels esmentats anys 50, i em decebé força. Potser, perquè abans ja havia tingut l’oportunitat (aquella que em proporcionaren els excel·lents actors i actrius teatrals aficionats del G.E. i E. G.) de veure-la interpretada en català, la llengua en què Rusiñol l’escrigué. Això, però, no vol pas dir que “don” Santiago no sabés escriure en castellà. Només cal recordar aquella sèrie de bells articles que publicà, en l’idioma de Cervantes, a La Vanguardia, sense haver-hi de tocar ni una coma.

Santiago Rusiñol era un enamorat de Girona. I prova d’això és que oferí a les autoritats municipals gironines la creació, en aquesta ciutat, d’un museu excepcional, que finalment, davant el desinterès que demostraren tenir-hi, es convertí, a Sitges, en el Cau Ferrat, segons em manifestà, fa d’anys, Maria Rusiñol, en una entrevista que li vaig fer per a Los Sitios. D’altra banda, el meu avi patern, gran amic -insisteixo- de Rusiñol, podria parlar moltíssim de l’amor que aquest professava a la capital del Gironès. I també ho podrien fer els seus set fills (quatre noies i tres nois), així com Dolors Viger, la seva esposa i, en conseqüència, la meva àvia, car tractaren força “don” Santiago. Però, per dissort, tots han abandonat ja aquest món. De qualsevol manera, a mi em queda el consol de poder anar evocant tot allò que el meu progenitor em contà, ple d’emoció i admiració, sobre la vida i miracles d’una persona realment irrepetible...

Obra pictòrica de Rusiñol, feta a Girona

Emili Casademont i Comas