El Rosari de l’Aurora

Fou el 7 d’octubre del 1571, ara fa justament 440 anys, que es lliurà la famosa batalla de Lepant, en què les forces de la Lliga Catòlica, formades per les esquadres espanyola, veneciana i pontifícia, comandades per Joan d’Àustria i dirigides per l’almirall Lluís de Requesens, que tenia el seu palau a Barcelona, inflingiren una severíssima derrota a les forces navals turques. I el papa Pius V, per tal de remembrar aquella gesta, que coincidí amb la diada del Sant Rosari, instituí, en tal data, la festa del Roser. O la festa dita també del «Roser de tot el món». En aquella batalla -cal remarcar-ho-, hi participà Miguel de Cervantes Saavedra, l’autor d’El Quijote. I en ella, Cervantes (que, segons alguns investigadors com Jordi Bilbeny, era català, igual que Cristòfor Colom) hi perdé la mobilitat de la mà esquerre, raó per la qual és anomenat El manco de Lepanto.

El 7 d’octubre, per consegüent, és quan les Rosers catalanes i les Rosarios castellanes han de celebrar la seva onomàstica, encara que sempre hi ha hagut molta discussió sobre aquesta qüestió. Hi ha Rosers que no admeten de cap manera que se les «fiqui» al sac de les Rosarios. Al·leguen que el seu nom prové de la flor del roser, la rosa, i no pas del rosari, «instrument» integrat per un enfilall de grans i emprat per comptar els parenostres i les aves maries d’una sèrie d’oracions adreçades a Jesús i la Verge Maria. I és que no saben que, en català medieval, roser i rosari significaven el mateix, ja que eren paraules sinònimes, cosa que, malgrat el pas del temps, no ha canviat gens ni mica, com queda ben demostrat en el fet que el diccionari «Albertí», per exemple, tradueix Rosario per Roser i viceversa.

Són moltes les Rosers catalanes que celebren la seva onomàstica el primer diumenge de maig, és a dir, per la festa del Roser. I també són moltes que no la celebren mai. O que, davant la seva ignorància (ignorància derivada de la circumstància que mai no se’ls ha explicat prou bé la cosa o no l’han entesa), ho fan en una data del calendari que és incorrecta. En aquest sentit, recordo que, anys enrere, una Roser catalana d’Itàlia, o sigui, filla de pares catalans que havia nascut en aquell país i hi residia, demanava, a través d’una carta oberta publicada en un periòdic de Barcelona, que algú li aclarís quin dia era el seu sant. Poc temps després, la citada Roser catalana d’Itàlia tornava a escriure a la publicació barcelonina, agraint les respostes rebudes. Unes respostes, però, que eren molt diverses, atès que, mentre uns li indicaven que el seu sant era pel maig, d’altres li asseguraven que era el 7 d’octubre. I, al final, explicava que, en vista de la situació i com que ella es deia Roser i no pas Rosari o Rosario, optava per celebrar la seva onomàstica el 8 de setembre, diada de les Mare de Déu trobades, tot esperant poder «trobar» al calendari catòlic universal la «seva» Mare de Déu del Roser algun dia...

Relacionat amb la diada de les Rosers, Rosaris i Rosarios, abans havia estat costum molt estès de celebrar, durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó que sortia de bon matí de les parròquies, en el decurs de la qual la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser. A Girona, per cert, hi hagué un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la Catedral, que baixava a la Vall de Sant Daniel i que tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del país, atès que s’hi produïen aldarulls i concloïen a «cops de pal». D’aquí ve la cèlebre frase, que ens arribat ben fresca fins als nostres temps, «Acabar com el Rosari de l’Aurora», que hom diu quan alguna cosa té un final desastrós.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, fou el moviment revolucionari del mes de setembre del 1868, que suposà l’exili de la reina Isabel II, qui propicià aquells aldarulls. Així, a les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana, hi explica el següenrt: «Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar i d’impedir a Barcelona i a d’altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques baralles campals entre devots i agitadors». D’altra banda, també hi ha qui conta que, si aquelles processons restaven sempre inacabades, era a causa del fet que, de tornada, els devots que hi assistien solien abandonar-les, bé perquè passaven per davant dels seus domicilis particulars i s’hi quedaven, o bé per algun altre motiu, com el d’al·legar que estaven fatigats i carregats de son. La versió recollida per Pladevall, però, és l’única que pot considerar-se realment certa.

En resum, doncs, ja sabem exactament de què ve la frase «Acabar com el Rosari de l’Aurora» i les seves derivades, entre les quals figura aquesta: «Això s’acabarà com el Rosari de l’Aurora». Una frase força pronunciada avui dia, causada per la dramàtica situació econòmica que estem patint, amb moltíssima gent a l’atur, amb retallades dels serveis socials més bàsics, etc. Una situació que, per dissort, indueix a fer pensar que pot acabar amb el pitjor Rosari de l’Aurora de la història...

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)