diumenge, 6 d’abril de 2008

Un home alt i bo

Fou a Tolosa de Llenguadoc, capital de l'Occitània, on se celebraren, l'any 1924, els Jocs Florals de Barcelona, lluny de la Ciutat Comtal, perquè la dictadura del general Miguel Primo de Rivera feia poc que s'havia «implantat» a l'Estat espanyol, amb el vistiplau del rei Alfons XIII. La Flor Natural es concedí al poeta Joan Maria Guasch, l'autor de Pirinenques, i el Premi Fastenrath s'atorgà a Josep Roig i Raventós, per la seva obra L'ermità Maurici, guardó que rebé de mans de l'escalenca Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, que, en la dita ocasió, presidia la Festa.

Aquells Jocs Florals, organitzats per la Coral Déodat de Séverac (els seus cantaires, que tantíssims èxits assoliren arreu de França, eren dirigits pel músic gironí Josep Fontbernat), comptaren amb l'assistència d'una bona colla de rellevants personalitats franceses i catalanes (algunes d'aquestes últimes ja exiliades), entre les quals cal esmentar Antoni Perbosc, Marc Lafargue, el baró de Saint Blanquet, l'abat Salvat, el doctor Roca i Roca, Francesc Mateu, Nicolau d'Olwer, Filadelfa de Yerda, Jaume Bofill i Matas (Guerau de Liost), Ventura Gassol... i qui més tard esdevindria president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, que ja començava a preparar la invasió del territori català, per Prats de Molló, a fi de proclamar-hi la República i alliberar-lo, d'aquesta manera, de les urpes del dictador. Un fet d'armes fracassat el mes de novembre del 1926, per culpa de la traïció d'un soldat feixista italià infiltrat a les files de l'exèrcit de l'Avi, que denuncià el que es «coïa» a la policia de l'Estat veí...

El sitgetà Josep Roig i Raventós (a ell vull referir-me en particular, ja que ara es compleix el 125è aniversari de la seva naixença) fou un metge -el més destacat promotor de l'anomenada Lluita contra la Mortalitat Infantil, l'any 1920- i un brillant escriptor. Poques dates després de produir-se el seu òbit -esdevingut el 25 d'agost del 1966 a Barcelona-, vaig parlar d'ell, fent l'elogi de la seva figura, en el programa diari en llengua catalana que, miraculosament en ple franquisme, jo realitzava a Ràdio Popular de Figueres, emissora que depenia del Bisbat de Girona, titulat L'Hora de Catalunya, elogi que, tot seguit, vaig repetir a l'andorrana Ràdio de les Valls, en què jo també col·laborava, i que, mitjançant les seves potents antenes instal·lades al Port d'Envalira, escampà pels cinc continents. I era de justícia que fes tot allò, atès que Roig i Raventós havia estat un gran enamorat de la Costa Brava (la part compresa entre Tossa de Mar i Blanes, amb Lloret de Mar pel mig), cosa palesada en l'extraordinària obra literària -poètica i no poètica- que deixava escrita, a part que, en els meus inicis com a periodista, vaig tenir el goig i l'honor de conèixer-lo personalment.

A Josep Roig i Raventós, arran d'una malaltia que contragué a Alemanya (m'estic referint a quan ja era metge, carrera que cursà a Barcelona), li aconsellaren que cerqués una distracció. I fou llavors que començà a escriure de debò (abans havia publicat alguns llibres mèdics), lliurant a la impremta títols molt celebrats: L'esbarzer, Muralles de silenci, Flama vivent, La Congesta, Montnegre, Sang nua... i el més important de tots, L'ermità Maurici, obra un exemplar de la qual, per casualitat, vaig trobar trist i abandonat, remenant llibres vells en una barraca dels populars Encants barcelonins, poc després de la Guerra Civil.

L'ermità Maurici, novel·la editada el 1924 per la Llibreria Catalònia i reeditada el 1933 per la mateixa llibreria de Barcelona, és un llibre escrit a Blanes, durant els estius dels anys 1921 i 1922, que fou quan Josep Roig i Raventós més temps hi sojornà. Es tracta d'una novel·la que podríem anomenar de la Costa Brava sud. En les seves pàgines, hi ha un munt de narracions bellíssimes de la processó marítima de Santa Cristina, del pelegrí de Tossa, de Sant Elm... I el seu autor també hi explica la història de Maurici, l'ermità, i de la seva filla Cileta. «Si tu, lector -diu al final-, llegint-me sents la pruïja de visitar-la, jo estaré molt cofoi d'haver-te sembrat el desig de conèixer un bocí encisador de la nostra gloriosa Catalunya, convençut que, amarat de belleses, adoraràs amb més fervor el Creador».

Josep Roig i Raventós estimava apassionadament el mar -al seu costat, a la Blanca Subur, havia obert els ulls a la vida- i, de forma especial, el mar que banya Tossa, Lloret i Blanes, tal com posa de manifest en un poemari titulat L'encís de la mar, dedicat a la seva esposa, Filomena Miralbell, amb les paraules següents: «Pren aquest llibre i ves-te'n ran del mar, omple tots ulls de blavors i ta ànima de remors plàcides, i llegeix a poc a poc tres voltes aquest poema. Si no et plau, llença'l. Les onades piadosament l'amagaran als ulls dels homes». Un dels seus càntics (escrit per Roig i Raventós, mentre contemplava embadalit la Mediterrània des del tros del litoral gironí citat, abans que, per desgràcia, la mà barroera de l'home, amb la construcció d'edificis bestials i sense respectar res, el destruís) diu així:

«Mar esbullada pel vent, mar blava, mar de safir, mar d'alegrança, ompliu mon cor de la florida del goig i l'alegria.

Mar dels matins, mar blanca, mar de perla, mar de puresa, amareu el meu cor de sinceritats.

Mar arraulida en les cales quietes, mar de maragdes, mar de les devocions constants, sembreu en ma ànima esperances eternes.

Mar de les calmes, mar de la quietud, mar del silenci, mar de turquesa, doneu al meu esperit la planúria i el repòs de les vostres aigües encantades.

Mar dels migdies plens de sol, mar de diamants enlluernadors, mar de claredats, il·lumineu-me com els àngels del cel.

Mar de les nits fosques, mar de les tenebres, mar d'ametista, sadolleu-me de solemnitat i magnificències augustes.

Mar de les nits clares, mar ruixat de lluna, mar d'argent reblert de vida, enjoieu mon cos miserable amb les vostres lluentors.

Mar dels crepuscles radiants, mar, immensitat d'or, miracle de bellesa, endolciu-me amb les suavitats meravelloses de les colors que neixen i s'apaguen en el cel, misteriosament».

Una vegada, l'il·lustre poeta Josep Carner lliurà una foto seva a l'autor de L'ermità Maurici, amb aquesta dedicatòria: «A Josep Roig i Raventós, alt i bo». Res de més encertat, atès que el fill de Sitges, a part de ser un home una mica alt -d'estatura un xic elevada, vull dir-, com a persona, metge i escriptor, era un home d'allò més bo...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (6-4-08)