dissabte, 24 de setembre de 2011

La mig palauenca Margarida Xirgu

El pare de la Xirgu

A la diada de Sant Miquel arcàngel, el 29 de setembre, l’Església hi adjuntà, no fa pas gaires anys, les dels altres dos arcàngels, sant Rafael i sant Gabriel, que cadascú tenia una data pròpia al calendari. Sant Rafael i sant Gabriel, per tant, anaren a fer companyia a l’important sant Miquel, el cabdill de les forces celestials i de les corts d’àngels que lluiten contra el dimoni. Per aquesta raó, la iconografia presenta l’arcàngel sant Miquel vestit de soldat ben cuirassat i brandant una espasa. I cal remarcar que els exèrcits carolingis tenien sant Miquel per patró, juntament amb sant Martí, i que les tropes franques, que ajudaren els catalans a la reconquesta, procediren a aixecar-los una enorme quantitat de capelles i ermites a les muntanyes. D’altra banda, l’arcàngel sant Miquel és, des de temps molt llunyans, patró de nombrosos pobles de Catalunya (Setcases, Castellar de N’Hug, etcètera), com també de lles Illes Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord i del Principat d’’Andorra, els quals, en ocasió de la seva diada, celebren la festa major.

I entre els pobles de Catalunya que tenen sant Miquel per patró hi ha el de Palau-sacosta, convertit, fa cap a mig segle, en un barri més de Girona, igual que succeí amb diversos municipis veïns d’aquesta ciutat, com els de Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel, per exemple, sense oblidar el de Salt, que aconseguí, però, recuperar després la seva independència. Però parlem del cas curiós de Palau-sacosta. En certa manera, aquest era el meu poble. I dic això, perquè es donava la circumstància que un petit sector del seu terme (el constituït, al nord, per un tram de la carretera de Barcelona i una colla de carrers, com el de la Universitat de Montpeller, el de Sant Ignasi, al final del qual hi havia la masia anomenada Can Montiel, rodejada de camps de conreu, etc.) era mig gironí i mig palauenc. Dit d’una altra manera, per qüestions d’ajuntament depenia de Girona, mentre que, per qüestions d’església, de Palau-sacosta. Així, jo que hi vaig néixer, vaig ser batejat al temple parroquial palauenc dedicat a sant Miquel arcàngel, al costat del qual encara existeix avui el cementiri de l’antic poble, on dormen el son etern els meus avis materns i els meus pares. Un indret abans envoltat de magnífics boscos i, actualment, ple d’instal·lacions esportives, com l’estadi de Montilivi, que ha fet desaparèixer la popular i concorreguda font de l’Abella, diversos centres docents i alguns moderns habitatges que s’han «cruspit» moltes velles cases de pagès.

Un fet força desconegut, però digne de ser destacat, és que a Palau-sacosta (possiblement, en aquell sector on els que hi habitàvem gaudíem d’una doble «nacionalitat»), hi residí, de petita, Margarida Xirgu, la futura i cèlebre actriu teatral. El seu pare, Pere Xirgu, muntador de màquines, poc després que ella obrís els ulls a la vida a Molins de Rei el 1888, s’hi traslladà, juntament amb la seva dona -Pepita Subirà, natural de Breda- i la seva filla, en ser contractat per una empresa de Girona. I no fou pas una casualitat que s’instal·lés a Palau, ja que, talment com l’autor dels seus dies -l’avi patern de Margarida-, hi havia nascut. Segons l’escriptor Tomàs Roig i Llop, la Xirgu sempre recordà aquells sis anys que passà a Palau-sacosta, tot fent-ne grans elogis. El 1892, la família tornà a traslladar-se, aquest cop a Barcelona, on nasqué el germà de Margarida, i visqué en una modesta casa del barri antic. Cinc anys més tard, per cert, començaren les primeres reivindicacions polítiques que demanaven llibertat i que la llengua catalana s’utilitzés igual que el castellà, reivindicacions en les quals l’obrer i republicà Pere Xirgu prengué part molt activa.

Margarida Xirgu no trigà a debutar en un teatre d’aficionats. I, demostrant unes aptituds realment extraordinàries per l’Art de Talia, ben aviat començà a brillar-hi com a professional, representant les millors obres del moment, escrites pels més prestigiosos autors, com Federico García Lorca, de qui estrenà, a Barcelona, Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927. Val a dir que la Xirgu fou l’actriu predilecta del poeta granadí, l’assassinat del qual pels franquistes, en els inicis de la Guerra Civil, la sorprengué a Amèrica, on es trobava de gira, i l’afectà profundament. Mai més Margarida Xirgu no volgué tornar d’allà, atès que era demòcrata, republicana i catalana de soca-rel, a part que el govern de Franco tampoc no li hauria permès, tot i tractar-se d’una figura de l’escena de renom universal. Morí el 25 d’abril de l’any 1969 a Montevideo (Urugai), on rebé sepultura, embolcallat el seu taüt amb la senyera i enmig de grans honors.

La repatrició de les despulles de la Xirgu, per tal que reposessin al cementiri de Molins de Rei, no fou possible fins al 1988, gràcies a les gestions dutes a terme pel Govern de la Generalitat, presidit per Jordi Pujol. El conseller de Benestar Social, el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou (part de la família del qual, com em passa a mi, és enterrada a Palau-sacosta), tingué cura de materialitzar el trasllat a Catalunya de les cendres de la mig palauenca Margarida Xirgu…

Margarida Xirgu

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)