Lluís Coll, que debutà com a jugador de futbol als juvenils del Girona, no trigà gaire a ser fitxat pel Barcelona, equip en què, posteriorment, milità sis temporades a Primera Divisió, sota les ordres del llegendari Helenio Herrera, tècnic que, de seguida, es fixà en les seves excepcionals virtuts «futboleres». I H.H., malgrat que disposava d'autèntics «monstres» del peupilota, com ara Kubala, Czibor, Kocsis, Evaristo Martínez i Luis Suárez, no dubtà a alinear el jove extrem anglesenc molts cops (en 49 partits, concretament), formant part d'aquell fabulós conjunt blaugrana, guanyador de dues copes de fires (anys 1955 i 1958), així com d'un parell de lligues (temporades 58-59 i 59-60), conjunt en el qual Lluís Coll arribà a marcar un total de 15 gols, alhora que fou la figura més destacada d'alguns encontres. No és d'estranyar, per consegüent, que, en donar la trista notícia del seu òbit, la premsa qualifiqués Lluís Coll de «mític davanter». Sobretot, ho féu la de Barcelona, València i Granada (equips, aquests dos últims, els colors dels quals després també defensà), sense oblidar els elogis que li prodigà Marca, el diari número 1 en difusió de tots els rotatius -inclosos els d'informació general- que s'editen a l'Estat espanyol.
Lluís Coll, abans de penjar les botes, anà a Olot i, durant una temporada, vestí la samarreta de l'equip de la capital de la Garrotxa, quan aquest militava a Tercera Divisió, amb tant d'èxit que rebé el premi al millor jugador de la plantilla. Després, en aprovar els corresponents exàmens, féu d'entrenador. I, cap al final de la primera volta de l'exercici lliguer 1973-74, s'assegué a la banqueta del Figueres, que aleshores jugava a Regional Preferent, substituint el destituït Segarra a causa dels mals resultats que obtenia el conjunt. La seva arribada al club de la capital de l'Alt Empordà fou espectacular, ja que l'equip blanc-i-blau guanyà al camp del Tàrrega per una golejada majúscula, 2-6, i els bons resultats posteriors feren que el president de l'entitat, Antoni Pagès i Surroca, prometés als components de la plantilla que, aquell estiu, els pagaria un viatge a Alemanya, coincidint amb el Mundial-74. I la promesa, efectivament, s'acomplí. Jo, com a periodista (del diari gironí Los Sitios i del setmanari figuerenc Ampurdán), vaig acompanyar els jugadors unionistes en aquella excursió turística i, alhora, futbolística, de la qual sempre he guardat un gratíssim record. I a l'imponent Walstadion de Frankfurt, vaig tenir l'oportunitat de presenciar el partit Escòcia-Iugoslàvia al costat de Lluís Coll i vaig poder «palpar» ben bé els enormes i envejables coneixements, tant tècnics com tàctics, d'aquest apassionant joc de la pilota, que ell tenia. Allà, en aquella ciutat alemanya, l'expedició figuerenca coincidí amb una colla d'exjugadors del Barça, com Kubala i Czibor, que abraçaren fraternalment en Lluís. I també coincidí, per exemple, amb Di Stéfano -l'antipàtic Di Stéfano!- i amb el famós exàrbitre internacional Pedro Escartín, bon amic meu (tinc alguns llibres seus, que em dedicà molt gentilment, com el relatiu a aquell mateix Campionat del Món, publicat poc després d'haver-se celebrat) i llavors ja acreditadíssim periodista. Anys més tard, per cert, els dos ens retrobaríem, exercint el periodisme, a les pàgines del diari madrileny Marca.
Recordo que, durant els dies que estiguérem a Frankfurt, vaig tenir llargues converses amb Lluís Coll sobre el futbol, que llavors començava a anar una mica a la deriva (es parlava de «futbol total»). D'altra banda, com que jo, en aquells moments, dominava força bé l'anglès i un xic l'alemany (en coneixia moltes paraules i frases fetes), li vaig donar un cop de mà, sempre que el necessità, perquè pogués moure's sense problemes lingüístics per una populosa ciutat que no m'era pas desconeguda, car ja hi havia estat alguns anys abans.
En Lluís, que fou el descobridor d'en Pitu Duran (i el féu debutar, essent un marrec, en el primer equip unionista), marxà del Figueres al final de la temporada següent, després de deixar-lo classificat en quarta posició. L'ascens no fou possible, igual que en l'anterior campionat lliguer, per veritable mala sort. I, a partir d'aquell moment, quasi es pot dir que vaig perdre Lluís Coll de vista, puix que, dissortadament, no trigà a rebre una brutal patacada física, que el convertí en un invàlid, obligat a romandre de forma contínua al seu domicili d'Anglès, on alguns dels companys que havia tingut al Barça, com en Kubala (igualment, ja traspassat, el pobre), el visitaven sempre que podien.
Lluís Coll, posseïdor d'un brillant historial com a jugador (fins i tot, arribà a ser internacional amb la selecció espanyola), com a entrenador, en canvi, es quedà, per culpa de la citada desgràcia, sense poder demostrar els seus extraordinaris coneixements futbolístics en equips grans, on, amb tota seguretat, hagués triomfat. A en Lluís, que era una persona realment excel·lent, sempre el recordaré amb molt d'afecte i simpatia. De la mateixa manera que sempre també -n'estic ben convençut- serà recordat amb molt d'afecte i simpatia pels seguidors d'aquell modest Figueres dels anys 70 del segle passat, que jugava al vell camp de la carretera del Far i que militava a Regional Preferent, una categoria llavors, per cert, molt forta. Això succeïa molt abans que el quadre de l'històric club altempordanès, entitat presidida aleshores per Emili Bach, arribés a posar, jugant a Segona A i al nou i modern estadi de Vilatenim, un peu i mig a la Primera Divisió...
Desitjo de tot cor, i amb això poso el punt i final a aquest article de MARCADOR, que Lluís Coll, el tan admirat Lluís Coll d'una època que queda ja una mica lluny, reposi en pau.
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Marcador" (Figueres).- Extra de Fires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada