divendres, 1 de juliol de 2011

La Guerra Civil i l’avi Comas

Aquest mes de juliol, tot just encetat, ens porta el trist i tràgic record de l’inici, ara farà tres quarts de segle, de la Guerra Civil espanyola, que duraria fins al 1939. Jo, nascut encara en plena II República, amb la Generalitat de Catalunya, presidida per Lluís Companys, podria dir que no vaig adonar-me del seu començament, atès que era molt petit. Però sí, per contra -ja m’havia fet un xic gran-, de les seves acaballes. Sobretot, d’alguns lamentables fets, que m’han quedat gravats a la memòria.

El Castell de Sant Ferran, a Figueres, on el 1810 morí presoner el general Mariano Álvarez de Castro, després de defensar heroicament la ciutat de Girona, assetjada per les tropes franceses, fou, en els darrers instants de la Guerra Civil a Catalunya, la seu del Govern de la II República, ja que l’1 de febrer del 1939, les seves Corts hi celebraren l’última reunió en territori espanyol. I vuit dies més tard, l’Exèrcit republicà, en retirar-se a França, féu esclatar totes les municions guardades en aquesta fortalesa, la més gran d’Europa, tot provocant-hi danys irreparables. I amb ell, també es retiraren al país veí moltíssimes persones civils, temeroses de ser represaliades pels vencedors. A la Jonquera, en uns dies freds i plujosos, s’hi concentrà una allau humana, constituïda per vells, dones i nens, esperant que els francesos obrissin la frontera, cosa que, al final, feren. Així, a aquells fidels a la República, contraris al general rebel Francisco Franco, els fou possible de refugiar-se allà. Però, per dissort, no hi trobaren pas l’acollida ni l’hospitalitat desitjades. Foren internats en camps de concentració, en condicions penoses i sota la vigilància d’uns temibles soldats senegalesos, tal com relata l’escriptora Teresa Pàmies, en la seva obra Quan érem capitans, on conta, a més, que, «en creuar la frontera, ens preguntaven, a les noies joves, si érem verges.»

En aquells fatídics dies de finals de gener i principis de febrer del 1939, tots els membres de la meva familia (tret del meu pare, que, mobilitzat, era al front amb l’Exèrcit republicà) anàvem a refugiar-nos, quan sabíem que cauria una «pluja» de bombes sobre Girona, en una masia del poble veí de Palau-sacosta. O bé, si el bombardeig ens agafava desprevinguts, corríem a amagar-nos en un improvisat refugi del sud de la ciutat, situat a poca distància de casa, no sense que jo abans avisés una veïna que venia la «pava», nom donat a un avió que tenia un soroll característic, encarregat d’indicar als aparells que venien darrere seu els llocs on havien d’atacar. Sovint, però, el meu avi matern, l’avi Comas, solia quedar-se, en ambdós casos, a guardar la caseta de planta baixa on vivíem, cosa que, durant la retirada dels rojos, com els deien, féu que aconseguís salvar les nostres pertinences. Així, un matí observà que un fugitiu roig, pistola en mà i amb ànim de robar, intentava introduir-se a la nostra llar, pel costat de darrere, on hi havia un jardí, i, el meu avi, encarant-s’hi, després de sortir a l’exterior, li etzitbà: «Recony…! Ja és tenir barra…! Ja esteu fotent el camp d’aquí, ara mateix!». I aquell individu, sorprès, en lloc de disparar-li un tret, fugí cames ajudeu-me. La meva mare sempre deia que el seu pare gaudia de l’especial protecció d’un àngel o d’un sant. I bé podria ser que fos així, atès que es tractava d’un home molt religiós (a voltes, però, deixava anar algun renec recargolat), que anava a missa, que resava el rosari i que era militant d’Acció Catòlica, religiositat que feia que alguns companys de feina (era ferroviari) el miressin de mal ull.

Però no s’acabà pas aquí tot, ja que l’avi Comas, aquell mateix matí, al cap de poca estona d’haver-se enfrontat a aquell fugitiu roig, veié que una colla de gent rara i armada s’acostava a casa, també per la part del jardí. I en català, els preguntà: «I vosaltres, de qui sou?». «!Del generalísimo Franco!», li respongueren en castellà. «Doncs, Visca en Franco!», cridà ell. Llavors, els soldats franquistes li recomanaren que fes un cartellet, amb un «¡Viva Franco!», i el pengés a la porta d’entrada del nostre habitatge, per tal que aquest fos respectat, recomanació que seguí. Però, tossut com una banya de marrà i jugant-se la pell, escrigué al paper (miraculosament, no li passà res de dolent) un «Visca en Franco!» ben gros.

I recordo també que, mesos abans, el meu avi matern havia acollit el «capellà dels rics» de Caldes d’Estrac o Caldetes, el seu poble natal. Algú, en descobrir-ho, el denuncià. I així, durant una colla de dies, tots nosaltres, amb l’ai al cor, romanguérem detinguts a casa pels de la FAI. Al final, en no aparèixer per enlloc el sacerdot, que aconseguí amagar-se, ens deixaren en llibertat. I, al cap d’un temps, ens assabentàrem, tot lamentant-ho de debò, que mossèn Joan havia estat localitzat per aquella gentussa, martiritzat i arrossegat pels carrers d’un poble fronterer. O sigui, que, en l’època del franquisme, jo hauria pogut ben bé dir, aprofitant els avantatges que el fet comportava, que era un «ex cautivo de los rojos». Però m’ho vaig callar, igual que l’avi Comas i la resta dels meus familiars. I és que els vencedors d’aquella cruel guerra fraticida, que ells mateixos provocaren i iniciaren, tampoc no ens feien gens el pes.

Emili Casademont, pronunciant una conferència sobre la Guerra Civil, organitzada per l’Associació Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres, dins la mateixa fortalesa.


Emili Casademont i Comas