La Caballé, una santa de la devoció d'alguns

Fou a Girona, poc després de la Guerra Civil, on Victoria de los Ángeles debutà cobrant. I ho féu, concretament, en una emissió cara al públic de Ràdio Girona, dita aleshores -i durant una colla d'anys- Radio España de Gerona, fins que els de Madrid se n'assabentaren per casualitat, en un control fet de nit, i l'obligaren a eliminar allò d'España, que mai no havia estat autoritzat. El periodista Miquel Gil i Bonancia explica, en el seu ben documentat llibre 50 anys de Ràdio Girona (1933-1983), que, en una emissió titulada Cara al público, els de Ràdio Girona s'adonaren que, per completar la llista d'actuacions -amb totes les especialitats de cants i balls-, hi mancava un cantant clàssic.

Davant d'aquella situació, els gironins demanaren, per telèfon, a Radio España de Barcelona (la Ràdio Associació de Barcelona, incautada pels franquistes) que els donés un nom, petició que fou atesa, tot assegurant-los que quedarien bé, ja que es tractava d'una noieta que acabava de guanyar un concurs. I la noieta s'inclogué en el programa de mà, on deia que era presentada per un conegut garatge gironí, el qual s'havia compromès a pagar les 300 pessetes que ella cobraria. «La vetllada fou un èxit de públic -continua relatant el meu recordat col·lega i amic Gil i Bonancia- i hi hagué aplaudiments per a tots. Ara bé, pel que sembla, la gent anava a escoltar coses d'actualitat, i l'actuació de la cantant clàssica passà desapercebuda, fet que motivà que aquella noieta de 16 anys acabés plorant. Mai més el seu nom estaria en llistes de flamenc i modern. Va tornar, ja en solitari, el 12 de maig de 1948, portada pel Círculo Artístico per actuar al Teatre Municipal, on assolí un gran èxit i cobrà 80.000 pessetes, que llavors ja era una xifra important. La Victoria de los Ángeles, que aquest era el nom de la debutant a Cara al público, tornava amb la consideració de ser una de les milllors lideristes del món.»

Victoria de los Ángeles, que molta gent sempre anomenà Victòria dels Àngels, rebé de Catalunya, durant molts anys, un tracte realment indigne. Així, Pilar Rahola el 19 de gener del 2005, quatre dies després de produir-se l'òbit de l'artista a la seva Barcelona natal, als 81 anys, escrivia al diari El Periódico: «Toda Barcelona sabía que Victoria triunfaba en todo el mundo, pero no podía actuar en el Liceo, escenario que, a pesar de ser su primer escenario, la olvidó, la ignoró y la negó durante 25 años (...). El clan Caballé, que monopolizó el Liceo durante años, impidió su triunfo en casa, por temor a su sombra alargada...».

En efecte, la filla d'un humil bidell de la Universitat de Barcelona es veié perjudicada per l'anomenat clan Caballé, perquè temia que pogués fer ombra a la seva Montserrat, persona inferior, en tots els aspectes, a ella. Victoria de los Ángeles era una senyora molt distingida i exquisida: educada, culta, amable, simpàtica, etc., i la seva veu fou bonica fins al final, tal com la definí el tenor Plácido Domingo, que afegí, en el moment del seu traspàs, que tenia una veu d'àngel. A més, respectà sempre el país en què havia nascut, cosa que mai no ha fet la Caballé, moguda per determinats interessos, tant seus com de la gent que l'ha envoltada -i continua envoltant-la- i que l'ha arribat a situar al cim més alt del cant operístic, amb els seus gorgoritos. Per això no m'ha sorprès gens ni mica que Montserrat Caballé, en rebre el doctorat honoris causa per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, a Santander, hagi manifestat a Radio Nacional de España que «Soy española de pura cepa, tanto si se quiere com si no se quiere, a pesar de haber nacido en una ciudad espléndida como es Barcelona, en la región de Cataluña».

Cal remarcar que, de fet, Montserrat Caballé mai no s'ha sentit catalana. I això ho puc jo ben afirmar, que l'he tinguda molt a prop en multitud d'ocasions, ja que, per regla general, he sentit que s'expressava -àdhuc amb el seu germà- en un idioma diferent del que li és propi, al·legant que el castellà és la llengua de l'Estat espanyol...

Com era d'esperar, les declaracions de Montserrat Caballé no han agradat als veritables catalans, el quals, per mitjà de cartes als diaris en paper de casa, o bé per mitjà d'e-mails als digitals, li han dit de tot. De tot allò dolent que es pot dir d'una persona que menysprea la seva pàtria i la seva parla, tot posant molts l'accent, per altra banda, en el fet contradictori que, declarant-se «oficialment» espanyola, tingui el domicili fiscal a Andorra, per tal d'estalviar-se de pagar impostos al seu Estat, que també és el nostre. Potser, ara el canviarà...

Evidentment, hi ha una enorme diferència entre Victoria de los Ángeles -o la catalana Victòria dels Àngels- i Montserrat Caballé, a favor, és clar, de la primera. O sigui, de l'exímia cantant que debutà cobrant a Girona, l'any 1939; de la que guanyà el primer premi en el concurs internacional de Ginebra, el 1947; de la que en tres anys es graduà al Conservatori del Liceu, quan tothom ho feia en sis; de la que, el 1948, interpretà a Londres La vida breve, de Manuel Falla, acompanyada per l'orquestra de la BBC, de la que, al llarg de la seva vida, trepitjà els més cèlebres escenaris operístics del planeta Terra, on exhibí la seva preciosa veu de soprano lírica; de la que fou víctima de la «guerra» que li declarà un clan, etcètera. Ah!, i també de l'exímia cantant que en cap moment, al contrari del que ha ocorregut amb Montserrat Caballé, no li passà ni remotament per la testa ofendre Catalunya i la nostra llengua, que considerava molt seves...

La Caballé -i amb això acabo- mai no ha estat una santa de la devoció de tothom, sinó, tal com ara ha quedat perfectament demostrat, només d'alguns...

Emili Casademont i Comas