Emili Casademont i Comas: Les sibil•les i la Sibil•la de Fortià

Sibil·la de Fortià

La sibil·la és un personatge mitològic grec i romà, present també al principi del cristianisme, capaç de conèixer el futur. Segons algunes tradicions, hi hagué una jove, filla de Teucro, governador de Troia, que era una gran endevinaire i que, entre d’altres coses, profetitzà la destrucció total de l’esmentada ciutat. Aquella jove es deia Sibil·la i, per aquest motiu, a totes les profetisses se’ls donà el nom de sibil·les. Cal consignar que els primers escriptors grecs, com Heràclit (segle V a. C.), parlen només d’una sola sibil·la. Posteriorment, però, el seu nombre s’anà ampliant i, al final, se n’arribaren a comptabilitzar més d’una dozena.

A l’Edat Mitjana existí una sibil·la que gaudí de molta popularitat entre els cristians. És aquella que féu una predicció relativa a com serà la fi del món i el Judici Final, semblant a allò que explica la Bíblia. Aquesta sibil·la és la de l’anomenat El Cant de la Sibi·la, drama litúrgic de melodia gregoriana, nascut al segle X a Ripoll, que es ve interpretant durant la Missa del Gall a les esglésies de Mallorca i de l’Alguer (sense oblidar la seva reintroducció recent en alguns temples barcelonins, gràcies a la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet), drama que, al llarg de la història, ha patit diverses prohibicions, la més important de les quals fou dictada pel Concili de Trento (1546-1563). El Cant de la Sibil·la, per cert, declarat per la UNESCO, el 15 de novembre de l’any passat, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, després que, el 13 de desembre del 2004, el Consell Insular de Mallorca el declarés, per la seva part, Bé d’Interès Cultural, ha motivat que la Bonet l’oferís últimament, retent-li homenatge, al Teatre Grec de la Ciutat Comtal.

I hi ha hagut, per altra banda, una sibil·la, que no era profetissa ni res que s’hi assemblés. O sigui, la Sibil·la (Sibil·la de nom) de Fortià, reina de la Corona d’Aragó. La seva història, en barrejar-s’hi moltíssim la llegenda, no és gaire clara. Per començar, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, no se sap ben bé si nasqué o no al poble altempordanès de Fortià, malgrat que bastants fortianencs creuen que sí. En canvi, la dita enciclopèdia dóna com a segur que morí, molt jove, el 1406, a Barcelona. D’acord, per tant, amb el que diuen les biografies que d’ella s’han escrit, la Sibil·la de Fortià era filla de Berenguer, de Fortià, i de Francesca Vilamarí, del poble també altempordanès de Palau-saverdera. L’any 1371, la noia que lluïa una bellesa realment extraordinària, es casà amb Artal de Foces, persona molt rica, que superava el mig segle de vida, i home de confiança de Pere el Cerimoniós. Així, de sobte, Sibil·la es trobà vivint a la capital catalana, acompanyant el seu marit a la cort reial, i en enviduar, al cap de poc temps, es convertí en la concubina del monarca, el qual la mantingué com a amant i li lliurà, d’entrada, 3.000 florins d’or.

El 1376, en adonar-se Sibil·la que esperava un segon fill (el primer, un any abans, havia estat una filla), la parella es casà, fet que no agradà gens al príncep Joan, que comptava amb el suport de l’alta noblesa, ja que veia perillar la influència que, en qualitat de fill d’un dels quatre anteriors matrimonis de Pere el Cerimoniós, tenia sobre aquest. El 1381, Sibil·la fou coronada reina a la catedral de Saragossa, i el seu espòs, ja força delicat de salut, no trigà a morir. Així, en veure ella que Pere el Cerimoniós estava agonitzant, fugí una nit del palau, davant el temor que el seu fillastre Joan li causés algun mal, i s’amagà al castell de Sant Martí Sarroca, on fou feta presonera i tancada al castell de Montcada. Acusada d’abandonar el rei, com també de furt al palau reial, se la condemnà a mort. Però les pressions de Climent VII motivaren que s’arribés a un pacte, mitjançant el qual Sibil·la renuncià a les donacions que li havia fet el rei difunt a canvi d’una pensió. D’aquesta forma, la vídua quedà lliure i es traslladà a viure a Barcelona, protegida per les Corts, fins que, l’any 1396, el rei Joan finà. Aleshores, Martí l’Humà, el nou monarca, ordenà que Sibil·la fos considerada reina vídua. La «Fortiana», que li deien, deixà d’existir el 24 de novembre del 1406 i el seu cos rebé sepultura, amb honors d’estat, en un monestir barceloní.

Serafí Pitarra

Cal consignar que, immediatament després de morir Sibil·la de Fortià, es presentà una mala imatge d’ella, «retratant-la» com una madastra perversa, intrigant, dotada de poders malèfics i, així mateix, com una intrusa que ascendí mercès als seus excepcionals dots sexuals. Aquesta «llegenda negra» arribà al seu punt més àlgid, quan Serafí Pitarra escrigué el drama històric Batalla de reines, estrenat, el 25 de gener del 1887, al Teatre Romea de Barcelona.

Per acabar, i deixant tot això al marge, convé remarcar que els biògrafs de Sibil·la de Fortià coincideixen a dir que aquesta era una persona analfabeta, raó per la qual Pere el Cerimoniós, en contraure-hi matrimoni, posà al seu servei un parell de monges perquè li ensenyessin les primeres lletres. I també convé remarcar que Sibil·la de Fortià té carrers i places dedicats a diverses localitats gironines (Figueres, Girona, l’Escala, Fortià, etc.). No fou, la Sibil·la de Fortà, repeteixo, cap profetissa, malgrat el nom de pila que portava, però sí una dona de gran bellesa que -tot ho fa ben creure- sabé «explotar-la» al màxim, per tal d’arribar a convertir-se en reina, «gesta» poc freqüent en una plebea de la seva època...