Santa Eulàlia, la "roja-separatista"El dia 3 d’agost de l’any 1218, segons la llegenda, la Mare de Déu visità, de forma simultània, el rei Jaume I, el seu conseller i confessor sant Pere Nolasc, i un canonge de la catedral barcelonina, sant Ramon de Penyafort, i els manifestà que desitjava que fundessin un orde de monjos cavallers, per tal que tingués cura de redimir els cristians, fets presoners pels sarraïns, que eren cruelment tractats.
Els tres personatges, que se sentiren molt honorats amb la gran «mercè» d’aquella visita, no dubtaren a fer-ho. I fou d’aquesta manera, segons la mateixa llegenda, com nasqué l’Orde de la Mercè. Segles més tard, el Sant Pare declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona, per haver-la protegit d’una mortífera plaga de llagostes, tot començant llavors, l’any 1688, encara que tímidament, la devoció a aquesta Verge, anomenada popularment la Mare de Déu llagostera. I, a partir d’aquell moment, la capital catalana començà també a celebrar la seva festa major per la Mare de Déu de la Mercè, enlloc de per Santa Eulàlia, el 12 de febrer, santa a la qual, per mirar d’evitar que els seus nombrosos «fans» protestessin fort, les autoritats barcelonines donaren el títol de copatrona de la ciutat.
Les commocions polítiques, però, propiciaren que la diada de la Mercè restés «adormida» fins al 1871, any en què, sota l’impuls de l’alcalde Rius i Taulet, l’home de l’Exposició Universal del 1888, es «despertés» i arribés a assolir certa importància, ja que abans el dia sempre havia estat aprofitat pels barcelonins per reposar, com si es tractés d’una jornada festiva més del calendari. D’altra banda, cal indicar que, tot primer, la diada de la Verge de la Mercè se celebrà el 3 d’agost, data que, posteriorment, es traslladà al 24 de setembre. Un aspecte curiós d’aquelles festes mercedàries fou el concurs d’auques narratives i descriptives dels actes que s’hi feien, cosa que motivà que se’n publiquessin diverses, d’auques, les quals permeten seguir, actualment, els diferents programes anuals. La imatgeria barcelonina, per cert, en féu una que cada any s’exposava, pels voltants de la diada, per les parades de fil i canya i per les botiguetes que venien imatgeria, auca que la gent adquiria per curiositat. Això coincidia amb el dia en què el de la Mercè era l’últim que les persones es passejaven al vespre per la Rambla, passeig que, l’endemà, començava a tenir lloc al carrer d’En Ferran i sota els porxos de la plaça Reial. En aquella època, la climatologia era d’allò més seriosa i, en conseqüència, els primers freds tardorals es deixaven ja sentir molt i tothom, tret de les hores de sol del migdia, solia portar roba força gruixuda.
La gran perjudicada pel canvi de patronatge de Barcelona fou, insisteixo, santa Eulàlia, coneguda també per Laia. Una santa nascuda, en els llunyans temps de l’emperador romà Dioclecià, al poble veí de Sarrià (pàtria de l’eximi poeta Josep Vicenç Foix, que hi tenia una pastisseria), annexionat, des de fa un segle, a la Ciutat Comtal. A santa Eulàlia se li atribueixen molts miracles. Entre ells, el de convertir un terreny on hi havia, en un racó, quatre escarransits plataners, anomenat popularment «el desert de Sarrià», en un immens bosc de majestuoses palmeres, que han estat les primeres que, segons la tradició, hi ha hagut a casa nostra. El meu enyorat amic, el músic Josep Maria Tarridas, el compositor d’Islas Canarias i de Nits d’Andorra, dedicà a aquest desert, per cert, una bella peça sardanística.
Altrament, convé esmentar que Barcelona guarda moltíssims records de l’estada a la ciutat de santa Eulàlia, que, als tretze anys d’edat, lliurà la seva ànima al Pare, després de patir un total també de tretze martiris, en negar-se a abandonar el cristianisme i a adorar déus falsos. Així, per exemple, en un d’ells fou tancada en una bóta plena de vidres i llançada des de dalt de tot d’un carrer que feia baixada -sense, però, que allò li causés cap dany-, motiu pel qual aquell carrer barceloní prengué el nom, que encara avui conserva, de Baixada de Santa Eulàlia.
I hi ha quelcom que contribuí al fet que santa Eulàlia arribés a ser del tot arraconada i oblidada oficialment. I és que «intervingué» en la defensa del Cap i Casal, l’11 de setembre del 1714, en enarborar Rafael Casanova la seva senyera per combatre les forces borbòniques que, al cap d’una colla de mesos de setge, aconseguiren entrar a la Ciutat Comtal. Per això, alguns polítics de Barcelona, al servei del govern de l’Estat espanyol, han arribat, en determinats moments de la història, a titllar santa Eulàlia de «roja-separatista». I fins a una època bastant recent, l’Ajuntament barceloní no procedí a organitzar diversos actes en honor d’ella, com a copatrona de la ciutat, pel febrer.
Alguns diuen que les gotes de pluja, caigudes sovint damunt Barcelona el dia de la Mercè, són unes llàgrimes que hi vessa santa Eulàlia per haver estat tan oblidada, mentre que d’altres diuen, per la seva banda, que són unes llàgrimes de venjança de santa Eulàlia, la qual, adolorida perquè se la desposeí injustament del títol de patrona de la Ciutat Comtal, pretén fer la guitza a les festes de la Mercè. Ambdues coses -per què no?- podrien ser certes.
Els tres personatges, que se sentiren molt honorats amb la gran «mercè» d’aquella visita, no dubtaren a fer-ho. I fou d’aquesta manera, segons la mateixa llegenda, com nasqué l’Orde de la Mercè. Segles més tard, el Sant Pare declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona, per haver-la protegit d’una mortífera plaga de llagostes, tot començant llavors, l’any 1688, encara que tímidament, la devoció a aquesta Verge, anomenada popularment la Mare de Déu llagostera. I, a partir d’aquell moment, la capital catalana començà també a celebrar la seva festa major per la Mare de Déu de la Mercè, enlloc de per Santa Eulàlia, el 12 de febrer, santa a la qual, per mirar d’evitar que els seus nombrosos «fans» protestessin fort, les autoritats barcelonines donaren el títol de copatrona de la ciutat.
Les commocions polítiques, però, propiciaren que la diada de la Mercè restés «adormida» fins al 1871, any en què, sota l’impuls de l’alcalde Rius i Taulet, l’home de l’Exposició Universal del 1888, es «despertés» i arribés a assolir certa importància, ja que abans el dia sempre havia estat aprofitat pels barcelonins per reposar, com si es tractés d’una jornada festiva més del calendari. D’altra banda, cal indicar que, tot primer, la diada de la Verge de la Mercè se celebrà el 3 d’agost, data que, posteriorment, es traslladà al 24 de setembre. Un aspecte curiós d’aquelles festes mercedàries fou el concurs d’auques narratives i descriptives dels actes que s’hi feien, cosa que motivà que se’n publiquessin diverses, d’auques, les quals permeten seguir, actualment, els diferents programes anuals. La imatgeria barcelonina, per cert, en féu una que cada any s’exposava, pels voltants de la diada, per les parades de fil i canya i per les botiguetes que venien imatgeria, auca que la gent adquiria per curiositat. Això coincidia amb el dia en què el de la Mercè era l’últim que les persones es passejaven al vespre per la Rambla, passeig que, l’endemà, començava a tenir lloc al carrer d’En Ferran i sota els porxos de la plaça Reial. En aquella època, la climatologia era d’allò més seriosa i, en conseqüència, els primers freds tardorals es deixaven ja sentir molt i tothom, tret de les hores de sol del migdia, solia portar roba força gruixuda.
La gran perjudicada pel canvi de patronatge de Barcelona fou, insisteixo, santa Eulàlia, coneguda també per Laia. Una santa nascuda, en els llunyans temps de l’emperador romà Dioclecià, al poble veí de Sarrià (pàtria de l’eximi poeta Josep Vicenç Foix, que hi tenia una pastisseria), annexionat, des de fa un segle, a la Ciutat Comtal. A santa Eulàlia se li atribueixen molts miracles. Entre ells, el de convertir un terreny on hi havia, en un racó, quatre escarransits plataners, anomenat popularment «el desert de Sarrià», en un immens bosc de majestuoses palmeres, que han estat les primeres que, segons la tradició, hi ha hagut a casa nostra. El meu enyorat amic, el músic Josep Maria Tarridas, el compositor d’Islas Canarias i de Nits d’Andorra, dedicà a aquest desert, per cert, una bella peça sardanística.
Altrament, convé esmentar que Barcelona guarda moltíssims records de l’estada a la ciutat de santa Eulàlia, que, als tretze anys d’edat, lliurà la seva ànima al Pare, després de patir un total també de tretze martiris, en negar-se a abandonar el cristianisme i a adorar déus falsos. Així, per exemple, en un d’ells fou tancada en una bóta plena de vidres i llançada des de dalt de tot d’un carrer que feia baixada -sense, però, que allò li causés cap dany-, motiu pel qual aquell carrer barceloní prengué el nom, que encara avui conserva, de Baixada de Santa Eulàlia.
I hi ha quelcom que contribuí al fet que santa Eulàlia arribés a ser del tot arraconada i oblidada oficialment. I és que «intervingué» en la defensa del Cap i Casal, l’11 de setembre del 1714, en enarborar Rafael Casanova la seva senyera per combatre les forces borbòniques que, al cap d’una colla de mesos de setge, aconseguiren entrar a la Ciutat Comtal. Per això, alguns polítics de Barcelona, al servei del govern de l’Estat espanyol, han arribat, en determinats moments de la història, a titllar santa Eulàlia de «roja-separatista». I fins a una època bastant recent, l’Ajuntament barceloní no procedí a organitzar diversos actes en honor d’ella, com a copatrona de la ciutat, pel febrer.
Alguns diuen que les gotes de pluja, caigudes sovint damunt Barcelona el dia de la Mercè, són unes llàgrimes que hi vessa santa Eulàlia per haver estat tan oblidada, mentre que d’altres diuen, per la seva banda, que són unes llàgrimes de venjança de santa Eulàlia, la qual, adolorida perquè se la desposeí injustament del títol de patrona de la Ciutat Comtal, pretén fer la guitza a les festes de la Mercè. Ambdues coses -per què no?- podrien ser certes.
La Mare de Déu de la MerçèEmili Casademont i Comas
1 comentari:
Benvolgut,
Com no he pogut posar-me en contacte amb vostè d´una altra manera, aprofito l´oportunitat dels blogs per fer-li saber que l´he trobat mentre estava fent una recerca de l´himne de Els Segadors. Sóc la presidenta d´un cor de Barcelona i estem portant a terme un projecte sobre la figura de Francesc Alió (primer harmonitzador de l´himne de Els Segadors), la Renaixença musical catalana i les cançons catalanes que podrien haver esdevingut himne però finalment no van arribar a ser, com ara la sardana Juny o la Santa Espina entre d´altres.
M´agradaria poder posar-me en contacte amb vostè per tal , de si ho troba convenient, poder concertar una cita per parlar d´aquest tema.
Pot dirigir-se al correu junta@corimpromptu.cat o bé trucar al tel. 655 69 46 51 (el meu nom és MªJosé).
Moltes gràcies per la seva atenció.
Em faria molta il.lusió poder acabar concretant una visita.
Atentament,
MªJosé Sales
Cor de Cambra Impromptu
Publica un comentari a l'entrada