La bella Magdalena i la seva rarota història

Tant en el Nou Testament canònic com en els evangelis apòcrifs, Maria Magdalena, feta santa per l'Església catòlica, l'Església ortodoxa i la Comunió anglicana, que celebren la seva festivitat el 22 de juliol, hi apareix qualificada de distingida deixebla de Jesús de Natzaret. I cal ressaltar que, ara fa una quarantena d'anys, el Vaticà retirà del calendari litúrgic l'apel·latiu de penitent, que adjudicava tradicionalment a la Magdalena, en no poder justificar que havia estat una prostituta penedida, malgrat que molts catòlics sempre l'han continuat considerant com a tal, car creuen que és la dona adúltera a qui Jesús salvà de la lapidació i que després ella, agraïda també per haver-li expulsat del cos set dimonis, procedí a ungir, amb perfums, els seus peus, tot eixugant-los amb la llarga i espessa cabellera que lluïa la descrita pertot arreu com la «bella Magdalena». Aquesta prostituta penedida, immortalitzada per un gran nombre de cèlebres pintors (entre ells, Salvador Dalí), podria ser una altra Maria (Maria de Betània, potser?) i no pas Maria Magdalena, anomenada així perquè era filla de Magdala, localitat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades.

En un parell d'evangelis apòcrifs, el de Tomàs i el de Felip, Maria Magdalena hi és citada com la «deixebla de Jesús, que té amb ell una relació molt propera, igual que la dels apòstols, o més, si cal». I, per altra banda, en el primer s'explica que les dones que caminaven contínuament amb el Senyor eren la seva mare, la Verge Maria, i Maria Magdalena, a la qual es designa com la companya de Jesús. D'aquí, en part, prové que es digui que fou la seva esposa i, anant encara més lluny, que li donà descendència, sense que res d'això no hagi pogut ser provat. I pel que respecta als evangèlics canònics, tots quatre coincideixen a assenyalar que la Magdalena estigué present en la crucifixió de Jesucrist, el qual se li aparegué, després de ressuscitar, cosa que a alguns apòstols, com sant Pere (i això ho remarquen, principalment, els apòcrifs), els costà moltíssim de pair...

Segons la tradició ortodoxa, Maria Magdalena es retirà a Efes, juntament amb la Verge Maria i l'apòstol Joan, on morí. L'any 886, les seves relíquies foren traslladades a Constantinoble, nom antic de l'actual Istambul (Turquia), i allà es conserven, tradició que corroborà Gregori de Tours, sense mencionar cap relació amb França. Posteriorment, però, sorgí una llegenda, d'acord amb la qual Maria Magdalena, acompanyada d'altres persones (Josep d'Aritmatea, sant Llàtzer...?), viatjà en un vaixell per la Mediterrània, fugint de les persecucions que es desencadenaren a Terra Santa contra els cristians, i desembarcà finalment, fent abans una escala en un punt del litoral català (per a alguns, podria tractar-se de l'Estartit gironí, on hi havia hagut un important temple dedicat a la deessa Astarté), a Les Santes Maries del Mar, ben a prop d'Arlès. Més tard, la Magdalena se n'anà cap a Marsella, des d'on emprengué l'evangelització de Provença, i després es refugià en una cova propera a la capital marsellesa, per tal de fer vida de penitència al llarg de 30 anys, penitència, per cert, que, segons la tradició catalana recollida per l'insigne folklorista Joan Amades, l'efectuà a les muntanyes de Corbera (Baix Llobregat). Aneu-ho a saber...

Cal advertir que la imatge de Maria Magdalena com a penitent també pot ser equivocada a causa de la tradició de Maria Egipcíaca, santa del segle V, molt venerada per l'ètnia gitana, qui, segons La vida dels sants, de Jacob de la Voragine, s'havia dedicat a la prostitució i, més endavant, es retirà al desert per tal d'expiar les seves culpes. És freqüent veure representacions de Maria Egipcíaca, amb els cabells també llargs i espessos que cobreixen part del seu cos nu. I aquest símbol de la penitència practicada al desert, que acompanya la Magdalena en multitud de quadres i estampes, fa que, tot sovint, es confonguin les dues santes.

D'altra banda, convé consignar que el culte a Maria Magdalena s'intensificà a França, i de forma considerable, arran de la «descoberta oficial» del seu cos, el 9 de setembre del 1279, a les terres provençals, per part de qui, en el futur, seria el rei Carles II de Nàpols, que hi féu construir un gran monestir benedictí, d'estil gòtic. Aquelles suposades relíquies, que tingueren la virtut d'atraure molts peregrins d'arreu del món, es dipositaren en un sarcòfeg (per ordre del papa Climent VIII, amb el cap de Maria Magdalena, però, separat, col·locat dins una urna) i foren robades durant la Revolució francesa. I l'any 1814 hom procedí a restaurar l'esmentat temple i es recuperaren les relíquies de la santa, que allà són venerades. Però, com que n'hi ha unes altres que també es veneren a Constantinoble, no se sap quines són les autèntiques. Cap, potser?

En resum, la història de la bella Magdalena, amb les fortes discussions i polèmiques que sempre ha provocat, és una història rarota. Tan rarota que, en repassar-la jo (dimarts d'aquesta setmana, diada de santa Maria Magdalena, en què a Catalunya s'assegura que l'avellana ja és plena), em vaig arribar a «marejar». Només tinc clara una cosa. I aquesta rau en el fet que la Magdalena, malgrat la indubtable importància que tingué en la tradició evangèlica, ha passat a ser un personatge secundari en la tradició catòlica, fenomen que alguns estudiosos del tema relacionen (i no pas sense raó) amb la situació subordinada de la dona en l'Església, que no li permet, per exemple, accedir al sacerdoci.

Per acabar, cal recordar que Maria Magdalena fou font d'inspiració per a dues importants místiques del catolicisme. O sigui, per a santa Teresa del Nen Jesús, gran admiradora i imitadora d'aquell amor tan profund que Magdalena sentia per Jesús de Natzaret, i per a santa Teresa d'Àvila, doctora de l'Església, que deixà escrit que, durant la seva vida, rebé de Maria Magdalena un valuosíssim ajut espiritual...

L'Estartit i les illes Medes

Emili Casademont i Comas