dissabte, 29 d’octubre de 2011

La història d’«Els Segadors»

Ventura Gassol, quan tornà del seu primer exili, després de la mort del dictador Miguel Primo de Rivera, era partidari que Catalunya tingués un himne nacional nou de trinca, totalment diferent d’Els Segadors, ja que considerava que aquest, en paraules seves, pecava de ser «massa bel·licós.» I així, sense pèrdua de temps, procedí a encarregar-lo a Amadeu Vives, el músic, i a Josep Maria de Sagarra, el poeta, tasca que, ben aviat, deixaren enllestida. Es tractava de l’himne titulat El cant del poble, basat en la cançó Els Xiquets de Valls, composta per Josep Antoni Clavé. La seva estrena tingué lloc, a Barcelona, la nit del 18 d’abril del 1931 per l’Orfeó Català. Però el públic que hi assistí es negà en rodó a acceptar, com a substitut dels vells Segadors, El cant del poble, tot i reconèixer la bona qualitat de la peça. I Francesc Macià, que també es mostrava partidari del canvi d’himne, féu que la cèlebre coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, acompanyada per la cobla Barcelona i el mític tenor Emili Vendrell, enregistrés, als estudis barcelonins de la firma discogràfica Odeon, la composició de Vives i Sagarra, juntament amb cinc himnes més de Catalunya. Entre ells, i a part d’Els Segadors, hi havia Catalunya, pàtria nostra, obra del mateix músic gironí Josep Fontbernat i amb lletra de Gassol, que encara avui dia figura en el repertori de molts orfeons de casa nostra, i que esdevindria, després de la Guerra Civil, l’himne dels casals catalans d’Amèrica.

En aquells històrics moments polítics dels anys 30 del segle passat, en què es proclamà la República a l’Estat espanyol (i a casa nostra, una efímera República catalana, transformada després, per pressions de Madrid, en Generalitat), gràcies a unes eleccions municipals, l’himne nacional de Catalunya no sols tingué com a rival El cant del poble, sinó també, per exemple, dues sardanes: La Santa Espina, que sempre ha estat el veritable himne popular català, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol», d’Angel Guimerà i Enric Morera, i Juny. El cas d’aquesta última sardana, per cert, és molt desconegut. Juli Garreta, músic de Sant Feliu de Guíxols, estrenà aquesta peça el 1921, amb lletra del poeta Ambrosi Carrion. Una lletra que, amb l’esperança que Juny pogués convertir-se en l’himne oficial català, fou canviada per una altra, feta per un poeta anònim, que començava (és lúnic que se’n sap) així: «Amunt segadors/ que l’espiga és daurada,/ tot n’és cobert d’or/ allà enllà de la plana./ La falç empenyem/ que la terra ja ens crida,/ seguem lo blat/ que és lo pa de la vida». Els segadors i la falç, per cert, feien evocar els orígens d’Els Segadors, que ara ha donat a conèixer Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el seu llibre De cançó eròtica a himne nacional, on la falç, al principi, era reemplaçada pel fal·lus. I per això, en comptes de dir «Bon cop de falç!», hom deia «Bon cop de fal·lus!».

L'himne d'Els Segadors prové de quan, antigament, es féu molt popular una cançó titulada Els tres segadors i la dama, que descrivia com joves «ufanosos i ben dotats» baixaven de les muntanyes per segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva «falç», hi enviava la criada per acordar-hi una cita. Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, se li canvià la lletra per una altra (no tan eròtica, però sí molt guerrera), que narrava els abusos i rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes. Aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, fou recollida per Milà i Fontanals, que li recità la mare de Jacint Verdaguer. I a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà (i Emili Guanyavents, posteriorment, li posà lletra), tot arribant, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohicions, fins als nostres dies. El Parlament, el 25 de febrer del 1993, declarà Els Segadors l’himne oficial de Catalunya.

I cal recordar, per acabar, que aquells Segadors, harmonitzats per Fontbernat i enregistrats en disc pels seus Cent Homes, foren els primers que, immediatament després de morir en Franco, sonaren a les emissores de ràdio catalanes, mercès a la regravació que n’efectuà Emi-Odeon, tal com digué el Diari d’Andorra, país on aquest il·lustre músic, escriptor i polític gironí (fill d’Estanyol i enterrat avui al cementiri de la població veïna d’Anglès), que fou lloctinent de l’«Avi» Macià als fets de Prats de Molló, passà bona part del seu segon exili. Llàstima, però -i així ho ressaltava el citat rotatiu, que el mestre Fontbernat, que es trobava ja greument malalt -i deixaria d’existir, al Principat pirinenc, pocs dies més tard-, no «va poder arribar a assabentar-se de l’últim servei que va prestar a la pàtria».

Els Segadors de Josep Fontbernat, considerats un dels millors -per no dir el millor- que s’han escrit per a coral, ocupen, sens dubte, un lloc d’honor dins la història de l’himne nacional de Catalunya, himne que, repeteixo, començà com una cançó eminentment pagesa i eròtica.



Emili Casademont i Comas
“Diari de Girona”