divendres, 2 setembre de 2011

El futbol i la ràdio

Sempre, d’ençà del llunyà 1924, el futbol ha estat molt unit a la ràdio. I dic d’ençà del llunyà 1924, perquè aquell fou l’any en què es retransmeté per Ràdio Barcelona, emissora acabada d’inaugurar, el primer partit de futbol, aleshores dit, en anglès, de «foot-ball», que estava cridat a convertir-se en l’esport rei. La retransmissió d’aquell encontre, entre la Real Unión d’Irun i el Barça, disputat a l’Estadi Gal irunès, que finalitzà amb la victòria de l’equip blaugrana, anà a càrrec del periodista Joaquim Ventalló, traspassat, ara fa un lustre, ja gairebé centenari. I cal remarcar que la seva narració fou seguida molt atentament per tots els aficionats barcelonins, gràcies, en bona part, als aparells de galena llavors existents. En Ventalló, que en aquell moment tenia 25 anys, encara en radiaria un parell més, de partits: un Barcelona-Oviedo i un Real Sociedad-Barça, des de Santander, corresponent a la final del Campionat d’Espanya, en el qual el conjunt barcelonista s’adjudicà el títol.

Com a anècdota curiosa, convé esmentar que, després d’aquell triomf, el Barça se n’anà a fer una gira per Amèrica del Sud, sense, però, que l’èxit l’acompanyés mínimament, motiu pel qual Joaquim Ventalló escrigué els rodolins d’una auca titulada Auca del Club Campeón, que se marchó al Nuevo Mundo para tocar el violón. Allò indignà un directiu blaugrana, que es veu que no tenia sentit de l’humor, i s’adreçà al general Losada, que ocupava el càrrec de governador civil de Barcelona (era el temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), pregant-li que fes recollir aquella auca, petició atesa de forma immediata pel citat general. Potser, perquè no podia tolerar que es parlés, encara que fos en broma i en castellà, d’un club que, pel seu catalanisme, el règim «primoriverista» mirava de molt mal ull.

Un cop acabada la Guerra Civil, les emissores grans i petites començaren, els diumenges a la tarda, a retransmetre partits de futbol. Aquest fou el cas de Ràdio Girona i de Ràdio Barcelona, per exemple. No tot, però, els anà prou bé, ja que, pel que fa als encontres del Barça, sovint les seves retransmissions des del camp de Les Corts foren «tallades» en sec, bruscament, per la directiva del club, tot fent gala d’una educació realment deplorable, en considerar -consideració ben equivocada- que li restaven espectadors a les grades. A més, no tenia en compte que la ràdio feia un favor immens a moltes persones -malaltes i invidents-, que no podien assistir al camp. I tampoc no tenia en compte que, gràcies a la ràdio, es fomentava l’afició pel futbol. Sobretot, en uns moments -mitjan anys 40-, en què aquesta fluixejava força. Repassant la col·lecció d’El Mundo Deportivo, diari que era l’únic de caire esportiu que s’editava a la Ciutat Comtal, podem comprovar que les seves pàgines s’omplien d’informacions que res no tenien a veure amb el «peu-pilota», com el ciclisme, l’atletisme, la natació, la boxa, la lluita lliure, etc., «esport», aquest últim, on brillava bastant un gironí, carnisser d’ofici, anomenat «Mariano» Sansalvador.

I a Madrid també les retransmissions dels partits del Real Madrid i de l’Atlético de Madrid, per part de les emissores privades (Radio Nacional de España constituía un cas diferent, com ho demostra el fet que el gironí Joan Viñas, sotsdirector de la seva «sucursal» a Barcelona, relatés, des de Les Corts, molts encontres sense cap entrebanc), es toparen amb una incomprensible prohibició. Per això, davant la imposibilitat de poder retransmetre en directe partits de lliga, els radiofonistes madrilenys idearen diversos sistemes per fer arribar a les seves emissores les notícies que s’hi anaven produint, com la d’entrar als dos estadis, passant prèviament per taquilla, i, cada vegada que el marcador es movia, en sortia un al carrer i, per mitjà del telèfon d’algun bar proper, procedia a donar-ne informació als oients. Fins i tot, i per guanyar temps, hi hagué radiofonistes que, col·locats a dalt de tot de l’Estadio de Chamartín -avui, Bernabeu-, llançaven una pedra, embolicada amb un paper que contenia la informació pertinent escrita a mà, a fi que la recollís un company, situat a la via pública, encarregat de traslladar-la (la informació, s’entén) telefònicament a l’emissora. Cosa que, avui dia, amb un simple telèfon mòbil es faria a l’instant, des de qualsevol lloc d’un camp d’esports, i sense cap problema. D’aquesta curiosa manera, podríem dir que, de fet, nasqué el Carrusel Deportivo de la cadena SER, que esdevindria escoltadíssim. I cal destacar que Ràdio Barcelona, pertanyent a la mateixa cadena, ja assajà de fer-lo pel seu compte una mica abans, mercès a una colla de periodistes -Manuel Espín, Enrique Fernández, etc.-, que, a part d’enginyar-se-les per procurar saber al moment el que passava als terrenys on jugaven el Barça i l’Espanyol, solien efectuar algunes connexions amb emissores «germanes», com Ràdio Valencià, per exemple, que solia retransmetre els partits del quadre «ché» a Mestalla.

Tot això que acabo d’explicar, benvolguts lectors, m’ha vingut a la memòria arran de l’actual conflicte que enfronta el futbol i la ràdio, en pretendre la Liga de Fútbol Profesional fer pagar un cànon a les emissores per la retransmissió -parcial o total- dels partits. Sospito, però, que, al final, hi haurà una bona entesa entre les dues parts. I és que el futbol, malgrat comptar amb la «tele» al seu costat, no pot viure sense un mitjà, encara bastant poderós -i que li deu molts favors-, com és la ràdio…


Emili Casademont i Comas