El barret i les «cases de barrets»

Molts de vosaltres, benvolguts lectors, segur que, més d’una vegada, heu sentit dir a algú, per tal d’indicar que ha de fer front a un assumpte compromès, el següent: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.» O bé, reduint aquesta frase i eliminant-hi una coma, això altre: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume de barrets.» Una frase que, a parer meu, seria més correcta i entenidora escrita i dita així: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, que, de barrets, no en tenia sinó un i encara era foradat.» Però, deixant de banda aquesta qüestió, convé ressaltar que la gent sol ignorar de què ve la cosa. Doncs, senzillament, ve del fet que sant Jaume és l’únic deixeble de Jesús, així com de la totalitat dels sants bíblics, que sempre ha estat representat lluint un barret, circumstància que, antigament, donà origen a una llegenda popular.

Segons aquesta llegenda, sant Jaume fou el primer apòstol que, procedent de les terres de Judea, arribà a la costa catalana. I com que els països de la Mediterrània són més freds que els asiàtics, ben aviat la seva desèrtica closca ho notà. Així, i per tal de no «pescar» un bon refredat, procedí a cobrir-se-la amb un grapat de pèl de conill, coronat amb una mena de cabasset per evitar que el vent l’escampés, i acabà suant de tanta calor. Amb la suor, el pèl de conill es mullà i se solidificà, tot formant un cos compacte que, com més es mullava, més fort es tornava. I d’aquesta manera, sant Jaume, sense proposar-s’ho, fabricà el primer barret. Un barret que sempre l’apòstol portà, àdhuc quan se li foradà en diversos llocs de tan vell. Per aquesta raó, els barretaires tenien abans sant Jaume per patró (quan tothom, per efecte d’una moda, exhibia la testa «embarretada»), motiu pel qual cada 25 de juliol, dia de la seva festa, els homes estrenaven un barret que, per regla general, ja no se’l tornaven a posar fins que apareixien els freds de la tardor o de l’hivern. I per aquesta raó, també, encara molta gent té, avui dia, el costum de recitar la frase -especialment, la reduïda i del tot incorrecta- que he mencionat al principi.

D’altra banda, la mateixa llegenda explica que sant Jaume es pentinava amb una petxina acanalada i estriada, que portava cosida al barret i que era l´únic objecte que constituïa el seu bagatge i capital. I d’això ve que molts pelegrins que van a visitar el seu sepulcre a Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la) duguin una petxina d’aquestes característiques, anomenada «pinta de sant Jaume», cosida també al barret, petxina que serveix de got per beure aigua, distintiu propi dels primers pelegrins que emprengueren el camí de Terra Santa. Un camí que, per a ells, era perillosíssim, ja que solien ser víctimes d’assalts i robatoris, malgrat la protecció que els donaven els cavallers de l’Orde del Temple, orde religiós que fou objecte d’una persecució realment ferotge per part de Felip IV, rei de França, el qual, finalment, obligà el papa Climent IV, que feia tot allò que ell volia, que l’expulsés de l’Església, mentre els seus membres eren empresonats, torturats i assassinats, tot estalviant-se així el monarca de pagar-los el dineral que els devia (els templers eren uns grans prestamistes i banquers), a més d’apropiar-se dels seus béns.

El barret, per cert, propicià el naixement d’una expressió, «casa de barrets», aplicada als bordells, que esdevindria popularíssima i que enguany encara és ben viva arreu de les terres de parla catalana. Segons els barcelonins, ells foren els primers a utilitzar-la. Així, pel que es conta, a la plaça Reial, vora la Rambla, hi hagué una barreteria que, en realitat, no era altra cosa que un bordell camuflat. Molts homes s’hi deixaven caure, amb l’excusa de comprar-hi un barret, i l’amo de l’establiment els feia passar a un espai reservat, on podien triar les dones del seu gust que es trobaven disponibles (sense veure-les, però refiant-se de les excel·lències que en cantava el barretaire), així com assabentar-se del preu que costaven els serveis que oferien les prostitutes, serveis que s’efectuaven a les habitacions d’un pis contigu. La discreció, tal com pot apreciar-se, era total i absoluta.

Temps més tard, aquell sistema, que gaudia d’un bon èxit, s’estengué per totes les principals ciutats del Principat, si bé en moltes, on ja existien bordells que no ocultaven la seva activitat, penjaren a la porta d’entrada uns barrets plens de forats, com el que la llegenda diu que acabà usant sant Jaume en els seus darrers anys de vida, a fi d’indicar que a l’interior del local també n’hi havia uns quants, de «forats», que esperaven ser «tapats». No se sap a qui se li ocorregué aquella idea, tot i que alguns estudiosos del tema s’inclinen a pensar que fou a la mestressa d’una casa de «pepes» de Girona. Potser -aneu-ho a saber-, perquè, antigament, hi hagué, segons diuen, algun local gironí dedicat al negoci de la prostitució, ubicat a l’anomenat Barri Xino, que exhibí aquest «anunci» tan singular.

Tot, en definitiva, és molt confús i, a més, està envoltat de molta llegenda. De tota manera, no em negareu, estimats lectors, que la «historieta» que explica que sant Jaume inventà el barret, sense proposar-s’ho, és força curiosa. Com també és força curiós que l’invent atribuït a aquest apòstol acabés donant el nom més popular, sens dubte (el de «cases de barrets», insisteixo), que reben les cases de meuques.

Emili Casademont i Comas