divendres, 26 d’agost de 2011

El Tarlà de la meva infantesa

Hi ha un popular carrer de la meva ciutat de Girona, el de l’Argenteria, ubicat al barri vell, que, quan jo era petit, celebrava la seva festa per Sant Agustí, diada que s’escau el 28 d’agost. Una festa que, a part de ser molt animada, amb les seves audicions de sardanes i lluïts balls de nit, ens oferia, a la mainada, un simpàtic atractiu. Un atractiu constituït per un ninot de palla, anomenat Tarlà, vestit segons la moda de finals del segle XVIII, que era penjat, agafat de mans, en una barra entravessada de part a part del carrer i a l’alçada del primer pis d’una casa, pis, per cert, situat molt a prop dels Quatre Cantons i al costat mateix del que ocupaven els meus oncles, la Justeta i en Jaume. Aquell ninot feia voltes de campana, mentre, al so d’un tabal, tots cridàvem: «Visca el Xato!», nom amb què també se’l coneixia. I cal dir que moltíssima gent gran, a més de nosaltres -els infants, que el contemplàvem embadalits-, acudia a veure el Tarlà, «personatge» que, actualment, presideix les Festes de Primavera de l’Argenteria-Rambla, celebrades el mes d’abril.

Segons se’ns explicava als menuts, el carrer de l’Argenteria havia estat el més perjudicat per una pesta molt terrible. Així, i per tal d’aïllar-lo i deixar-lo en quarantena, d’acord amb les normes oficials d’aleshores, es procedí a tancar-lo per cada cap amb un encanyissat. Inesperadament, aparegué llavors un veí molt alegre que, a fi d’elevar l’esperit del veïnat al llarg d’aquells dies tristos, es lliurà a fer beneiteries, amb la sana intenció d’alegrar la gent. En record del cas, els anys següents, per la festa del carrer, es repetí la broma, substituint, però, l’autor de la gresca per un ninot. I, finalment, ens contaven que, en memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, es repartiren canyes verdes als veïns, perquè poguessin enramar les façanes i les entrades de les cases, cosa que jo vaig poder arribar a veure, atès que, durant els anys de la meva infantesa, el costum encara era molt practicat.

Però, abans que el ninot de palla substituís la persona que feia la gresca, es veu que transcorregué algun temps, ja que el folklorista Joan Amades diu, en el Costumari Català, el següent: «Cada any era nomenat un clavari que guardava la imatge del sant patró (sant Agustí) a casa seva i curava de l’organització de la festa. La vigília es feia una mena de processó que anava de casa del clavari fins a l’església de Sant Feliu, on era dipositada la imatge, portada processionalment. El seguici estava format per un gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, enmig del carrer, davant del veïnat i dalt d’un cadafal, era elegit un rei de la festa que rebia el nom curiós de Tarlà, o sia, el de boig. Es feia l’elecció per concurs. Era elegit el que demostrava ésser més beneit o sabia interpretar millor aquest paper. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i comunicar l’alegria al veïnat durant tota la festa». Això era el que, d’infant, em contava també el meu pare, que havia nascut i viscut al carrer de Besadó (seria més correcte dir-ne del Vessador), a tocar de l’Argenteria.

I, després d’assenyalar Amades que el Tarlà era passejat per tot el barri (a més del carrer de l’Argenteria, per tots els carrerons del seu entorn, que en formaven part) dalt d’un carro i tractat com si fos una mena de rei o autoritat, afegeix; «El matí del dia del sant, se celebrava una solemne festa religiosa, en sortint de la qual els pavordes i pavordeses del sant visitaven les cases dels veïns fent el llevant de taula, o sia captant per cobrir les despeses de la festa. A la tarda es feia una fontada que rebia el nom de “feixina”, nom aplicat també a les fontades fetes per altres barris de la mateixa ciutat. De retorn del lloc on s’anava a berenar, es feia una ballada de sardanes. El Tarlà assistia a totes les gresques i procurava realitzar el màxim nombre possible d’excentricitats i estranyeses per fer riure el veïnat».

Fent un parèntesi, he de dir que, en els primers temps de la postguerra, recordo que es posà molt de moda això d’anar la gent a fer la «feixina». I no sols la dels diferents barris de Girona, sinó també la d’algunes poblacions properes, a tall de cloenda de les seves festes majors. Així, jo anava sempre, en encetar-se el mes de setembre, a la «feixina» que s’organitzava a Sarrià de Ter (hi tenia família), on, després d’una bona berenada, «regada» amb xampany, els sarrianencs es lliuraven, al compàs frenètic d’una orquestra, a la dansa com si s’haguessin tornat «leros».

Tornant al Tarlà del carrer de l’Argenteria, cal indicar que, en aquells anys de la meva infantesa, vestia d’una manera graciosa -grotesca, més aviat-, amb barret bicorne, del qual penjaven borles i flocs, i amb robes llampants, en què destacaven galons lluents, cintes i bandes que tractaven d’imprimir-li caràcter de dignitat. I, per altra banda, aquell Tarlà que, penjat, feia tombarelles, ens era presentat, a vegades -si no feiem bondat-, com l’home del sac. D’aquesta forma, la gent gran ens amenaçava de «fer-nos agafar pel Tarlà de casa la vila», amenaça infantil força corrent a molts pobles de l’Empordà.

El Tarlà, l’any 1902, fou cedit pels veïns del citat carrer gironí a Barcelona, en ocasíó de les Festes de la Mercè, on romangué penjat entre dos balcons del carrer també dit de l’Argenteria. I allò féu que, com a mostra d’agraïment, els barcelonins imposessin al ninot una bonica medalla, condecoració que el Tarlà lluïa al pit al llarg d’aquells anys 40, joiosament i orgullosament, i que suposo (i dic suposo, perquè, a causa del pas del temps, tot ha anat canviant molt) que és la mateixa que, avui dia, encara exhibeix.



Emili Casademont i Comas