dissabte, 1 d’octubre de 2011

La «primera pedra» del Museu Dalí

Hi ha molta gent que ignora -o que ho vol ignorar, que encara és pitjor- que la desapareguda plaça de braus figuerenca (per pocs mesos no arribà a ser centenària) féu grans favors a la capital de l’Alt Empordà. Així, gràcies a les curses que s’hi començaren a celebrar el 1904, any de la seva inauguració, la Fira de Figueres prengué la denominació de Fires i Festes de la Santa Creu, i el 1934, en aplegar en un mateix cartell els tres millors matadors del moment (Rafael Gómez «El Gallo», Manuel Jiménez «Chicuelo» i Joaquín Rodríguez «Cagancho»), el nom de la ciutat «sonà» arreu del món. Això sense oblidar que, gràcies igualment a la plaça de braus figuerenca, avui la capital altempordanesa posseeix el famosíssim i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, atès que fou en el transcurs d’una excepcional cursa que s’hi organitzà en homenatge al genial artista el 1961 -ara s’ha acomplert mig segle-, quan ell, ple d’entusiasme davant les mostres d’afecte de què era objecte per part dels seus conciutadans, tingué la més que lluminosa idea de crear-lo. O de parlar-ne per primera vegada, més ben dit, en visitar al final de l’espectacle taurí, les ruïnes del Teatre Municipal, lloc on l’ubicaria.

I, a part d’aquests grans favors, Figueres encara en deu molts d’altres a la seva plaça de braus. Així, cal ressaltar que, al llarg d’una dilatada època, l’èxit de les Fires i Festes de la Santa Creu estigué estretament lligat a les extraordinàries curses celebrades al seu rèdol. I també convé ressaltar que, durant el «boom» turístic dels anys 60 i 70 del segle passat, cada diumenge d’estiu la plaça figuerenca atragué molta gent a la ciutat, mercès als seus espectacles taurins, la informació dels quals, per cert, sempre trobà un ampli ressò als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, de França (als diaris de Perpinyà i Montpeller, principalment) i, fins i tot, d’Àmèrica, quan hi participaven «artistes» -cavallistes, torejadors o jonegaires- del Nou Continent, gràcies als serveis de les agències de premsa Efe, Logos i Mencheta.

Fent-ne una mica d’història, assenyalaré que la plaça de braus de Figueres fou obra d’un ciutadà il·lustre, el farmacèutic Pau Gelart, que era una persona d’empenta. Un dia exposà a cinc amics, en una tertúlia de cafè, la idea de construir-la. Tots, al principi, hi estigueren d’acord; però, com que la cosa semblava difícil i arriscada, l’home, al final, es quedà ben sol. I ben sol, per tant, hagué de tirar endavant el projecte. A la mort de Pau Gelart (el 1925), Màrius, el seu fill, el succeí com a propietari-empresari de la plaça, que en gestionaria d’altres a França, i, davant l’èxit que assolí la festa taurina a la capital altempordanesa, es veié obligat a ampliar les graderies del recinte, per tal que poguessin acollir més de 8.000 aficionats.

Després del traspàs d’en Màrius Gelart pare, que organitzà l’abans esmentada «cursa del segle» de l’any 1934, la plaça figuerenca passà a dependre del seu fill, anomenat també Màrius, mort no fa pas gaire temps, a qui li tocà viure el trist final de l’històric escenari, quan el món dels toros, a Catalunya, ja quasi havia deixat del tot enrere el seu vell esplendor. Així, de les nombroses places que arribaren a existir a les comarques gironines (les de Sant Feliu de Guíxols, Girona, etcètera), només en resta, actualment, una «en peu», que és la d’Olot, considerada la més antiga de l’Estat espanyol -hi ha qui afirma, però, que és la segona-, on no té lloc, des de fa alguns anys, cap «corrida» de toros o de jònecs.

Aquell homenatge a Salvador Dalí se celebrà el dissabte 12 d’agost del 1961, amb un cartell il·lustrat pel propi pintor i amb tres matadors d’autèntic luxe: Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo. Els organitzadors, pare i fill Gelart, ajudats per Ramon Guardiola, alcalde de la ciutat (Guardiola, per cert, esdevindria el gran impulsor de la construcció del Museu Dalí), aconseguiren, atenent el desig d’en Dalí, contractar un helicòpter, per tal que aquest s’emportés els toros, després d’estirar la pota, en substitució de les clàssiques mules, i fossin llençats al mar, en homenatge a Neptú, a la badia de Roses, tot atorgant així a l’espectacle un toc molt dalinià i surrealista. Però, a causa de la tramuntana, allò fou impossible de dur a la pràctica. Paco Camino lliurà la cua que tallà del seu primer brau a Salvador Dalí, el qual procedí, tot seguit, a col·locar-la al coll de Gala, la seva esposa i musa. I, ja al final, un picador «picà» un toro de guix, instal·lat al rèdol, el qual, en rebre les «picades», provocà que s’engeguessin uns colossals focs artificials. «El foc que el toro desprén expressa el vigor, i dóna un to de rite sagrat al que és la corrida de toros», declarava l’artista, que pintaria posteriorment el quadre El torero alucinògeno, adquirit, el 1970, pel matrimoni Morse i que s’exhibeix al museu que Dalí té a St. Petersburg (EE. UU.).

"El torero alucinógeno"

L’homenatge a Salvador Dalí d’ara ha fet mig segle, que constituí un èxit realment sensacional, amb bandes de música, els Xiquets de Valls, etc., fou divulgat arreu del planeta Terra per dos centenars de periodistes. Però el més important de tot, sens dubte, és que serví per posar la «primera pedra» del figuerenc Museu Dalí.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)