diumenge, 20 d’abril de 2008

Dos grans personatges: Millet i Vives

Lluís Millet i Pagès, un autèntic apassionat del modernisme musical, fou qui elegí l'arquitecte modernista Lluís Doménech i Montaner per a la construcció del Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, edifici barceloní beneït pel cardenal Casañas (alguns catalanitzen aquest cognom i escriuen Cassanyes), que acaba de complir -el proppassat dia 9 de febrer- un segle. Lluís Millet, que havia nascut feia 74 anys al Masnou (el Maresme), morí a la Ciutat Comtal el 7 de desembre del 1941. I cal afegir a tot això que Millet és un cognom originari de les terres gascones de França, introduít a casa nostra per un avantpassat del músic masnouenc.

Lluís Millet

En Lluís era el fill petit d'una família molt nombrosa. El seu pare feia de capità de vaixell. I els seus germans -els germans d'en Lluís, vull dir, naturalment- triaren diferents oficis. Però el menut de can Millet es decantà per la música, amb gran entusiasme, i es posà a estudiar solfeig i piano. Més endavant, i per tal de guanyar-se «les garrofes» mentre prosseguia els seus estudis, entrà de dependent en una cèntrica casa de música de la Ciutat Comtal, on era l'encarregat d'atendre les senyores i senyoretes de l'alta aristocràcia barcelonina, que desitjaven adquirir les particel·les de les obres més famoses d'aquell temps. I, amb l'objectiu de mirar de convèncer-les, interpretava al piano les peces de Bach, Beethoven, Haendel, etcètera, acabades d'arribar al Cap i Casal, peces que, sempre a primera vista, tocava meravellosament bé. El seu fill, per cert, una vegada confessà que, quan sentia que el seu pare interpretava la Serenata de Beethoven, se li posava la pell de gallina, fet gens sorprenent, atès que els crítics més prestigiosos remarquen que Lluís Millet ha estat un dels pianistes més extraordinaris que hi ha hagut arreu del món, alhora que es desfan en elogis envers tot el que, musicalment parlant, arribà a fer.

Un dels autors del llibre Un segle de vida catalana, publicat per l'enguany desapareguda editorial barcelonina Alcides, ja deia fa més de cinquanta anys allò que, avui dia, podríem ben bé repetir, sense modificar-hi res: «La personalitat de Millet va indefectiblemnent vinculada al naixement i activitats de l'Orfeó Català, de forma que tal consideració fa sovint oblidar la seva obra de compositor. A Lluís Millet devem el coneixement i difusió a través de l'Orfeó de les obres més significatives, no solament del nostre renaixement musical, sinó també de les més representatives de la polifonia castellana i universal, així com de les obres corals de Bach, Haendel i Beethoven, que, mancant aleshores dels actuals aparells de difusió, eren totalment desconegudes del nostre públic.

»Un espontani sentit de la naturalitat i una entranyable simpatia presideix l'obra de Millet en general i la de compositor en particular. La claredat i transparència de la seva expressió melòdica, íntimament lligada a la ponderació i mesura catalana, semblen extretes del propi element popular. La Pregària a la Verge del Remei, una de les més evocadores melodies amb què comptem, és l'obra de qui ha comprès i s'ha identificat amb l'ànima musical del seu poble per a oferir-li la quinta essència del seu sentit religiós.

»El gran mèrit de Millet és d'haver mantingut una estricta fidelitat a uns principis que per damunt de tot estimà. La seva obra de compositor, temperalment cenyida a l'horitzó de la música coral, és limitada; però la valoració d'aquesta gran personalitat resultarà sempre fragmentària si no la sospesem en funció de la positiva i entusiasta labor, empesa pel seu ideal, que culminà amb el naixement i la creixença de la institució que més pes específic ha tingut en tot temps en la vida musical de Catalunya: l'Orfeó Català.»

L'Orfeó Català, convé recordar-ho, nasqué a l'antic cafè Pelayo, lloc de reunió dels Albéniz, Granados, Puig i Cadafalch, Mistral, etcètera. Poc temps després, era inaugurat el Palau de la Música Catalana. I en aquella solemne inauguració, a més del bisbe Casañas -o Cassanyes- de la Seu d'Urgell i, per tant, copríncep del Principat d'Andorra, hi assistiren els reis d'Espanya, els quals, visiblement emocionats, escoltaren El cant de la senyera, amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet, peça adoptada com a himne per tots els orfeons de Catalunya: «Al damunt dels nostres cants,/ aixequem una senyera,/ que els farà més triomfants...». Millet, el gran cantaire de Catalunya, fundador i director de l'Orfeó Català (aquest gloriós orfeó també dels Vives, Nicolau, Pujol, Alió i Morera), rebé dels monarques espanyols, una molt sincera i cordial felicitació.

Amadeu Vives

Amadeu Vives, músic nascut el 1871 a Collbató (Baix Llobregat) en el si d'una família humil de flequers, fou l'home que, l'any 1891, ajudà Lluís Millet -i de forma molt eficaç- a fundar l'Orfeó Català, amb el qual estrenà les seves composicions L'emigrant i La balenguera, entre d'altres, sobre uns textos de Jacint Verdaguer i del poeta de les Ses Illes Joan Alcover, respectivament. Aquesta última composició, La balenguera, és, des de fa no gaire temps, l'himne de Mallorca, himne que ha tingut cura de popularitzar l'exquisida cantant Maria del Mar Bonet, tal com abans ho havia fet l'Orfeó Català. Vives, però, que féu dilatades estades a Madrid, on assolí èxits realment apoteòsics, és més conegut per la seva obra lírica, d'entre la qual destaca la sarsuela Doña Francisquita, considerada com una de les més importants que s'han escrit. Amb tot, cal consignar que, en els darrers anys de la seva vida (morí el 2 de desembre del 1932 a la capital de l'Estat, on també estrenà Bohemios i La Generala), s'implicà, sense que la sort l'acompanyés, en la vida política catalana, com a candidat a regidor de Barcelona per Acció Catalana, tot declarant, davant les crítiques rebudes dels nacionalistes catalans, el següent: «Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps». I és molt possible que tingués raó, malgrat que determinats estudiosos de la seva obra mai no ho han vist del tot clar...

Sigui com sigui, la qüestió és que Lluís Millet i Amadeu Vives foren dos grans personatges. El primer, gràcies al qual es construí l'històric i centenari Palau de la Música Catalana, ha obligat, per cert, que alguns reconeguts musicòlegs afirmessin que «encara que Millet no hagués fet res en aquest món, amb la Pregària a la Verge del Remei, ja n'hauria tingut prou per passar a la posteritat», afirmació que, personalment, trobo la mar d'encertada...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (20-4-08)