diumenge, 22 de juny de 2008

DUES FRASES CÈLEBRES DE SERAFÍ PITARRA

Era poeta, dramaturg i empresari teatral. I es deia Frederic Soler i Hubert. Però, a partir de l'any 1856, a causa d'haver escrit una peça de molt mal gust (Don Jaume el Conqueridor, paròdia d'una obra en castellà d'Antonio Altadill) amb un pseudònim, tothom l'ha conegut com a Serafí Pitarra, nom i cognom que corresponen al referit pseudònim, utilitzat per intentar amagar la seva vertadera identitat. Pel que acabo de llegir a la premsa, avui dia és molta -moltíssima, millor dit- la gent que ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle i mig d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Ben fresques, encara que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets».

Començant pel principi, tal com ha de ser, cal consignar que Frederic Soler i Hubert nasqué el 9 d'octubre del 1839 a Barcelona, ciutat on morí el 4 de juliol del 1895. Fill d'un fuster, quedà orfe de mare a l'edat de tres anys. I als nou, en quedar també orfe de pare, anà a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al Barri Gòtic, oncle que, un lustre després, o sigui, quan el noiet tenia catorze anys, fou igualment visitat per la Parca, circumstància que obligà Frederic Soler a deixar l'escola i fer-se càrrec d'aquella botiga, on venia i arreglava rellotges, feina que compaginava amb la seva afició pel teatre, en el qual no trigà gaire a debutar (precisament, quan es feia popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta) en una companyia «amateur».

A la rerebotiga de la rellotgeria d'en Soler, acostumava a reunir-s'hi un grup d'escriptors i artistes, com José Zorrilla, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, aquest últim acompanyat per molts integrants -o futurs integrants- dels seus cors, i, quan la botiga tancava a la nit, representaven, al mateix local, el teatre que el rellotger escrivia. Així, hi escenificaven Per un casament i Don Jaume el Conqueridor, les seves primeres obres, i, en acabar, feien un petit àpat. Cal ressaltar que, en aquell temps, era típic que les noies, en aquests casos, fossin considerades com a convidades, anant totes les despeses a càrrec dels nois. Però en Pitarra, desitjós d'acabar amb aquell «mal costum», creà un parell de frases que, ben aviat, es feren popularíssimes a la Ciutat Comtal, popularitat que, com una taca d'oli, s'escampà per tota la resta del Principat. O sigui, les ja més amunt esmentades, «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que, com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una «gata». I pel que respecta a la segona («Tants caps, tants barrets», usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com «Tantas cabezas, tantos sombreros»), també alguns, des de fa anys, la relacionen amb un fet. És a dir, el fet que cada individu o «indivídua» té una forma distinta de pensar i obrar. Tot completament equivocat.

L'esquella de la Torratxa, que donaria nom a una coneguda revista barcelonina de caire satíric, fou l'obra de Serafí Pitarra amb què s'iniciaren, el 24 de febrer del 1860, les representacions teatrals de La Gata, és a dir, el grup que començà a oferir, al petit teatre Odeon del barceloní carrer de l'Hospital, sessions periòdiques de comèdies de tipus humorístic en llengua catalana, escrites en «el català que ara es parla», com feia i deia Pitarra. I el mateix any 1860, l'escriptor hi estrenà, així mateix, La botifarra de la llibertat, La pau d'Espanya, Les píndoles de Holloway, etc., peces caracteritzades per la sàtira i la paròdia dels esdeviments de l'època. D'aquesta manera, en La pau d'Espanya, per exemple, hi ironitzava la campanya portada a terme pel general Prim a l'Àfrica. I, per altra banda, convé destacar que L'esquella de la Torratxa, paròdia d'un drama històric, aconseguí tal èxit, un èxit rotund, que féu que la Librería Española edités una col·lecció, que contenia mitja dotzena d'obres de Serafí Pitarra, sota el títol Singlots poètics.

I fou l'any 1865, quan Frederic Soler decidí iniciar l'etapa com a dramaturg seriós, al Teatre Romea -teatre del qual esdevingué empresari i director artístic-, amb l'estrena de Les joies de la Roser. En aquest drama, en tres actes i en vers, basat en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que fou allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Pitarra s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila. Les joies de la Roser, per cert, fou representada una vegada a València, «traduïda» al valencià per Leandro Torromé. I escric «traduïda» entre cometes, car l'home modificà l'obra al seu gust (amb un fort disgust per part d'en Pitarra, valgui el joc de paraules), tot canviant, per exemple, Hostalric per un poblet proper a València i la Mare de Déu de Montserrat per la Mare de Déu dels Desemperats, modificacions degudes, segons manifestà Torromé, que era un còmic, «per unes circunstanssies espesials». A més, donà per finalitzada la representació amb un «¡Viva España!», absent del text original. Al País Valencià, sempre, per dissort, hi ha hagut gent així...

El gran Serafí Pitarra, l'autor de les frases «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», l'origen i el significat de les quals crec haver posat en clar, té un monument a la Ciutat Comtal, construït per l'escultor Agustí Querol i inaugurat ara acaba de fer un segle...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (22-6-08)