El cas Rafael Casanova

Rafael Casanova (i no Rafael de Casanova, com sovint veiem escrit), conseller en cap de la ciutat de Barcelona, que esdevingué la màxima autoritat militar i política de casa nostra, durant el setge borbònic a què fou sotmesa la capital catalana, iniciat a finals del 1713 i acabat l’11 de setembre del 1714, nasqué a Moià el 1660 i morí, a Sant Boi de Llobregat, el 1743. Fill d’una família pagesa benestant, estudià al Cap i Casal, on es doctorà en Dret.

Casanova, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, ha originat opinions molt contradictòries entre els historiadors. Així, mentre uns l’eleven a la categoria d’heroi, d’altres fan tot el contrari, a part d’assegurar que fou elegit conseller en cap de forma irregular. Convertit, però, en un referent catalanista, els barcelonins, el 1863, dedicaren un carrer a Rafael Casanova i, un quart de segle després, li erigiren un monument, davant el qual se li reteren homenatges florals cada 11 de setembre, igual que avui dia, homenatges que les dictadures de Primo de Rivera i de Franco prohibiren, a més de fer retirar, aquest últim, l’estàtua que hi havia, que restà amagada, fins que, el 1977, aparegué de nou, un cop traspassat el Generalísimo, i es col·locà a la Ronda de Sant Pere, lloc on Casanova resultà ferit de bala en una cuixa, enarborant la bandera de Santa Eulàlia.

El conseller en cap de Barcelona, malgrat el que alguns creuen, no morí pas com a conseqüència d’aquella ferida. Fou traslladat a un hospital de la ciutat perquè li practiquessin una primera cura, hospital del qual fugí (hi ha qui afirma que disfressat de frare) i anà a refugiar-se a casa del seu fill, resident a Sant Boi de Llobregat, després d’haver ordenat que fossin cremats tots els seus papers. I els familiars de Rafael Casanova pogueren aconseguir, no se sap ben bé com, que els lliuressin un certificat de defunció a nom d’ell. Els béns del conseller en cap foren embargats pels borbons, guanyadors de la comtesa bèl·lica. Però Casanova, el 1719, obtingué el perdó i, amb tota tranquil·litat, retornà a la capital catalana, on continuà exercint com a advocat fins al 1737, any en què es retirà, tot exhalant, repeteixo, el darrer sospir a Sant Boi. Ernest Lluch, per cert, quan fou covardament assassinat per la banda terrorista ETA, estava investigant alguns aspectes de la vida de Rafael Casanova (entre ells, el de la seva «connexió» amb els «austricians»), tasca que, lamentablement, restà inconclusa. Potser, d’haver-la pogut continuar, hi hagués trobat alguna cosa important relativa al sorprenent i ràpid perdó, per part dels borbons, del cèlebre personatge.

Casanova mantingué greus disputes amb els seus subordinats més directes sobre la forma de combatre les forces de Felip V, que assetjaren al llarg d’una colla de mesos Barcelona, asfixiant la ciutat i ocasionant la mort de molta gent a causa de la fam. I el duc de Pòpoli, el 30 de novembre del 1713, que comandava les citades forces borbòniques, exigí als defensors barcelonins que es rendissin, exigència que ells rebutjaren, tot i que els enemics havien obert alguns forats a les muralles. Un dels fets més criticats per determinats historiadors fou que Rafael Casanova, en el seu últim i desesperat ban, ordenés que els vailets de 14 anys, sense excusa ni excepció, se sumessin a la lluita. O sigui, quelcom molt pitjor del que passaria posteriorment, al final de la Guerra Civil del 1936 al 1939, atès que l’anomenada «lleva del biberó» estava integrada per joves de 17 o 18 anys.

Un il·lustre català, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, mai no es mostrà partidari que es retessin homenatges pòstums a Rafael Casanova. I el mateix succeirïa més tard amb Jordi Pujol, president de la Generalitat. Però, molt abans, Francesc Macià, en retornar de l’exili i proclamar la República Catalana, que durà tres dies, havia lloat l’antic conseller en cap de Barcelona, tot ressaltant l’heroica defensa que féu de les llibertats de Catalunya, un exemple que recomanà que fos imitat per tots els catalans. I també el seu successor en la presidència de la Generalitat, Lluís Companys, s’afegí a aquella recomanació.

Sempre hi ha hagut, malgrat que s’ha mirat d’ocultar, molta discussió a l’entorn de Rafael Casanova i de la seva forma d’«actuar» durant el setge de la ciutat de Barcelona duta a terme pels borbons, setge que finalitzà amb una dolorosa derrota dels catalans, a més de deixar-hi moltíssims la pell. Una derrota que es traduí després en el decret de Nova Planta, en virtut del qual es prohibí l’ús de la llengua catalana. O sigui, un intent d’eliminar-la totalment, com el que ara protagonitzen, ben units, el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), ja que per a ells només, com en els temps «gloriosos» d’en Franco, tan sols hauria d’existir una España grande y libre i, òbviament, un idioma únic, el castellà.

Quan es declarà l’11 de setembre com la Diada Nacional de Catalunya (i no per Sant Jordi), molts ja digueren que, celebrant derrotes, no aniríem enlloc. I els fets, en tots els sentits, estan demostrant que, per desgràcia, tenien raó…

Emili Casademont i Comas