Pich i Pon i les «piquiponades»

L’avui força oblidat polític català Joan Pich i Pon, que arribà a assolir una gran popularitat per les seves relliscades verbals, nascut a Barcelona el 1878, era fill d’una família molt modesta. De ben jovenet, i sense haver anat pràcticament a l’escola, es posà a treballar com a electricista. I, alguns anys més tard, creà una empresa d’aquest tipus, amb la qual aconseguí fer-se riquíssim.

El lerrouxista Pich i Pon, membre del Partit Radical des de la seva fundació, a partir del 1905 ocupà tota una dilatada sèrie de càrrecs. Així, i pel que fa a la Ciutat Comtal, fou regidor de l’Ajuntament, diputat provincial, president de la Cambra de Propietat Urbana, etc., a més de comissari regi, juntament amb Francesc Cambó, de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. I, durant la República, el 1934 fou nomenat sotssecretari de Marina; alcalde barceloní, entre els mesos de gener i octubre del 1935 (època en què reté nombrosos homenatges a Alejandro Lerroux), i, per poc temps, exercí el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya, convertit de seguida en el de governador general de Catalunya, per imposició de Madrid -i, en concret, pel general Miguel Primo de Rivera-, a les acaballes del regnat d’Alfons XIII, quan, arran dels fets d’octubre del 1934, Lluís Companys i els membres del seu govern de la Generalitat foren detinguts i empresonats. La implicació de Pich i Pon en l’escàndol de l’estraperlo, però, comportà el seu descrèdit polític, raó per la qual es veié obligat a presentar la dimissió de tots els càrrecs que tenia. I en esclatar la Guerra Civil el 1936 (ara fa, per tant, 75 anys), s’exilià ràpidament a París -a la capital catalana no se sentia segur-, ciutat, la del Sena, on morí el 21 de maig del 1937.

Joan Pich i Pon, propietari del diari barceloní El Día Gráfico (rotatiu que, en entrar a la Ciutat Comtal les tropes vencedores del conflicte bèl·lic el 1939, edità un número donant la benvinguda al dictador Francisco Franco, igual que ho féu La Vanguardia, però, al contrari d’aquest, no obtingué l’autorització per continuar), al llarg de la seva trajectòria política es distingí per la seva enorme incultura. Així, Pich i Pon usava inadequadament moltes paraules, cosa que feia que les frases que pronunciava en els seus discursos, que feien plorar i riure a la vegada, rebessin el nom de «piquiponades». Unes «piquiponades» que foren recollides en algunes obres, com la titulada, per exemple, La divertida incultura. Antologia de disbarats, llibre que Josep Maria Albaigés publicà el 1991.

Cal advertir, no obstant això, que moltes «piquiponades» són falses, és a dir, que no són originals de Pich i Pon. I és que, segons m’explicava un dia Andreu Avel·lí Artís, «Tísner», que visqué com a periodista aquella època, hi hagué un parell de setmanaris, El be negre i Mirador, que n’inventaren un bon grapat pel seu compte. A més, aquesta última publicació arribà a premiar amb tres pessetes les millors que rebia dels lectors. Entre les «piquiponades» autèntiques de Pich i Pon, hi ha aquestes: «El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac», «Me siento como un radiador romano» (dita mentre tenia una espasa a la mà), «Es sifilítico» (parlant d’un amic afeccionat a col·leccionar segells de correu), «Un huevo de la cara» (traduint al castellà la paraula ull), etcètera.

A part, cal ressaltar que, segons consta oficialment, Joan Pich I Pon, en el seu parlament de presa de possessió de l’Alcaldia de Barcelona, digué això: «Per anar bé, hem de seguir la política de les tres emes: ministració, ministració i ministració», i que, en un discurs com a governador general de Catalunya, es referí al problema de la immigració -aleshores, en molt menor grau a casa nostra que actualment- d’aquesta forma: «Lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces, seguramente, comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia i los belgas, en Belgrado». En ambdós casos, convé reconèixer que, ben mirat i deixant de banda la mal «engiponada» gramaticalment frase, Pich i Pon no estava pas gens desencertat. Com tampoc no ho estava gens, quan, volent proclamar, tot satisfet, que se li havia fet justícia amb l’assumpte de l’estraper-lo (creia, equivocadament, que els jutges l’havien exculpat del cas), exclamà: «Per fi, se m’ha ajusticiat!». Ah!, per cert, de tant en tant, l’home admetia, després que algú li fes veure que havia comès un error, que «n’acabo de cometre un d’órgano», però es quedava tan «panxo», afirmant, en més d’una ocasió: «Potser sí que no sé quasi firmar, però sí que sé, i això és lo més important, fer diners». I per fer diners era, sens dubte, un gran geni. No li importava res. Així, Pich i Pon s’avenia amb els polítics dels bàndols contraris sense problemes, per tal d’imprimir, als tallers d’El Día Gráfico, alguns dels diaris que ells feien, tot al·legant que «la pela és la pela».

Joan Pich i Pon no tenia una ideologia política definida, defecte que propiciava que Alejandro Lerroux desconfiés bastant d’ell. I així, després de la Guerra Civil, segur que, d’haver viscut, hauria tornat de l’exili per posar-se al servei del règim franquista, ja que sempre, al llarg de la seva existència -vetllant pels seus interessos, com cal suposar-, procurà acostar-se al sol que més escalfava. Alguns han dit (amb raó, crec jo) que Pich i Pon era «burro», però no pas «tonto».

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)