diumenge, 20 de juliol de 2008

L'apel•latiu Costa Brava

Monument dedicat a Joaquim Ruyra, l'il·lustre escriptor i poeta que volia que el litoral gironí fos batejat amb el nom de Costa Serena, situat a la vila de Blanes


Contràriament a allò que molta gent creu, l'apel·latiu Costa Brava no aparegué per primera vegada a les pàgines del diari barceloní La Veu de Catalunya el 12 de setembre del 1902, és a dir, ara s'acomplirà un segle, sinó que ho féu, gràcies també a un article de Ferran Agulló, uns tres mesos abans -el 10 de juny-, on aquest explicava el viatge marítim que, al costat dels polítics més rellevants de la Lliga Regionalista, realitzà a Mallorca, per tal de retre homenatge a la conquesta de l'Illa de la Calma per part del rei Jaume I: «Mallorca és un immens carro de guerra que té per pitral la Costa Brava, tirat per monstres apocalíptics que avancen cap al mar», deia Agulló, tot afegint més endavant el següent: «(...) I segueix la Costa Brava; tornen les feres de roca i les coves sinistres (...), i els cops que s'endinsen en el mar». I és que el poeta mossèn Miquel Costa i Llobera, natural de Pollença, ja havia dedicat a la ribera tramuntanenca de Mallorca un poema intitulat «Costa Brava de Mallorca», que inclogué en el seu llibre Tradicions i fantasies. O sigui, que el bateig efectuat per Ferran Agulló, secretari del cap de la Lliga, Francesc Cambó, fou tot un plagi. Un plagi que mai no amagaren els «lliguers», que volien crear, a partir de la mallorquina, una segona costa brava.

El periodista i escriptor ganxó Agustí Calvet, «Gaziel», opinava que el qualificatiu de Costa Brava donat al litoral gironí no li esqueia gaire. «L'únic tros realment brau, i encara en to menor, és el que va de Tossa a Sant Feliu, el que justament Agulló tenia al davant quan va llençar, com qui llença una rima floralesca, aquell qualificatiu tan sonor. Es veu de sobres que aquesta costa és, en realitat, el contrari d'una veritable costa brava (...). Però a aquell sant cristià de l'Agulló li degué semblar que un nom tan mascle feia tropa (...). I com que el motiu va caure en gràcia, que és millor que ser graciós, aquí s'ha quedat, i aquí el tenim i el tindrem, cada dia més viu, probablement per sempre», deia el gran director que fou de La Vanguardia. I ho encertà. Encertà això últim. Però no, possiblement, en afirmar que Ferran Agulló batejà el litoral gironí amb l'apel·latiu Costa Brava des de la muntanya guixolenca de Sant Telm. Segons Jaume Pol Girbal, autor del llibre El món de la Costa Brava, il·lustrat pel pintor Lluís Roura, resident a l'Escala, potser Ferran Agulló tingué aquesta intuïció a Sant Feliu de Guíxols, o en el seu despatxet de periodista, o fent un son durant una de les llarguíssimes tertúlies del Colon barceloní (que eren molt soporíferes i que donaven temps per a una infinitat de fantasies i de badalls), però sembla segur que «la tingué una mica a Begur i un poquet a Blanes, situant-se mentalment a la vila blanenca, sempre des de Barcelona». A la placa que hi ha a Sant Telm ja es parla d'una intuïció i no pas d'un fet: «Des d'aquesta trona de Sant Telm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança».

A Josep Pla tampoc no li agradava el nom Costa Brava, igual que a l'historiador Josep Pella i Forgas, autor de la mítica obra Historia del Ampurdán, que s'inclinava pel de Costa Grega. El primer, per cert, afirmava que això de Costa Brava havia estat llançat per Ferran Agulló al menjador del Paradís de Fornells, durant un dinar per celebrar una victòria electoral. Per a l'homenot de Llofriu, hauria estat més adequat anomenar aquest litoral la Costa del Corall, tot i que la seva zona coral·lifera només en comprèn una part. «El terme Costa Brava -li digué Pla al recordat periodista Pol Girbal, demostrant que l'Agulló no li queia gens simpàtic- va ser inventat per un taral·lilot, per una mena de xitxarel·lo gironí que feia el que podia a l'ombra d'en Cambó».

Per la seva banda, un altre il·lustre escriptor, Joaquim Ruyra, fill de Girona però blanenc d'adopció, considerava que, almenys, la part del litoral gironí compresa entre Blanes i Sant Feliu de Guíxols, o viceversa, havia de ser anomenada la Costa Serena. «Dubto -escrigué- que enlloc del món hi hagi una mar més plàcida i atractívola, una atmosfera més serena i una naturalesa que expressi amb més claredat l'alegria i la dolçor. Sobretot a l'estiu, no és possible aquí la tristesa. Les orenetes i les falzines envaeixen el nostre cel, cridant visca! visca!. Els rovells de les nostres més humils teulades es converteixen en una crosta d'or, que les fa tan esplendoroses com aquells amb què la llegenda corona la meravella dels seus palaus encantats. Els penyals esclaten en una brillant florida de ginesta, que els dóna l'aspecte d'altars en lluminària. I, a la manera de sacerdots, d'aquells altars, els arbrets d'atzavara s'aixequen ací i allà, al cim de les cingleres, amb una actitud gallardíssima d'entusiastes oferents, presentant amb múltiples braços a la benedicció del cel les tofes de llurs flors flamejants. Voleu més esclat de llum? No, els jardins artificials de la Costa d'Atzur de França, no són harmoniosos com els que creixen venturerament a la nostra Costa Serena». En Quimet de Can Creus, com era conegut a Blanes en Ruyra, tenia tota la raó del món. És clar que aquesta idíl·lica Costa Serena que ell «pintava», i que jo he tingut el privilegi de conèixer a començament dels anys 50 del segle passat, quan el litoral gironí era quasi verge i no hi havia arribat encara el gran turisme internacional, ara, per desgràcia, pràcticament no existeix. Tot són edificacions i més edificacions, moltes «gratacèliques», que han malmès considerablement el paisatge.

Ni Costa del Corall, ni Costa Grega, ni Costa Serena. Res de tot això. Al final, s'imposà l'apel·latiu Costa Brava, copiat per l'Agulló, amb la complaença dels principals polítics de la Lliga, després d'haver contemplat tots, des d'alta mar, la magnífica Costa Brava de Mallorca, cantada per Costa i Llobera. Un apel·latiu que ha fet fortuna, sobretot durant un determinat període de temps (en el futur, Déu dirà), perquè, tal com comentava Gaziel, caigué en gràcia i és millor caure en gràcia que ser graciós...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (20-7-08)

1 comentari:

Júlia ha dit...

Una història molt interessant, les coses sovint no són pas com s'expliquen. Felicitats per aquests articles tan sucosos.