Eduard Rodeja, l'antic cronista oficial de la capital de l'Alt Empordà, diu, en el seu Llibre de Figueres (Editorial Selecta - Barcelona, 1961), que «Ningú no sap d'on vingueren els gitanos, que entraren a Catalunya a finals del segle XIV i s'escamparen per l'Empordà i, especialment, pels voltants de Figueres i Castelló d'Empúries. Se suposa que, tenint origen en terres d'Orient o d'Egipte, entraren a Europa i s'establiren primerament a Hongria, des d'on s'escamparen pels països meridionals. Devien fer aproximadament cara de prunes agres, anaven malgirbats i, com encara ho veiem avui, seguits sempre de llurs dones i un reguitzell de criatures».
Força diferent és, en alguns aspectes, el que ens conten sobre els gitanos determinats estudiosos del tema. Així, segons aquests, els gitanos procedien del nord-oest de l'Índia (hi ha molta relació entre la seva llengua, el romaní, i les llengües d'allà) i començaren a escampar-se pel món a partir del segle V. Inicialment, els zíngars, com també hom anomena els gitanos, foren ben rebuts a Europa. Però, a causa de les marcades diferències d'estil de vida i tipus de societat, no trigaren gaire temps a ser mirats de mal ull...
A l'Estat espanyol, els gitanos gaudiren de total llibertat sota el domini musulmà. Però la seva situació canvià després de la Reconquesta cristiana, el 1492. D'aquesta manera, entre l'any indicat i el 1783 s'aprovaren una dotzena de lleis que prohibien la vestimenta, la llengua i els costums de la raça calé. A França, la primera repressió oficial contra els gitanos tingué lloc el 1539, any en què s'ordenà que fossin expulsats de París. I, pel que fa a Anglaterra, cal remarcar que, el 1563, la comunitat gitana es veié obligada a abandonar el país, ja que els seus membres estaven condemnats a la pena capital. D'altra banda, moltíssims calés, durant el segle XVII, foren sotmesos, tant a Hongria com a Rumania, a un brutal esclavatge. I, al llarg de la Segona Guerra Mundial, els gitanos patiren una cruel persecució, juntament amb els jueus, els malalts mentals i els disminuïts físics, raó per la qual en moriren prop de mig milió (fet que sovint se sol ignorar, però que no es pot silenciar) als camps de concentració nazis. Ah!, i no s'ha d'oblidar que, avui dia, la discriminació del poble gitano encara existeix a moltes zones del Vell Continent. Amb tot, convé ressaltar que no a tot Europa els zíngars han rebut un tracte hostil. A la Rússia zarista, per exemple, se'ls assimilava als pagesos, amb els mateixos drets i deures. I als Balcans, en els cinc segles de domini turc, gaudiren de privilegis especials, sobretot aquells que es convertien a l'islam.
En l'actualitat, hi ha al món diversos milions de gitanos, tot i que és impossible de saber-ne la xifra exacta, atès que molts no estan registrats. Es calcula que, només a Europa, n'existeixen prop de 13 milions, que veuen com progressivament la paraula gitano és substituïda per la de «romaní», que significa «la gent». Les més grans concentracions de zíngars es localitzen a Rumania i a les repúbliques de l'antiga URSS. I, a causa de la seva dispersió, la cultura i l'organització social gitanes varien considerablement. No obstant això, les principals característiques que tenen els gitanos és el seu arrelat sentit de cohesió de grup, com també el marcat caràcter sagrat de les seves tradicions, contràries, per regla general, a les de la societat en què han de viure. Així, els gitanos consideren que el contacte amb paios és arriscat per la possible pèrdua d'identitat que pot provocar-los (cosa que deriva de les creences religioses dels seus avantpassats de l'Índia), per bé que admeten en el seu si qualsevol persona que accepti les seves lleis i costums. I convé ressaltar que els zíngars tenen una organització familiar, en la qual els ancians (els patriarques) ocupen posicions de respecte i autoritat. I, per altra banda, també convé ressaltar -com a fet positiu i negatiu alhora- que, tot i que la nostra Constitució del 1978 empara la igualtat, sense discriminació de raça ni condició social, la convivència amb aquest col·lectiu mostra certs brots de racisme per part d'alguns sectors de la societat espanyola.
El poble gitano té una santa -no reconeguda per l'Església- que és la seva patrona universal. O sigui, santa Sara Kali («kali» vol dir negra), tal com diumenge passat recordà TV3, en els seus Telenotícies, on oferí uns reportatges sobre la gran festa que, el dies 24 i 25 de maig, li dediquen gitanos procedents, en peregrinació, d'arreu del món, reunits al poble de Les Santes Maries del Mar, situat a la Camarga provenzal.
Segons la llegenda, Maria Magdalena, Maria Jacobé, Maria Salomé, Josep d'Aritmatea i Trofí, amb Sara, una gitana esclava, foren llançats al mar, en una barca sense rems ni provisions. Desesperades, les tres Maries començaren a plorar i a resar. Aleshores, Sara es tragué el «dikló» (el mocador) del cap, cridà Jesucrist i li prometé que, si tots se salvaven, ella seria esclava seva i aniria amb el cap descobert en senyal de respecte. Miraculosament, la barca sense rumb, i a mercè de fortes tempestes, creuà l'oceà i arribà, amb tots els seus ocupants sans i estalvis, a un punt de la costa francesa, l'actual Santes Maries del Mar, i Sara complí la seva promesa fins al final dels seus dies. Cal advertir que aquesta llegenda té una variant, d'acord amb la qual Sara era filla de Maria Magdalena, fruit del seu suposat matrimoni amb Jesucrist, fet no esmentat per la llegenda «oficial» gitana.
La imatge de santa Sara Kali, que roman en una cripta de l'antiga església de Les Santes Maries del Mar, es veu rodejada d'espelmes, durant les citades dates del mes de maig, enceses pels gitanos. I aquesta mateixa imatge, vestida amb mantells brillants, portada a coll i acompanyada per una llarga filera de peregrins, és traslladada a la platja (platja que immortalitzà el gran pintor Van Gogh) i introduïda a les aigües de la Mediterrània, procurant que no es mulli, i retornada, després, al temple. Aquesta cerimònia rememora el bateig de la santa, que se celebrà, segons diuen, allà. I, a les nits, s'organitzen animats sopars amb música flamenca, on, al so de les guitarres, tothom «palmoteja», formant així els gitanos una enorme família.
Aquest any, s'han aplegat a Les Santes Maries del Mar uns 7.000 gitanos, segons declarà a TV3 un vell peregrí, xifra que, tot i ser molt elevada, ha estat inferior a la que era habitual abans. I és que expliquen que, amb el temps, la devoció a santa Sara Kali ha disminuït força. Una llàstima, perquè, segons també expliquen, aquesta llegendària santa sempre s'ha distingit molt en la protecció dels gitanos, sobretot d'aquells que s'hi han encomanat, al llarg de la trista història de la raça calé...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (1-6-08)
Força diferent és, en alguns aspectes, el que ens conten sobre els gitanos determinats estudiosos del tema. Així, segons aquests, els gitanos procedien del nord-oest de l'Índia (hi ha molta relació entre la seva llengua, el romaní, i les llengües d'allà) i començaren a escampar-se pel món a partir del segle V. Inicialment, els zíngars, com també hom anomena els gitanos, foren ben rebuts a Europa. Però, a causa de les marcades diferències d'estil de vida i tipus de societat, no trigaren gaire temps a ser mirats de mal ull...
A l'Estat espanyol, els gitanos gaudiren de total llibertat sota el domini musulmà. Però la seva situació canvià després de la Reconquesta cristiana, el 1492. D'aquesta manera, entre l'any indicat i el 1783 s'aprovaren una dotzena de lleis que prohibien la vestimenta, la llengua i els costums de la raça calé. A França, la primera repressió oficial contra els gitanos tingué lloc el 1539, any en què s'ordenà que fossin expulsats de París. I, pel que fa a Anglaterra, cal remarcar que, el 1563, la comunitat gitana es veié obligada a abandonar el país, ja que els seus membres estaven condemnats a la pena capital. D'altra banda, moltíssims calés, durant el segle XVII, foren sotmesos, tant a Hongria com a Rumania, a un brutal esclavatge. I, al llarg de la Segona Guerra Mundial, els gitanos patiren una cruel persecució, juntament amb els jueus, els malalts mentals i els disminuïts físics, raó per la qual en moriren prop de mig milió (fet que sovint se sol ignorar, però que no es pot silenciar) als camps de concentració nazis. Ah!, i no s'ha d'oblidar que, avui dia, la discriminació del poble gitano encara existeix a moltes zones del Vell Continent. Amb tot, convé ressaltar que no a tot Europa els zíngars han rebut un tracte hostil. A la Rússia zarista, per exemple, se'ls assimilava als pagesos, amb els mateixos drets i deures. I als Balcans, en els cinc segles de domini turc, gaudiren de privilegis especials, sobretot aquells que es convertien a l'islam.
En l'actualitat, hi ha al món diversos milions de gitanos, tot i que és impossible de saber-ne la xifra exacta, atès que molts no estan registrats. Es calcula que, només a Europa, n'existeixen prop de 13 milions, que veuen com progressivament la paraula gitano és substituïda per la de «romaní», que significa «la gent». Les més grans concentracions de zíngars es localitzen a Rumania i a les repúbliques de l'antiga URSS. I, a causa de la seva dispersió, la cultura i l'organització social gitanes varien considerablement. No obstant això, les principals característiques que tenen els gitanos és el seu arrelat sentit de cohesió de grup, com també el marcat caràcter sagrat de les seves tradicions, contràries, per regla general, a les de la societat en què han de viure. Així, els gitanos consideren que el contacte amb paios és arriscat per la possible pèrdua d'identitat que pot provocar-los (cosa que deriva de les creences religioses dels seus avantpassats de l'Índia), per bé que admeten en el seu si qualsevol persona que accepti les seves lleis i costums. I convé ressaltar que els zíngars tenen una organització familiar, en la qual els ancians (els patriarques) ocupen posicions de respecte i autoritat. I, per altra banda, també convé ressaltar -com a fet positiu i negatiu alhora- que, tot i que la nostra Constitució del 1978 empara la igualtat, sense discriminació de raça ni condició social, la convivència amb aquest col·lectiu mostra certs brots de racisme per part d'alguns sectors de la societat espanyola.
El poble gitano té una santa -no reconeguda per l'Església- que és la seva patrona universal. O sigui, santa Sara Kali («kali» vol dir negra), tal com diumenge passat recordà TV3, en els seus Telenotícies, on oferí uns reportatges sobre la gran festa que, el dies 24 i 25 de maig, li dediquen gitanos procedents, en peregrinació, d'arreu del món, reunits al poble de Les Santes Maries del Mar, situat a la Camarga provenzal.
Segons la llegenda, Maria Magdalena, Maria Jacobé, Maria Salomé, Josep d'Aritmatea i Trofí, amb Sara, una gitana esclava, foren llançats al mar, en una barca sense rems ni provisions. Desesperades, les tres Maries començaren a plorar i a resar. Aleshores, Sara es tragué el «dikló» (el mocador) del cap, cridà Jesucrist i li prometé que, si tots se salvaven, ella seria esclava seva i aniria amb el cap descobert en senyal de respecte. Miraculosament, la barca sense rumb, i a mercè de fortes tempestes, creuà l'oceà i arribà, amb tots els seus ocupants sans i estalvis, a un punt de la costa francesa, l'actual Santes Maries del Mar, i Sara complí la seva promesa fins al final dels seus dies. Cal advertir que aquesta llegenda té una variant, d'acord amb la qual Sara era filla de Maria Magdalena, fruit del seu suposat matrimoni amb Jesucrist, fet no esmentat per la llegenda «oficial» gitana.
La imatge de santa Sara Kali, que roman en una cripta de l'antiga església de Les Santes Maries del Mar, es veu rodejada d'espelmes, durant les citades dates del mes de maig, enceses pels gitanos. I aquesta mateixa imatge, vestida amb mantells brillants, portada a coll i acompanyada per una llarga filera de peregrins, és traslladada a la platja (platja que immortalitzà el gran pintor Van Gogh) i introduïda a les aigües de la Mediterrània, procurant que no es mulli, i retornada, després, al temple. Aquesta cerimònia rememora el bateig de la santa, que se celebrà, segons diuen, allà. I, a les nits, s'organitzen animats sopars amb música flamenca, on, al so de les guitarres, tothom «palmoteja», formant així els gitanos una enorme família.
Aquest any, s'han aplegat a Les Santes Maries del Mar uns 7.000 gitanos, segons declarà a TV3 un vell peregrí, xifra que, tot i ser molt elevada, ha estat inferior a la que era habitual abans. I és que expliquen que, amb el temps, la devoció a santa Sara Kali ha disminuït força. Una llàstima, perquè, segons també expliquen, aquesta llegendària santa sempre s'ha distingit molt en la protecció dels gitanos, sobretot d'aquells que s'hi han encomanat, al llarg de la trista història de la raça calé...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (1-6-08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada