El cas Verdaguer encara cueja

Serà demà-passat, dimarts, que es complirà el 106è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer, el més gran poeta català de la Renaixença, ja que morí el 10 de juny del 1902. La Parca visità l'inspiradíssim autor de L'Atlàntida i Canigó a Vallvidrera. Concretament, en aquella Vil·la Joana, rodejada de pins, que temps més tard esdevindria un museu ple de records del capellà-poeta, que havia nascut a Folgueroles, ben a prop de Vic, fill d'una família de condició molt humil.

I fou arran d'un viatge que Verdaguer realitzà a Terra Santa -les impressions del qual reflectí en un llibre titulat Dietari d'un peregrí a Terra Santa-, que s'operà en ell un canvi, quan era almoiner del marquès de Comillas, a Barcelona, i gaudia dels seus favors. Aquell canvi consistí a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d'escriptor, cosa que inclogué una generosa pràctica de la caritat, que l'omplí de deutes, i una presa de contacte amb un grup d'exorcistes, quan l'exorcisme no era ben vist per l'Església, moment en què el poeta féu amistat amb la vídua Duran i les seves dues filles, les quals més endavant l'acollirien. Aleshores, el marquès decidí prescindir de Verdaguer, disgustat, sobretot, per l'ajuda incondicional que el capellà prestava a la gent pobra. D'altra banda, les autoritats eclesiàstiques, amb un diagnòstic de follia, allunyaren mossèn Cinto de la Ciutat Comtal i l'internaren al santuari de la Gleva, vora la capital d'Osona, perquè hi fes repòs. Però, ben aviat, ell descobrí que aquell lloc de repòs era, en realitat, de reclusió, raó per la qual visità el marquès de Comillas i el bisbe Morgades, els quals l'obligaren a tornar a la Gleva, on romangué vigilat per un sacerdot, que divulgà rumors negatius sobre el comportament de Verdaguer.

Abans, cal ressaltar-ho, Jacint Verdaguer ja havia publicat les seves grans obres mestres, traduïdes a diversos idiomes, com Canigó, per exemple, un extraordinari poema èpic, que escrigué prenent com a base elements de primera mà, aplegats a partir de resseguir -entre el 1879 i el 1884- el Pirineu català, amb una històrica estada al santuari gironí de la Mare de Déu del Mont, on compongué una part de l'obra, entre la qual figuren els bellíssims versos dedicats al pare Falgàs: «Si l'ermita del Mont no té campana,/ què en fa del campanar?/ Cada dia la Verge la demana,/ ¿qui li voldrà donar?// Se'n va el pare Falgàs cap a Girona,/ a casa d'un courer,/ que de la fosa en trau una de bona/ per l'acimat cloquer (...)».

L'any 1895, mossèn Cinto, davant una situació d'empresonament insostenible, s'escapà del santuari de la Gleva i tornà a Barcelona. I només la casualitat evità que fos detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades, fet que provocà que el poeta fes arribar un comunicat a la premsa, demanant justícia i ajut als barcelonins, que originà un escàndol majúscul: «Pel mes de maig de l'any 1893, després dels Jocs Florals, se m'allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l'excusa d'anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content, hi aní resignat, i darrera els dos mesos han passat dos anys, que hi prenc paciència, lluny de biblioteques a on poder consultar, lluny de mos editors, de mos llibres i fins de mos mateixos manuscrits. He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptes i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Gràcies a la Verge Maria, que no m'ha deixat en ma tribulació, no he passat per eixos carrers entre gent d'armes. Per si hi hagués de passar, demà o qualsevol dia o nit, contra l'expressa voluntat del senyor Governador, a qui estic agraïdíssim, ara, mentre tinc lloc i temps, demano justícia i protesto davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot». Un mes després, un tribunal eclesiàstic prohibí que Verdaguer digués missa (prohibició aixecada més tard), contraatacant ell, tot seguit, amb una sèrie de cartes enviades a la premsa diària, anomenades Un sacerdot perseguit, gràcies a les quals guanyà força i noves amistats. I el mateix 1895, un grup d'amics li publicaren aquests articles sota el títol Jacint Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern.

Tinc davant meu, benvolguts lectors, una col·lecció enquadernada de la important revista madrilenya La Ilustración Española y Americana, corresponent a l'any 1902. El 15 de juny dedica un número extraordinari al gloriós poeta místic de Catalunya. En un llarg article, afirma, per començar, que «La fecha del 10 de junio, día de la muerte del poeta catalán Jacinto Verdaguer, será de memorable tristeza para las letras españolas». I després d'assenyalar que, en morir, tots els homes fan una estirada i que ben pocs la féu tan llarga com el modest prevere, privat dels seus mobles per embargament, tingut per boig, menyspreat per pobre i obligat a renunciar a la sessió que en el seu honor volia celebrar l'Ateneo, afegeix que «el limosnero que fue del Marqués de Comillas, el que ha podido morir en una cama blanda gracias a la caridad, era uno de estos hombres que crecen en la muerte, y si en la vida normal y corriente sólo tenían estatura regular, tendidos en el sepulcro resultan de talla de gigante. (...) La muerte ha eximido a Jacinto Verdaguer de toda dependencia humana, y al recobrar su libertad queda restablecido en su natural categoría y empequeñecidos aquellos enemigos por los cuales él rezaba en su agonía, fuesen quienes fuesen, que no acertamos a explicarnos aún este misterio».

Remarca La Ilustración Española y Americana l'anada a Vil·la Joana de l'alcalde de Barcelona, Joan Amat, amb gent armada, per tal que mossèn Cinto pogués atorgar la seva última voluntat, i el fet que Alfons XIII nomenés el poeta cavaller gran creu de l'orde d'Alfons XII, abans de finar, com a reconeixement de la seva saviesa i del seu talent. I també remarca que tot Barcelona acompanyà, en una impressionant manifestació de dol popular, les restes de Verdaguer al cementiri de Montjuïc.

Malgrat el temps transcorregut, encara avui dia cueja el cas Verdaguer. I és que hi ha algunes persones de l'alta societat barcelonina que no poden «pair» que mossèn Cinto, en la lluita que mantingueren la dreta i l'esquerra d'aquella època, s'inclinés per aquesta darrere i afavorís la gent més pobra i marginada. Això és el que ha ben comprovat la meva amiga Isabel-Clara Simó, autora de la novel·la El mossèn, basada en la vida del poeta, en rebre certes crítiques pel contingut de la seva obra...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (8-6-08)