dissabte, 15 d’octubre de 2011

La Lluna

De la Lluna d’octubre, que brilla com cap altra, sempre se n’han tret nombrosos averanys de caràcter meteorològic. Així, Virgili, per exemple, ja deia en les «Geòrgiques», referint-s’hi, que «Rotllo a la Lluna,/ senyal de pluja». I no tan antigament, sinó en temps força recents, la gent prenia la Lluna «octubrina» per testimoni de jurament. D’aquesta manera, si es jurava en fals, ella, segons diuen, tenia bona cura de castigar tots aquells que ho feien.

D’altra banda, hom creia veure, en el relleu de la Lluna d’octubre la figura d’un home amb l’objecte motiu del delicte. A les terres barcelonines del Vallès, tant l’occidental com l’oriental, era un home carregat amb un arç a coll, arbust que una nit fosca del citat mes posà en un caminet, al costat d’un precipici, per on havia de passar un veí seu que li feia dolenteries, amb la diabòlica intenció que els seus peus s’hi emboliquessin i caigués al fons del barranc. A Martorell, localitat del Baix Llobregat, era un home enfilat dalt d’una figuera, que robava figues. I a Sarrià de Ter i Campdorà, al Gironès, era el llegendari Mal Caçador, que empaitava la llebre maleïda que el féu pecar. Cal remarcar que la creença que, en el relleu de la Lluna «octubrina» s’hi veia la fesomia d’un home damnat per una malifeta, era comuna als pobles de cultura romànica i mediterrània.

Altrament, hom assegurava que la Lluna era molt «parladora», en el decurs dels 31 dies del mes d’octubre, i que, si algú l’entenia, podia arribar a saber què passaria en el futur. Així, si sortia rodejada de núvols blanquinosos i prims, indicava que la sembra seria profitosa i, com cal suposar, les collites d’allò més bones. Però si, per contra, sortia lleganyosa o entelada, volia significar que les collites serien dolentes, que es moriria el bestiar, que l’any vinent es patiria molta fam i que, per acabar-ho d’adobar, esclataria alguna guerra. A Cadaqués i a d’altres llocs del Cap de Creus, per cert, encara hi trobaríem alguna persona vella, d’edat bastant avançada, convençuda que la fi del món s’iniciarà amb un eclipsi de Lluna. Per això, els cadaquessencs, cada vegada que abans es produïa un fenomen d’aquesta naturalesa, estaven amb l’ai al cor fins que finalitzava, ja que temien que arribés l’hora fatal.

La Lluna sermpre ha estat temuda, respectada, estimada i venerada per l’home. I ha inspirat moltes cançons, poemes i novel·les, com la famosa de Jules Verne, així com contes infantils i cançons de bressol. La majoria de melodies romàntiques que s’han fet han tingut com a protagonista -o mig protagonista- la Lluna. De la Lluna, en parlen els enamorats. Fins i tot, del viatge de noces i dels primers temps del matrimoni, en solen dir la «lluna de mel». També, quan una persona no té el cervell gaire «fi» i agafa manies, és qualificada de «llunàtica». O quan un bada, o no s’adona de les coses, li diuen que «està a la lluna de València».

A la Lluna sempre, també, l’home ha sospirat per posar-hi els peus. I, per fi, el 20 de juliol del 1969 sembla que ho féu. I dic això últim, perquè no tothom està segur que allò fos veritat. Hi ha un tant per cent elevadíssim de persones d’arreu del món (ho demostren els «blogs» d’Internet), que posen en quarantena aquella «gran gesta» protagonitzada pels Estats Units i, a més, alguns dels seus autors no dubten a qualificar-la de «frau». Que els tres astronautes nord-americans arribessin molt a prop de la Lluna no ho discuteixen, de la mateixa manera que tampoc no discuteixen que abans ja ho havien fet els cosmonautes soviètics, que guanyaven per «golejada» la cursa espacial. Però no accepten que hi «desembarquessin», atès que hi ha proves molt evidents, segons denuncien els citats «bloguers», que les imatges que s’oferiren per televisió -i en directe- no podien pas ser reals. Entre d’altres coses, hi havia una bandera nord-americana plantada pels astronautes dels Estats Units que voleiava, quan a la Lluna, en no existir-hi atmosfera, allò era del tot impossible que succeís. Com també era del tot impossible que no s’hi veiés cap estrella, que les ombres dels astronautes fossin tan rarotes, etc. Tot fou una farsa, asseguren, «engiponada» des de la Terra (i realitzada en uns estudis cinematogràfics de Nevada) per Richard Nixon, un dels presidents més fraudulents de la història d’USA, que, un lustre més tard, seria destituït del seu càrrec a causa de l’escàndol Watergate.

Per altra banda, la tecnologia d’aleshores era limitadíssima -Internet acabava de néixer- com perquè els astronautes, a part de coronar amb èxit aquella aventura, poguessin tornar després tan «frescos» i carregats de «pedres llunars» al nostre planeta. Molts diuen que els Estats Units, enfrontats a la Unió Soviètica en l’anomenada «guerra freda», volgueren «demostrar» als governants comunistes, sense que aquests estranyament hi posessin cap «pega», que eren la gran potència mundial. És més que probable, doncs (per què no?), que la Lluna encara avui dia conservi la seva «virginitat». Una «virginitat», que els nazis, ajudats pels japonesos, no aconseguiren fer-li perdre -tot ho fa ben creure-, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial, quan efectuaren un viatge sense retorn, suïcida, al nostre satèl·lit.


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)