dissabte, 6 d’agost de 2011

L’Estatut de Núria i la seva curta vida

Sis foren els diputats de la Generalitat (Pere Corominas, Jaume Carner, Josep Dencàs, Martí Esteve, Rafael Campalans i Antoni Xirau) encarregats d’elaborar el primer estatut d’autonomia que ha tingut Catalunya. O sigui, l’Estatut de Núria, conegut així per haver estat redactat, el mes de juny de l’any 1931, en aquesta bella i llegendària vall pirinenca i gironina, símbol, deien aleshores, de la Catalunya moderna i emprenedora. No feia gaire temps, per cert, que s’havia inaugurat el cremallera Ribes de Freser-Núria, després del que donà accés al monestir de Montserrat. I allà, a l’hotel de Núria, els redactors de l’Estatut hi romangueren, treballant -en un envejable ambient de pau i sana harmonia-, entre els dies 14 i 20.

Emili Granier-Barrera, un dels destacats periodistes de l’època, explicà, al començament d’una crònica que, des de la mateixa Vall de Núria, féu arribar al diari barceloní L’Opinió, el següent: «Tots van vestits d’esport, duen espardenyes i una gorra de viatge, i tenen prohibit parlar d’estatus a taula, un repòs ben merescut». I, tot seguit, relatava això que ofereixo de forma extractada: «L’habitació on treballen -cambra 220 de l’hotel de Núria- és plena de sol. Hi ha un gran finestral que dóna a la prada, encarat a les muntanyes alteroses. Una taula gran, un penja-robes, llibres, llums. Cadires confortables, butaques per a tothom. Papers. I prou. Allò és l’infantament de l’Estatut. Comencen el treball a les deu del matí. Pleguen per dinar, generalment entre una i dues. Prenen cafè, fan un petit volt i tornen a fer feina per compte nostre fins a les vuit o les nou del vespre. Això, que dura des de fa cinc dies, s’acabarà avui, dissabte. L’Estatut serà… Ep, això no ho toqueu, que es trenca! Hi ha una consigna severíssima. Ni l’amistat personal, ni el nom del periòdic, ni els ideals, ni cap altra invocació que puguem fer, no tindria efecte. Res. Silenci. Només sabem que hi ha motius per estar contents. Que l’Estatut serà extens, complet».

Al cap d’una setmana, el 28 de juny, el poble de Catalunya elegí els diputats a les Corts Constituents que havien d’anar a defensar aquell Estatut al Parlament de la República. El cos electoral es mobilitzà d’una manera impressionat. A la ciutat de Barcelona, on triomfà, igual que a tot Catalunya, la candidatura d’Esquerra Republicana, passaren de 200 mil els vots emesos, la immensa majoria obtinguts per Francesc Macià. En aquells moments històrics que vivien els catalans, els periodistes volgueren que l’«Avi» els digués quina havia estat la seva impressió davant l’esclatant victòria i quines eren les seves esperances. Macià ja havia dit, des del balcó de la Generalitat el dia 14 d’abril, els mots justos, precisos, contundents, que el poble volia escoltar. «No ens va importar, però -assenyala Lluís Aymamí en les seves Memòries-. Volíem tornar-los a sentir d’aquell home que era l’àrbitre dels destins de Catalunya. Volíem sentir-los de ben a prop, una i mil vegades». I Francesc Macià els manifestà: «Esperava una victòria franca, aclaparadora, perquè el poble no enganya mai i ja fa dies que la prometia. Però tan formidable, no. Ha estat impressionant. Tant, que els moments són d’una gran responsabilitat per als homes que hem estat elegits». I, per la seva part, Lluís Companys declarà: «Em fa por aquesta gran victòria. Tenim el poble, tot un poble que ens empeny, i em fa molta por la responsabilitat que hem contret. No veig en la majoria dels homes elegits (improvisats a darrera hora, sobre la marxa) la preparació que cal davant les grans batalles que han de venir».

A tot això, hi mancava encara el plebiscit popular, per tal que l’Estatut de Núria pogués ser presentat a les Corts Constituents de la República. I aquest referèndum es convocà per al dia 2 d’agost (ara acaba de fer 80 anys) i assolí un èxit espectacular, ja que hi votà a favor gairebé la totalitat del cens electoral de Catalunya, mentre que les dones -elles no podien votar- hi aportaren un nombre considerable de signatures de suport. Fou una diada esplèndida. Ni un incident, ni el més petit fet desagradable. I la nit del 14 del mateix mes, Francesc Macià, al capdavant d’un grup de consellers de la Generalitat (Ventura Gassol, Pere Comes i Manuel Carrasco i Formiguera), així com de diputats, acompanyats tots per una colla de periodistes, entre els quals hi havia Joan Alavedra i Lluís Aymamí, emprengué viatge en tren cap a Madrid. I cal destacar que Maria Macià, la filla de l’«Avi», que anys després m’honoraria amb la seva amistat, estigué al costat del seu pare en el viatge. I també cal destacar que la gent, en passar els expedicionaris per les terres de casa nostra, els donaven ànims, tot cridant: «No afluixeu!».

Dissortadament, emperò, l’Estatut de Núria, aprovat el 9 de setembre del 1932 per les Corts Constituents de la República, no fou el que desitjaven i havien votat els catalans, ja que patí moltes retallades. I, a més, tingué una vida bastant curta a causa de la «sanjurjada» (intent de cop d’estat protagonitzat per una part de l’exèrcit espanyol) i dels fets del 6 d’octubre del 34, que motivaren, en ambdós casos, la suspensió temporal de l’Estatut. El triomf del Front Popular, el 1936, aconseguí restablir-lo. Però la Guerra Civil féu que Franco, en ocupar les seves tropes, l’abril del 38, un tros del territori català, comencés ja a anul·lar-lo. Francesc Macià havia mort la diada de Nadal del 1933. I amb ell, molts opinen -força encertadament, crec jo- que també morí l’Estatut de Núria…




Emili Casademont i Comas