Sant Feliu de Codines, població barcelonina de la comarca del Vallès Oriental, sempre ha conservat l'antiga tradició dels esquellots. Així, cada cop que un vidu (que també pot ser una vídua) fa unes segones núpcies, l'anomenada Junta dels Esquellots convoca tots els codinencs a dedicar-li, amb tota mena d'objectes capaços de produir molta fressa, una eixordadora esquellotada. I, a l'hora indicada, centenars de persones formen una cercavila -amb la seva obligada música, naturalment- que, a mesura que passa pels carrers, es va fent més gran. Tothom hi col·labora amb diferents «instruments»: llaunes, botzines, olles, campanes, cassoles... i, òbviament, amb moltes esquelles de bous, de xais, etcètera. El punt i final té lloc davant la casa on viu el nou matrimoni, el qual convida a vi bo i galetes, per tal que els congregats deixin de tocar...
Això és el que, l'altre dia, succeí també a la comtal vila empordanesa de Peralada. I és que els peraladencs recuperaren aquesta antiga tradició (de fet, mai no l'han perduda, però tan sols, al llarg dels últims cent anys, l'han celebrada dues o tres vegades), fent una esquellotada a una parella de nuvis: Milín Oliva, de 69 anys, que suposo que era el vidu, i Assumpció Gibert, de 55, una dona de molt bon veure. En la cercavila, hi participaren cap a mig miler de veïns i la gresca -o la música, com vulgueu- no s'acabà fins que els casats de nou, la mar de somrients i satisfets, sortiren al balcó de casa seva i, en prova d'agraïment -no en va la gent els desitjava moltíssima felicitat-, invitaren tothom a menjar galetes i beure bona garnatxa de la terra.
Cal destacar que, això de fer esquellots, ve de lluny i que no sempre ha estat relacionat amb els casaments de vidus o vídues. A Catalunya, pel que expliquen alguns relats històrics, les esquellotades provenen de temps molt reculats i s'iniciaren a Tossa de Mar, quan aquesta localitat tenia sant Martí per patró dels cornuts. Així, en arribar la data de l'11 de novembre (que és la diada de l'estiuet d'aquest popular sant), els joves empastifaven de «sutzures ingrates» la façana de les cases dels marits enganyats per la muller, marits que, al mateix temps, eren obsequiats amb música d'esquellots, perquè tots els veïns s'assabentessin de la seva desgràcia...
A la ciutat de Girona, les esquellotades dedicades als vidus i vídues que tornaven a contraure matrimoni (sempre solien rebre aquest sagrament de bon matí, d'amagatotis, amb el vistiplau dels capellans, atès que eren objecte de burla) estigueren molt de moda en diferents èpoques. Així, jo recordo que, després de la Guerra Civil -dècada dels anys quaranta del segle passat-, se'n feien bastants, de casaments d'aquest tipus. Al meu carrer, per cert, en vaig ser testimoni d'un, en què àdhuc vaig arribar a participar activament, bastonejant un pot de llauna. La gresca no cessà fins que l'exvidu sortí a la via pública, tot empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n'anessin amb la música a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nuvis gaudissin d'una llarga i feliç vida. En anys posteriors, aquesta tradició entrà en crisi a Girona, fins a desaparèixer totalment. Diuen els de Sant Feliu de Codines que l'origen de la cercavila rau en el fet que abans els matrimonis de gent vídua se celebraven en secret, encara que sempre hi havia qui ho descobria, i que, gràcies a la citada cercavila, tothom podia tenir-ne coneixement. I també diuen que els solters del poble hi volien manifestar la seva queixa, car entenien que un vidu que es casava els prenia una possible candidata a fer-ho amb ells. O sigui, el mateix que hom conta a la històrica vila de Peralada.
Passant a la capital del Principat, cal ressaltar que, segons un document guardat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, les autoritats municipals (espantades per la possibilitat que es produissin revoltes a la Ciutat Comtal, davant el desprestigi del govern progressista, després de les bombes d'Espartero, el 3 de desembre del 1842) publicaren un ban, prohibint la celebració d'esquellots, ja que aquests, al·legaven, podien suposar l'inici d'un avalot generalitzat de greus conseqüències. I els temors no eren pas infundats, atès que (copio del text del ban, datat el 27 d'abril del 1843) «una antigua costumbre no interrumpida en esta ciudad ha dado margen varias veces á riñas y disputas, que á no ser por la sensatez de estos habitantes, hubieran podido dar lugar á escenas harto desagradables, porque siempre hay quien se complace en herir susceptibilidades, sin recordar que en la sociedad se deben guardar consideraciones á todos indistintamente, y nadie está autorizado para pospasarse vertiendo expresiones indecorosas contrarias á la moral pública». Tot seguit, es posava l'accent en la circumstància que les «cencerradas» que s'acostumaven a fer als vidus i vídues que es casaven en segones núpcies constituïen el pretext de què alguns delinqüents habituals, o gent descontenta amb els polítics i militars que governaven, se servien per cometre autèntiques barbaritats, «que una autoridad interesada en el bien de sus conciudadanos debe procurar se eviten por cuantos medios á su alcance». I, després de remarcar que calia que caduqués l'antic costum de fer esquellotades, s'obligava als alcaldes de barri a fer complir la seva prohibició. El ban fou col·locat als llocs més cèntrics de la ciutat i es publicà als diaris barcelonins. Tot allò, pel que he pogut esbrinar, significà un cop bastant dur contra els esquellots. Però no impedí que, al cap d'uns mesos, els actes d'aquesta mena ressuscitessin amb més força que mai, si cal.
Per la seva part, també les autoritats de determinats pobles del País Valencià tingueren necessitat de dictar severes mesures contra les «maleïdes» esquellotades, ja que causaven molts maldecaps (i no pas, precisament, pel seu soroll eixordador), tot aconseguint que se celebressin sota una rigorosa vigilància. I avui dia, per sort, les esquellotades que es fan en alguns pobles valencians, i que no són pas gaire abundants, solen tenir, igual que les de Sant Feliu de Codines i Peralada, un to marcadament simpàtic i divertit, que és del gust de tothom. Una altra cosa són les esquellotades, anomenades cassolades, que, últimament, s'han fet arreu de l'Estat contra la classe política...
Emili Casademont i Comas
Això és el que, l'altre dia, succeí també a la comtal vila empordanesa de Peralada. I és que els peraladencs recuperaren aquesta antiga tradició (de fet, mai no l'han perduda, però tan sols, al llarg dels últims cent anys, l'han celebrada dues o tres vegades), fent una esquellotada a una parella de nuvis: Milín Oliva, de 69 anys, que suposo que era el vidu, i Assumpció Gibert, de 55, una dona de molt bon veure. En la cercavila, hi participaren cap a mig miler de veïns i la gresca -o la música, com vulgueu- no s'acabà fins que els casats de nou, la mar de somrients i satisfets, sortiren al balcó de casa seva i, en prova d'agraïment -no en va la gent els desitjava moltíssima felicitat-, invitaren tothom a menjar galetes i beure bona garnatxa de la terra.
Cal destacar que, això de fer esquellots, ve de lluny i que no sempre ha estat relacionat amb els casaments de vidus o vídues. A Catalunya, pel que expliquen alguns relats històrics, les esquellotades provenen de temps molt reculats i s'iniciaren a Tossa de Mar, quan aquesta localitat tenia sant Martí per patró dels cornuts. Així, en arribar la data de l'11 de novembre (que és la diada de l'estiuet d'aquest popular sant), els joves empastifaven de «sutzures ingrates» la façana de les cases dels marits enganyats per la muller, marits que, al mateix temps, eren obsequiats amb música d'esquellots, perquè tots els veïns s'assabentessin de la seva desgràcia...
A la ciutat de Girona, les esquellotades dedicades als vidus i vídues que tornaven a contraure matrimoni (sempre solien rebre aquest sagrament de bon matí, d'amagatotis, amb el vistiplau dels capellans, atès que eren objecte de burla) estigueren molt de moda en diferents èpoques. Així, jo recordo que, després de la Guerra Civil -dècada dels anys quaranta del segle passat-, se'n feien bastants, de casaments d'aquest tipus. Al meu carrer, per cert, en vaig ser testimoni d'un, en què àdhuc vaig arribar a participar activament, bastonejant un pot de llauna. La gresca no cessà fins que l'exvidu sortí a la via pública, tot empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n'anessin amb la música a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nuvis gaudissin d'una llarga i feliç vida. En anys posteriors, aquesta tradició entrà en crisi a Girona, fins a desaparèixer totalment. Diuen els de Sant Feliu de Codines que l'origen de la cercavila rau en el fet que abans els matrimonis de gent vídua se celebraven en secret, encara que sempre hi havia qui ho descobria, i que, gràcies a la citada cercavila, tothom podia tenir-ne coneixement. I també diuen que els solters del poble hi volien manifestar la seva queixa, car entenien que un vidu que es casava els prenia una possible candidata a fer-ho amb ells. O sigui, el mateix que hom conta a la històrica vila de Peralada.
Passant a la capital del Principat, cal ressaltar que, segons un document guardat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, les autoritats municipals (espantades per la possibilitat que es produissin revoltes a la Ciutat Comtal, davant el desprestigi del govern progressista, després de les bombes d'Espartero, el 3 de desembre del 1842) publicaren un ban, prohibint la celebració d'esquellots, ja que aquests, al·legaven, podien suposar l'inici d'un avalot generalitzat de greus conseqüències. I els temors no eren pas infundats, atès que (copio del text del ban, datat el 27 d'abril del 1843) «una antigua costumbre no interrumpida en esta ciudad ha dado margen varias veces á riñas y disputas, que á no ser por la sensatez de estos habitantes, hubieran podido dar lugar á escenas harto desagradables, porque siempre hay quien se complace en herir susceptibilidades, sin recordar que en la sociedad se deben guardar consideraciones á todos indistintamente, y nadie está autorizado para pospasarse vertiendo expresiones indecorosas contrarias á la moral pública». Tot seguit, es posava l'accent en la circumstància que les «cencerradas» que s'acostumaven a fer als vidus i vídues que es casaven en segones núpcies constituïen el pretext de què alguns delinqüents habituals, o gent descontenta amb els polítics i militars que governaven, se servien per cometre autèntiques barbaritats, «que una autoridad interesada en el bien de sus conciudadanos debe procurar se eviten por cuantos medios á su alcance». I, després de remarcar que calia que caduqués l'antic costum de fer esquellotades, s'obligava als alcaldes de barri a fer complir la seva prohibició. El ban fou col·locat als llocs més cèntrics de la ciutat i es publicà als diaris barcelonins. Tot allò, pel que he pogut esbrinar, significà un cop bastant dur contra els esquellots. Però no impedí que, al cap d'uns mesos, els actes d'aquesta mena ressuscitessin amb més força que mai, si cal.
Per la seva part, també les autoritats de determinats pobles del País Valencià tingueren necessitat de dictar severes mesures contra les «maleïdes» esquellotades, ja que causaven molts maldecaps (i no pas, precisament, pel seu soroll eixordador), tot aconseguint que se celebressin sota una rigorosa vigilància. I avui dia, per sort, les esquellotades que es fan en alguns pobles valencians, i que no són pas gaire abundants, solen tenir, igual que les de Sant Feliu de Codines i Peralada, un to marcadament simpàtic i divertit, que és del gust de tothom. Una altra cosa són les esquellotades, anomenades cassolades, que, últimament, s'han fet arreu de l'Estat contra la classe política...
Emili Casademont i Comas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada