L'any 1972, l'escriptora Mercè Rodoreda, en retornar de l'exili, s'instal·là en un dels nous xalets construïts a Romanyà de la Selva, nucli de la població del municipi costabravenc de Santa Cristina d'Aro, situat al cor de la serralada de les Gavarres, nucli que, de forma oficial, pertany, talment com Santa Cristina, a la comarca del Baix Empordà. I fou allà, en aquell xalet que era de Carme Manrubia, la seva amiga i antiga companya de treball al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana (més endavant, al costat mateix, ja en tindria un de propi), que la Rodoreda acabà d'escriure la seva novel·la més ambiciosa, Mirall trencat, i donà a llum Viatges i flors i Quanta, quanta guerra, aquesta última obra el 1980, any en què fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
L'autora de La plaça del Diamant, la novel·la en català més aclamada de tots els temps i que pot llegir-se en una vintena de llengües, morí a Girona el 13 d'abril del 1983, víctima d'un càncer (hi ha qui sosté, seguint la moda tan actual, que es degué a l'abús que feia del tabac), i fou enterrada, complint-se així el seu desig, al vell cementiri de Romanyà, acte al qual -aneu a saber per quina raó- recordo que assistiren molt pocs col·legues seus. La tomba de Mercè Rodoreda, per cert, presentava, no gaires anys enrere, un trist i deplorable aspecte (ignoro com està ara, ja que he deixat d'anar a la cèlebre Font Picant de Santa Cristina per proveir-me de la seva exquisida aigua ferruginosa i, en conseqüència, fa algun temps que no visito el citat cementiri de Romanyà), fet que fou denunciat per determinats mitjans de comunicació, els quals remarcaren que allò era francament vergonyós i incomprensible. Una denúncia lògica i justificada, sens dubte, atès que, aleshores, se celebrava amb gran pompa l'Any Pla i, en canvi, hom tenia del tot abandonat el darrer estatge terrenal de l'escriptora més universal de la narrativa contemporània catalana, car la seva obra ja s'havia traduït als principals idiomes del planeta Terra. Espero que la tomba de la Mercè ofereixi, en aquests moments, un aspecte ben diferent al d'una pobra ruïna. I, en cas que, per dissort, no sigui així, que ara, amb motiu de la pròxima celebració de l'Any Rodoreda, la situació canviï...
Mercè Rodoreda havia nascut al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles feia 75 anys. Era filla única d'un matrimoni amant de les lletres i la seva infantesa estigué influenciada per la figura de Pere Gurguí, el seu avi matern, que inculcaria en ella un profund catalanisme que l'hauria d'acompanyar tota la vida. El 1928, Rodoreda, tot just complerts els 20 anys, contragué matrimoni amb un oncle seu (amb qui tingué un fill, en Jordi), que era cap a tres lustres més gran, matrimoni que desembocà en un fracàs rotund. I fou llavors que, per tal de fugir d'una vida massa monòtona, començà a col·laborar en diversos diaris i revistes, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, etcètera, on publicà nombrosos contes curts, i escrigué, alhora, quatre novel·les que, posterioment, rebutjaria, ja que considerava que eren el fruit d'una «escriptora inexperta». D'aquelles quatre novel·les, tan sols creia que n'hi havia una que podia mig salvar-se del «desastre» -la titulada Aloma (1937), guanyadora el Premi Crexells-, per bé que el 1969 la reescrigué tota, de dalt a baix.
Un cop acabada la Guerra Civil, Mercè Rodoreda s'exilià a França i deixà el fill a càrrec de la seva mare. I posteriorment, allunyant-se del perill nazi en esclatar la Segona Guerra Mundial, es refugià a Suïssa, juntament amb el seu company sentimental Armand Obiols (pseudònim del crític literari Joan Prat, que moriria a Viena), on, l'any 1960, escriuria, a la ciutat de Ginebra, La plaça del Diamant, la novel·la on surt retratada l'exvila barcelonina de Gràcia, portada amb èxit al cinema i la televisió, que narra la història de Natàlia, la Colometa, una dona a qui la Guerra Civil li destrossa la vida i les esperances. D'aquella època que la Rodoreda visqué a la Confederació Helvètica és també la novel·la El carrer de les Camèlies, protagonitzada per Cecília, una altra dona fràgil, però que també demostra que té una enorme força interior. Val a dir que, en les seves obres novel·lístiques, la Rodoreda hi sabé descriure a la perfecció la societat catalana del segle XX, així com la sèrie de grans canvis que s'hi produïren.
Els llibres de Mercè Rodoreda, molts guardonats amb els més importants premis literaris catalans, s'han arribat a comparar amb els de la famosa escriptora i assagista britànica Virgínia Woolf, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, i estan ambientats en els llocs on visqué. És a dir, en els barris barcelonins de Sant Gervasi i de Gràcia, en el poblet de Romanyà de la Selva, etcètera. Així, tant Mariàngela Vilallonga com Carme Arnau, dues destacades estudioses de la producció literària de la Rodoreda, coincideixen a assenyalar la presència constant del meravellós paissatge de Romanyà, ple de pins i d'alzines sureres, com també la presència constant del jardí del seu xalet, en les novel·les que l'escriptora creà en l'última etapa de la seva vida.
L'any que ve es commemoraran el centenari de la naixença i el primer quart de segle de l'òbit Mercè Rodoreda. I, a fi de celebrar-ho ben dignament, la Fundació Mercè Rodoreda, la conselleria de Cultura de la Generalitat i l'Institut Ramon Lull organitzaran l'Any Rodoreda, amb un seguit d'exposicions dins i fora de Catalunya, un congrés internacional, unes rutes literàries, l'edició de les obres completes de l'escriptora, una trobada de traductors, etcètera. El tret de l'inici de l'Any Rodoreda es donarà aquest octubre (ella nasqué el dia 10 d'octubre del 1908), amb l'estrena, al Teatre Nacional de Catalunya, d'una nova adaptació de La plaça del Diamant, que asseguren que és realment esplèndida.
Per la seva banda, Santa Cristina d'Aro -segons explica Glòria Jara i Albertí a les pàgines d'Àncora, el setmanari de la Costa Brava editat a Sant Feliu de Guíxols- també participarà en aquest Any Rodoreda. El proppassat 22 d'abril, per cert, ja s'hi avançà amb una lectura popular del llibre Viatges i flors de la Mercè, que tingué lloc al pati de l'històrica església de Sant Martí de Romanyà, que data del segle X i que es troba situada ben a prop de la Cova d'en Daina (un importantíssim monument funerari -dòlmen- del Megalític, que era molt admirat per ella), així com de la Font Picant i el cementiri on la il·lustre novel·lista dorm el son etern. I el mes que ve, el proper setembre, es crearà, igualment a Romanyà, l'Espai Mercè Rodoreda, on, al llarg de l'Any Rodoreda, s'efectuaran unes rutes literàries per diferents indrets d'aquest nucli de la localitat de Santa Cristina, que foren font d'inspiració d'una internacionalment coneguda i estimada escriptora barcelonina i, en bona part -no ho oblidem-, també romanyenca i, per extensió, gironina i costabravenca...
Emili Casademont i Comas
L'autora de La plaça del Diamant, la novel·la en català més aclamada de tots els temps i que pot llegir-se en una vintena de llengües, morí a Girona el 13 d'abril del 1983, víctima d'un càncer (hi ha qui sosté, seguint la moda tan actual, que es degué a l'abús que feia del tabac), i fou enterrada, complint-se així el seu desig, al vell cementiri de Romanyà, acte al qual -aneu a saber per quina raó- recordo que assistiren molt pocs col·legues seus. La tomba de Mercè Rodoreda, per cert, presentava, no gaires anys enrere, un trist i deplorable aspecte (ignoro com està ara, ja que he deixat d'anar a la cèlebre Font Picant de Santa Cristina per proveir-me de la seva exquisida aigua ferruginosa i, en conseqüència, fa algun temps que no visito el citat cementiri de Romanyà), fet que fou denunciat per determinats mitjans de comunicació, els quals remarcaren que allò era francament vergonyós i incomprensible. Una denúncia lògica i justificada, sens dubte, atès que, aleshores, se celebrava amb gran pompa l'Any Pla i, en canvi, hom tenia del tot abandonat el darrer estatge terrenal de l'escriptora més universal de la narrativa contemporània catalana, car la seva obra ja s'havia traduït als principals idiomes del planeta Terra. Espero que la tomba de la Mercè ofereixi, en aquests moments, un aspecte ben diferent al d'una pobra ruïna. I, en cas que, per dissort, no sigui així, que ara, amb motiu de la pròxima celebració de l'Any Rodoreda, la situació canviï...
Mercè Rodoreda havia nascut al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles feia 75 anys. Era filla única d'un matrimoni amant de les lletres i la seva infantesa estigué influenciada per la figura de Pere Gurguí, el seu avi matern, que inculcaria en ella un profund catalanisme que l'hauria d'acompanyar tota la vida. El 1928, Rodoreda, tot just complerts els 20 anys, contragué matrimoni amb un oncle seu (amb qui tingué un fill, en Jordi), que era cap a tres lustres més gran, matrimoni que desembocà en un fracàs rotund. I fou llavors que, per tal de fugir d'una vida massa monòtona, començà a col·laborar en diversos diaris i revistes, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, etcètera, on publicà nombrosos contes curts, i escrigué, alhora, quatre novel·les que, posterioment, rebutjaria, ja que considerava que eren el fruit d'una «escriptora inexperta». D'aquelles quatre novel·les, tan sols creia que n'hi havia una que podia mig salvar-se del «desastre» -la titulada Aloma (1937), guanyadora el Premi Crexells-, per bé que el 1969 la reescrigué tota, de dalt a baix.
Un cop acabada la Guerra Civil, Mercè Rodoreda s'exilià a França i deixà el fill a càrrec de la seva mare. I posteriorment, allunyant-se del perill nazi en esclatar la Segona Guerra Mundial, es refugià a Suïssa, juntament amb el seu company sentimental Armand Obiols (pseudònim del crític literari Joan Prat, que moriria a Viena), on, l'any 1960, escriuria, a la ciutat de Ginebra, La plaça del Diamant, la novel·la on surt retratada l'exvila barcelonina de Gràcia, portada amb èxit al cinema i la televisió, que narra la història de Natàlia, la Colometa, una dona a qui la Guerra Civil li destrossa la vida i les esperances. D'aquella època que la Rodoreda visqué a la Confederació Helvètica és també la novel·la El carrer de les Camèlies, protagonitzada per Cecília, una altra dona fràgil, però que també demostra que té una enorme força interior. Val a dir que, en les seves obres novel·lístiques, la Rodoreda hi sabé descriure a la perfecció la societat catalana del segle XX, així com la sèrie de grans canvis que s'hi produïren.
Els llibres de Mercè Rodoreda, molts guardonats amb els més importants premis literaris catalans, s'han arribat a comparar amb els de la famosa escriptora i assagista britànica Virgínia Woolf, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, i estan ambientats en els llocs on visqué. És a dir, en els barris barcelonins de Sant Gervasi i de Gràcia, en el poblet de Romanyà de la Selva, etcètera. Així, tant Mariàngela Vilallonga com Carme Arnau, dues destacades estudioses de la producció literària de la Rodoreda, coincideixen a assenyalar la presència constant del meravellós paissatge de Romanyà, ple de pins i d'alzines sureres, com també la presència constant del jardí del seu xalet, en les novel·les que l'escriptora creà en l'última etapa de la seva vida.
L'any que ve es commemoraran el centenari de la naixença i el primer quart de segle de l'òbit Mercè Rodoreda. I, a fi de celebrar-ho ben dignament, la Fundació Mercè Rodoreda, la conselleria de Cultura de la Generalitat i l'Institut Ramon Lull organitzaran l'Any Rodoreda, amb un seguit d'exposicions dins i fora de Catalunya, un congrés internacional, unes rutes literàries, l'edició de les obres completes de l'escriptora, una trobada de traductors, etcètera. El tret de l'inici de l'Any Rodoreda es donarà aquest octubre (ella nasqué el dia 10 d'octubre del 1908), amb l'estrena, al Teatre Nacional de Catalunya, d'una nova adaptació de La plaça del Diamant, que asseguren que és realment esplèndida.
Per la seva banda, Santa Cristina d'Aro -segons explica Glòria Jara i Albertí a les pàgines d'Àncora, el setmanari de la Costa Brava editat a Sant Feliu de Guíxols- també participarà en aquest Any Rodoreda. El proppassat 22 d'abril, per cert, ja s'hi avançà amb una lectura popular del llibre Viatges i flors de la Mercè, que tingué lloc al pati de l'històrica església de Sant Martí de Romanyà, que data del segle X i que es troba situada ben a prop de la Cova d'en Daina (un importantíssim monument funerari -dòlmen- del Megalític, que era molt admirat per ella), així com de la Font Picant i el cementiri on la il·lustre novel·lista dorm el son etern. I el mes que ve, el proper setembre, es crearà, igualment a Romanyà, l'Espai Mercè Rodoreda, on, al llarg de l'Any Rodoreda, s'efectuaran unes rutes literàries per diferents indrets d'aquest nucli de la localitat de Santa Cristina, que foren font d'inspiració d'una internacionalment coneguda i estimada escriptora barcelonina i, en bona part -no ho oblidem-, també romanyenca i, per extensió, gironina i costabravenca...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (19-8-07)
1 comentari:
Doncs parlant de Mercè Rodoreda, val la pena comprovar com ha fet escola. En aquests sentit dues novel.les modernes: "Màxima" de Mariona Masferrer i "Temps d'absències" de Marta Planes. Amdues al més pur estil rodoredià.
Publica un comentari a l'entrada