diumenge, 13 d’abril de 2008

La Xirgu i la dissortada Irene Polo

L'actriu Margarida Xirgu, nascuda l'any 1888 a Molins de Rei (Baix Llobregat), féu el salt a Madrid el 1914, després d'haver triomfat al barceloní Teatre Romea, interpretant peces de Valle-Inclán, Gabriele D'Annunzio, Alejandro Casona... i, sobretot, de Federico García Lorca, de qui estrenà la quasi totalitat de les seves obres importants, com Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí (1927), La zapatera prodigiosa (1930), Doña Rosita la soltera (1935), etcètera, així com La casa de Bernarda de Alba, l'últim drama escrit per l'assassinat poeta de Fuentes Vaquero (Granada). Això darrer ocorregué a Buenos Aires, l'any 1945, ja que, poc abans d'esclatar la Guerra (in)Civil espanyola, la companyia de teatre de la Xirgu, emprengué una gira per Amèrica del Sud, que no tindria retorn. I a la capital de l'Uruguai, el 25 d'abril del 1969, ella hi trobà la mort, després d'haver ocupat el càrrec de directora de l'Escola Dramàtica Municipal de Montevideo i d'obtenir la nacionalitat d'aquell país. El 1988, però, al cap 19 anys del seu traspàs, la Generalitat de Catalunya reclamà les despulles de Margarida Xirgu, que romanien allà, i aquestes, a partir de llavors, reposen al cementiri de la seva població natal. D'altra banda, cal dir que la gloriosa actriu intervingué en algunes pel·lícules, la més destacada de les quals fou Bodas de sangre, obra escrita també per García Lorca i filmada a l'Argentina el 1938.

En aquella gira per Amèrica de la companyia de la Xirgu, per cert, hi havia d'haver anat Federico García Lorca. Però, com que a última hora el poeta se'n desdí (cosa que, lamentablemente, li costaria la vida), Irene Polo, a petició de Margarida Xirgu, el substituí. Irene Polo era una barcelonina, nascuda l'any 1909 en el si d'una família de condició força humil, que, des de molt joveneta, es veié obligada a posar-se a treballar, per tal de mantenir la seva mare, que havia quedat vídua, i les seves dues germanes petites. Això, però, no fou cap obstacle perquè, en les hores lliures, es formés intel·lectualment com a autodidacta. D'aquesta manera, quan encara no tenia 20 anys, ja escrivia a la premsa, feina que compaginava amb d'altres treballs, com el de portar la publicitat de la productora de cinema Gaumont. Era, la Irene, una dona cosmopolita, moderna i progressista, tal com molt bé hom la defineix en el llibre Irene Polo, la fascinació del periodisme (Quaderns Crema, Barcelona 2003), on es recull gairebé tota la seva producció periodística en català. I, en l'actualitat, apareix, encarnada per una actriu, a la minisèrie de TV3, que evoca els temps de la Segona República a casa nostra, titulada Els diaris de Pascal.
Irene Polo fou redactora dels més importants diaris barcelonins dels anys 30 (La Humanitat, fundat per Lluís Companys; La Rambla, L'Opinió, L'Instant, Última Hora, etcètera), així com, per exemple, dels setmanaris Imatges i Mundo Gráfico, aquest de Madrid. Per altra banda, la Polo, que era una lluitadora a favor dels drets laborals (Elvira Altés així ho ressalta a Les periodistes dels temps de la República, obra acabada d'editar pel Col·legi de Periodistes), impulsà la creació, a la Ciutat Comtal, de l'Agrupació Professional de Periodistes, de caire sindical, de la qual fou vicesecretària del 1933 al 1935. I a més, convé destacar que conreà tots els gèneres periodístics i que arribà a innovar el de l'entrevista «amb tècniques que presagiaven la immediatesa de la ràdio i la televisió», en paraules de Josep Maria Casasús (Periodisme que ha fet història, Diputació de Barcelona/Col·legi de Periodistes, 1991). Jo, naturalment -sóc nat el febrer del 1936-, no vaig conèixer Irene Polo, però sí que me la féu conèixer, en part (l'altra part, consultant les hemeroteques), Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, «Sempronio», l'il·lustre periodista i cronista oficial de Barcelona, avui traspassat, que coincidí amb ella a la redacció d'un rotatiu barceloní de l'època. Una vegada, Sempronio em parlà de les excepcionals qualitats periodístiques d'Irene Polo, la qual assistia a les assemblees del sindicat de la CNT-FAI, desafiant les seves amenaces, per tal de denunciar la manipulació que el citat sindicat feia de les reclamacions dels obrers i obreres. I Sempronio m'explicà, també, que la Polo estigué uns mesos sense dirigir-li la paraula, ja que, en una conversa, li «engaltà» que ja sabia (en realitat, la cosa era del domini públic) que era lesbiana...

Margarida Xirgu, a punt d'embarcar-se cap a Amèrica (i després que Federico García Lorca, tal com he consignat abans, desistís d'emprende aquell viatge), preguntà a Irene Polo si volia acompanyar-la. La resposta de la periodista fou afirmativa, ja que deia, en una entrevista al diari La Noche, que volia viatjar, conèixer altres països dels quals pensava fer grans reportatges. Però, sobretot, manifestava que li feia il·lusió de ser a la vora de l'actriu, a qui admirava com a amiga i com a artista. I el 29 de gener del 1936, la Irene, com a secretària general, directora artística i cap de premsa de la companyia teatral de la Xirgu, se n'anà, a bord de l'Orinoco, cap al Nou Continent, vaixell des del qual envià una entrevista al rotatiu barceloní Última Hora que havia fet al polític Santiago Casares, durant l'escala a la Corunya, entrevista que aparegué publicada, el 5 de febrer del 1936, a la portada.

A causa de la Guerra (in)Civil, Irene Polo no pogué tornar a Barcelona, raó per la qual treballà, al llarg de tres anys, per a la companyia de Margarida Xirgu. I un cop dissolta aquesta, s'instal·là a Buenos Aires (inicialment, l'actriu ho féu a Xile), on es dedicà a fer de traductora de francès per a un parell d'editorials, vivint amb la seva mare i les seves germanes, que havien aconseguit fugir de l'Estat espanyol. A partir del 1941, però, la Polo entrà en una etapa de gran desànim i depressió que «la va portar a posar fi a la seva vida, el 3 d'abril del 1942, quan tenia 33 anys», conta Elvira Altés. Sempronio, poques dates abans, segons em comentà, havia rebut una carta d'ella, on li anunciava que estava a punt de cometre una barbaritat, encara que el veritable sentit de l'anunci -anunci redactat d'una manera un xic estranya- no el captà fins que li arribà la notícia del suïcidi d'Irene, suïcidi (això, almenys, és el que sempre s'ha afirmat) motivat pel fet que el seu amor per Margarida Xirgu no es veié correspost...

Així, dissortadament, acabà Irene Polo, la periodista catalana més brillant dels temps de la República. Una periodista que era tan avançada a la seva època, tan «progre», que, amb una colla de joves col·legues barcelonins, anava, als estius, a la població empordanesa del Port de la Selva -llavors molt de moda entre la gent intel·lectual de la Ciutat Comtal- i, davant d'ells i sense gens ni mica de vergonya, es banyava tota nua a les aigües de la Mediterrània...

Durant els anys 30, els reportatges d'Irene Polo van ocupar moltíssimes portades dels diaris barcelonins, com aquesta de «La Rambla»
Emili Casademont i Comas
Publicat al "Diari de Girona" (13-4-08)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Moltissimes gràcies per publicar aquesta entrada tan ben documentada sobre aquesta periodista avui quasi oblidada. Em va despertar l'interes la serie que va emetre TV3 anomenada "Els Diaris de Pascal" però no vaig trobar informació. Fins avui que fent una cerca sobre la Margarida Xirgú em va apareixer aquesta maravella de escrit.
Gràcies Emili