Carme Delgado (Foto extreta del llibre "50 Anys de Ràdio Girona").De ben segur que, a la gent jove -i no tan jove-, els noms de Carme Delgado i d’Esteve Aubó no li diuen absolutament res. És comprensible. I ho és, tenint en compte que la Carme i l’Esteve foren unes figures destacades de Ràdio Girona EAJ 38, però en els llunyans anys 50 del segle passat. Ella com a locutora i ell, per la seva part, com a cap de programació. Es tracta, per tant, d’uns històrics personatges de l’emissora gironina, quan aquesta tenia els estudis al pis d’un edifici del vell carrer de la Força.
Miquel Gil i Bonancia, en el seu interessant i ben documentat llibre 50 Anys de Ràdio Girona (1933-1983), editat el 1990, s’hi refereix així: «Parella de gran personalitat. Pausats i quelcom flemàtics. Idil·li entre un programador de ràdio i la locutora de torn. Potser a través dels títols dels discos escollits per l’Esteve també deia coses a la Carme. Compartir feina i aviat sentiments. Anar ell a Nigèria i tornar per casar-se, molt radiofònicament, atès que el capellà que oficià la cerimòmia fou mossèn Verdura, el popular «Mariver», en les emissions del qual havien col·laborat la Carme i l’Esteve, i assistí al casament tot el personal de la ràdio. Eufòria, i un viatje de nuvis cap a un altre continent, plens d’esperances i d’il·lusions. La ràdio havia propiciat la unió». En efecte, la ràdio propicià la unió matrimonial de Carme Delgado i Esteve Aubó. Com abans, també, n’havia propiciat d’altres -la de Francina Boris i Miquel Vidal, per exemple-, i, en el futur (continuant amb Ràdio Girona), en propiciaria unes quantes més: la de Mercè Huerta i Narcís Jordi Aragó, la d’Anna Donato i Joan Ribas, etc.
Per una esquela publicada el dia 15 d’aquest mes de juliol a Diari de Girona, em vaig assabentar de l’òbit de Carme Delgado, a l’edat de 83 anys. No vaig tenir, però, el plaer que ella llegís algun guió o article meu, ja que, si bé vaig començar a col·laborar a Ràdio Girona, de forma poc freqüent, durant la dècada del 1950 (dècada en què Jaume Sureda i Prat, Ernest Mascort o Jaume Teixidor debutaren a l’emissora degana de les nostres comarques), no fou fins al meu retorn del Regne del Marroc (al llarg d’un lustre vaig ser periodista, a Tetuan, del Diario de África i del seu suplement setmanal África Deportiva), quan vaig desenvolupar-hi una intensa activitat. Una activitat iniciada a l’estiu del 1962, amb un espai informatiu diari d’actualitat dedicat a la Costa Brava, on vaig comptar amb el valuós ajut de Maria dels Àngels Roig. O sigui, la locutora que, cap a finals d’aquell mateix any, fou fitxada per l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (Sud-Radio), de titularitat gala, que tenia les antenes més altes del món -al port d’Envalira- i que emetia en ones mitjana i curta, on ella realitzà programes de gran èxit en català, castellà i francès, fins al punt de ser guardonada, el 1969, amb un premi Ondas. La Maria dels Àngels, per cert, ara, i com a conseqüència d’una complicada feina detectivesca de recerca, ja que se n’havia perdut el rastre, ha estat localitzada a França, on resideix des que abandonà el país andorrà, per la doctora Sílvia Espinosa, professora de la Universitat de Girona, que ha aconseguit entrevistar-la per al treball que està preparant sobre les locutores de ràdio gironines.
Tornant a Carme Delgado, Miquel Gil remarca, en la seva obra, que «A més d’un exquisit timbre de veu, una calidesa per saber dir, tenia el do la persuasió. Disciplinada professionalment, si en el locutori la distingia la ductabilitat, en les emissions cara al públic, fos en solitari o amb altres locutors, sorgia a més la figura simpàtica que tant encaixava en un escenari. Fou una de les grans protagonistes de la ràdio de la seva època». Aquelles excepcionals virtuts de la Delgado motivaren que rebés una oferta de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, que -no sé exactament per què- desestimà.
L’última vegada que vaig veure la Carme, acompanyada del seu marit, fou no fa gaires anys al funeral, oficiat a l’església gironina del Mercadal, de Miquel Vidal, espòs de la llegendària exlocutora Francina Boris (també excol·laboradora del Diari de Girona), que encara avui dia, gràcies a Déu, continua «respirant», malgrat el seu delicat estat de salut, propi de l’avançadíssima edat que té. I els dos, la Carme i l’Esteve, m’explicaren que vivien a Montfullà (un poblet del terme municipal de Bescanó), on ella, el dia de la seva onomàstica, rebé cristiana sepultura, anant així a reunir-se per sempre més amb el seu marit, traspassat pocs mesos abans. I allà, a Montfullà, repeteixo, a dos passes de Salt i a quatre de Girona, el matrimoni, envoltat de pau i tranquil·litat, hi consumí la darrere etapa de la seva existència.
Miquel Gil i Bonancia, en el seu interessant i ben documentat llibre 50 Anys de Ràdio Girona (1933-1983), editat el 1990, s’hi refereix així: «Parella de gran personalitat. Pausats i quelcom flemàtics. Idil·li entre un programador de ràdio i la locutora de torn. Potser a través dels títols dels discos escollits per l’Esteve també deia coses a la Carme. Compartir feina i aviat sentiments. Anar ell a Nigèria i tornar per casar-se, molt radiofònicament, atès que el capellà que oficià la cerimòmia fou mossèn Verdura, el popular «Mariver», en les emissions del qual havien col·laborat la Carme i l’Esteve, i assistí al casament tot el personal de la ràdio. Eufòria, i un viatje de nuvis cap a un altre continent, plens d’esperances i d’il·lusions. La ràdio havia propiciat la unió». En efecte, la ràdio propicià la unió matrimonial de Carme Delgado i Esteve Aubó. Com abans, també, n’havia propiciat d’altres -la de Francina Boris i Miquel Vidal, per exemple-, i, en el futur (continuant amb Ràdio Girona), en propiciaria unes quantes més: la de Mercè Huerta i Narcís Jordi Aragó, la d’Anna Donato i Joan Ribas, etc.
Per una esquela publicada el dia 15 d’aquest mes de juliol a Diari de Girona, em vaig assabentar de l’òbit de Carme Delgado, a l’edat de 83 anys. No vaig tenir, però, el plaer que ella llegís algun guió o article meu, ja que, si bé vaig començar a col·laborar a Ràdio Girona, de forma poc freqüent, durant la dècada del 1950 (dècada en què Jaume Sureda i Prat, Ernest Mascort o Jaume Teixidor debutaren a l’emissora degana de les nostres comarques), no fou fins al meu retorn del Regne del Marroc (al llarg d’un lustre vaig ser periodista, a Tetuan, del Diario de África i del seu suplement setmanal África Deportiva), quan vaig desenvolupar-hi una intensa activitat. Una activitat iniciada a l’estiu del 1962, amb un espai informatiu diari d’actualitat dedicat a la Costa Brava, on vaig comptar amb el valuós ajut de Maria dels Àngels Roig. O sigui, la locutora que, cap a finals d’aquell mateix any, fou fitxada per l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (Sud-Radio), de titularitat gala, que tenia les antenes més altes del món -al port d’Envalira- i que emetia en ones mitjana i curta, on ella realitzà programes de gran èxit en català, castellà i francès, fins al punt de ser guardonada, el 1969, amb un premi Ondas. La Maria dels Àngels, per cert, ara, i com a conseqüència d’una complicada feina detectivesca de recerca, ja que se n’havia perdut el rastre, ha estat localitzada a França, on resideix des que abandonà el país andorrà, per la doctora Sílvia Espinosa, professora de la Universitat de Girona, que ha aconseguit entrevistar-la per al treball que està preparant sobre les locutores de ràdio gironines.
Tornant a Carme Delgado, Miquel Gil remarca, en la seva obra, que «A més d’un exquisit timbre de veu, una calidesa per saber dir, tenia el do la persuasió. Disciplinada professionalment, si en el locutori la distingia la ductabilitat, en les emissions cara al públic, fos en solitari o amb altres locutors, sorgia a més la figura simpàtica que tant encaixava en un escenari. Fou una de les grans protagonistes de la ràdio de la seva època». Aquelles excepcionals virtuts de la Delgado motivaren que rebés una oferta de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, que -no sé exactament per què- desestimà.
L’última vegada que vaig veure la Carme, acompanyada del seu marit, fou no fa gaires anys al funeral, oficiat a l’església gironina del Mercadal, de Miquel Vidal, espòs de la llegendària exlocutora Francina Boris (també excol·laboradora del Diari de Girona), que encara avui dia, gràcies a Déu, continua «respirant», malgrat el seu delicat estat de salut, propi de l’avançadíssima edat que té. I els dos, la Carme i l’Esteve, m’explicaren que vivien a Montfullà (un poblet del terme municipal de Bescanó), on ella, el dia de la seva onomàstica, rebé cristiana sepultura, anant així a reunir-se per sempre més amb el seu marit, traspassat pocs mesos abans. I allà, a Montfullà, repeteixo, a dos passes de Salt i a quatre de Girona, el matrimoni, envoltat de pau i tranquil·litat, hi consumí la darrere etapa de la seva existència.
Carme Delgado i Esteve Aubó duien mig segle retirats de la ràdio, part del qual el passaren a Lagos (Nigèria), on ell arribà a exercir el càrrec de canceller d’Espanya. Per això, i tal com he indicat al principi, per a la gent jove -i no tan jove- són uns desconeguts. Però no pas -n’estic ben segur- per a les persones avui força «granades» que resten en vida i que escoltaven aquella mítica Ràdio Girona dels anys 1950, dirigida per l’entusiasta Emili Banda. Uns temps radiofònics realment difícils, mancats dels avenços tècnics actuals. I si la tasca de l’Esteve a Ràdio Girona EAJ 38 fou magnífica de debò, la de la seva futura esposa, igual. O més, si cal. Ja Miquel Gil i Bonancia assenyala que la «Carmen», que li deien, fou una de les grans protagonistes de la ràdio gironina de l’època esmentada. I té tota la raó.
Esteve Aubó, el segon de dalt començant per l'esquerra. (Foto extreta del llibre "50 Anys de Ràdio Girona").Emili Casademont i Comas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada