Tota la fabulosa història de les travessies de l'Estret de Gibraltar nedant, en un llibre de Montserrat Tresserras

·L'olotina fou la primera dona de l'Estat espanyol que, el 12 de setembre del 1957, aconseguí triomfar en la difícil prova

·Un any després, ara fa mig segle, també es convertí en la primera nedadora de l'Estat que creuà el Canal de la Mànega

Amb un temps de 5 hores i 18 minuts, l'olotina Montserrat Tresserras creuà nedant, el 12 de setembre del 1957, l'Estret de Gibraltar. És a dir, un parell d'anys després que ho fes el doctor Felip Sánchez Babot, conegut metge gironí, que trigà 15 minuts més que ella. Tots dos superaren amb escreix el temps de la britànica Mercedes Gleize, el primer nedador (en realitat, una intrèpida nedadora) que, el 1928, efectuà la travessia entre la costa andalusa i la marroquina, i hi emprà un total de 12 hores i 50 minuts.

«Nadando el Estrecho, sus
orígenes y su historia»
Segurament que us demanareu, benvolguts lectors, per què toco aquest tema. Doncs perquè Montserrat Tresserras ha publicat un llibre, Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, editat per la Dirección General de Promoción Deportiva (Consejería de Deportes) de la Comunidad de Madrid, obra que, el proppassat divendres dia 16 de maig, fou presentada, en el decurs d'un solemne acte amb l'assistència de l'autora, a l'Ajuntament de la capital de la Garrotxa, al cap de dues setmanes d'haver estat també presentada a la capital de l'Estat, on, des de fa algunes dècades, resideix aquesta avui exnedadora de llargues distàncies que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, sorprengué el món, amb les gestes que protagonitzà al Canal de la Mànega i als cabalosos rius d'Amèrica del Sud, després de la que portà a terme a l'Estret de Gibraltar.

«La natación de larga distancia ha tenido recientemente una mayor popularidad en nuestro país, gracias a los triunfos de nuestro campeón del mundo David Meca», assenyala Alberto López Viejo, consejero de Deportes de la Comunidad de Madrid, en el pròleg del llibre, tot afegint que «"Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia" nos acerca a proezas anteriores de este deporte narradas por una mujer que también forma parte de la leyenda de los maratonianos del agua», i recorda, a continuació, que l'olotina fou la primera nedadora espanyola que creuà el Canal de la Mànega, tot ressaltant que es tracta d'una experta coneixedora d'aquesta especialitat esportiva.

Per la seva banda, Dale Petranech, secretari general del Museu de la Galeria Internacional de la Fama en Natació (ubicat a l'estat nord-americà de Florida), remarca, a les pàgines inicials de l'obra, que Montserrat Tresserras, actual vicepresidenta de l'Associació de Natació del Canal de la Mànega i directiva de la seva Junta de Govern, a més d'ajudar d'altres nedadors a aconseguir llurs objectius, «ha recorrido diversos lugares del mundo, no sólo como nadadora, sino en su calidad de entrenadora o juez».

Evocació d'una època
llunyana
Oportunament, vaig rebre un exemplar de Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, que la meva vella -i també bella-, admirada i estimada amiga tingué la gentilesa d'enviar-me, detall que li vaig agrair moltíssim, amb la dedicatòria següent: «Al bon amic Emili Casademont, que tant em va ajudar amb les seves cròniques esportives i ben documentades».

Això em féu evocar una meravellosa època, ja llunyana, en què vaig escriure moltíssim sobre ella i les seves extraordinàries gestes. O sigui, una enorme quantitat d'articles, reportatges i cròniques que, retallats de molts diaris i revistes, guardo, entre els quals hi ha els que vaig publicar a través de l'agència Europa Press, que van fer la volta al món, els que vaig signar a Los Sitios, El Noticiero Universal, Gerona Deportiva, Usted, Rumor, Costa Brava Información, etcètera, periòdics avui desapareguts, sense oblidar els que vaig redactar per al també enguany desaparegut Diario de África, editat a Tetuan (Regne del Marroc), on vaig oferir una detallada i puntual informació sobre les proeses que la Montserrat protagonitzà al Canal de la Mànega i als grans rius sud-americans, i alguns guions que vaig elaborar per a Ràdio Girona.

És clar que ella en deu guardar molts més que no pas jo, de treballs periodístics meus relatius als seus temps gloriosos de «menjamilles», com aquella entrevista datada a Roses, per exemple, que sortí publicada al diari El Faro de Vigo (ocupava tota una plana i anunciava en lletres grosses: «Una entrevista de la famosa nadadora com Emilio Casademont»), just el mateix matí del dia de la seva arribada a la ciutat gallega, on havia de fer una fase preparació, circumstància que motivà que els viguesos, en reconèixer-la per les fotos, li demanessin, tot entusiasmats, autògrafs...

Entrenaments
a la Costa Brava
Mig segle s'acomplí el proppassat mes de setembre que Montserrat Tresserras, repeteixo, realitzà la gesta de creuar nedant l'Estret de Gibraltar. Abans, però, efectuà un parell de proves a mar obert a la Costa Brava. La primera (12 quilòmetres) fou des de Sant Feliu de Guíxols fins a Palamós, i l'altra (16 quilòmetres), des de l'Escala fins a Roses. Aquelles proves, culminades amb èxit, li permeteren mirar amb optimisme el futur. I així, l'esmentat dia 12 de setembre del 1957, Montserrat es llançà al mar, a Tarifa, i, al cap de dues hores i mitja, es trobava al bell mig de l'Estret, on els dofins jugaven alegrement al seu costat...

Instants després, la seva amiga -també olotina- Mari Casacuberta, que l'acompanyava, li comunicà que estava batent el rècord femení, en poder de Florence Chawick. Però Montserrat Tresserras, en arribar davant un penya-segat, hagué de fer un tomb, perdent així llastimosament alguns minuts i la possibilitat de superar l'al·ludit rècord, tot i que això últim no genia gaire importància. L'important era posar els peus al Marroc, cosa que materialitzà a la platja de Zainar, convertint-se, d'aquesta manera, en la primera nedadora de l'Estat espanyol que ho aconseguia.

El periodista Guillermo Ortega del setmanari Algeciras, que seguí la prova en el vaixell dels pràctics, «me tomó el pulso y asombrado comprobó que ni éste ni mi voz demostraban el más leve síntoma de fatiga», relata Montserrat a Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, mentre, plena d'alegria pel triomf, la seva ment es trobava en d'altres costes més llunyanes i més fredes. «Una esperanza -afegeix- largamente silenciada y unas palabras que días antes no me hubiera atrevido a pronunciar: ¡El Canal está a mi alcance...!». I així fou, en efecte, un any més tard, és a dir, ara fa mig segle.

Gran rebuda a Tarifa
i a Olot
Montserrat Tresserras, en tornar després a bord d'un petit vaixell al port de Tarifa, fou objecte d'una gran rebuda i l'alcalde li lliurà la medalla de la Virgen de la Luz, patrona d'aquuella ciutat gaditana, alhora que, de la seva gesta, se'n feien ressò tots els mitjans de comunicació del món.

I no menys emotiu fou el comiat, quan la Montserrat i la Mari es disposaven a emprendre el viatge de retorn cap a la seva ciutat d'Olot. Una tuna cantava «Adiós con el corazón...», i, en el moment d'arrencar l'autobús, començà a ploure, fet que ocasionà que una veu entre la multitud exclamés: «¡Tarifa llora porque se van las catalanas!».

Posteriorment, en arribar a la capital de la Garrotxa, Montserrat Tresserras rebria el grandiós i merescut homenatge dels seus conciutadans, encapçalats per l'alcalde i el president del C. N. Olot, club al qual ella sempre ha pertangut. (En una de les fotos que il·lustren el present reportatge, presa poc temps abans de la travessia de l'Estret, hi podem veure una Montserrat força jove, lluint la seva samarreta.)

Montserrat Tresserras, en retornar triomfalment al port de Tarifa, després de la travessia de l'Estret

El fracàs dels waterpolistes
del C.N. Barcelona
«Cuando Montserrat Tresserras realizó la hazaña de atravesar a nado el Estrecho de Gibraltar -y precisamente en los días de más euforia en torno a la nadadora por su feliz hazaña-, los nadadores del equipo de polo acuático del C.N. Barcelona anunciaron pomposamente que ellos, en bloque, también realizarían la travesía. A nosotros el anuncio, precisamente en aquellos días, nos supo a reto -a fanfarronada, ¿por qué no decirlo?-, tendente a minimizar la proeza de nuestra nadadora "amateur"», deia el setmanari olotí Misión, el 18 d'octubre del 1957, tot afegint que els waterpolistes barcelonins «acaban de regresar de Tarifa con un nuevo compañero de viaje: el fracaso».

Tots els mitjans de comunicació d'arreu de l'Estat espanyol -i àdhuc alguns de l'estranger- es feren ressò d'aquell sonat fracàs. Així, Ràdio Barcelona, per mitjà del periodista Manuel Espín, deia que «Montserrat Tresseras, una gentil ondina olotense, sin echarle el menor teatro a la cosa, se fue un buen día a Tarifa y desde allí cruzó el Estrecho, cosa que, per las causas que sean, no han podido realizar esos fornidos y apuestos varones, cuyo triunfo se daba por descontado. Lamentamos, sinceramente, su fracaso. Pero nuestra lamentación tiene la contrapartida de pensar que acaso haya sido ahora cuando la gesta de Montserrat Tresserras haya alcanzado, a la vista de todo el muno, el relieve de lo que fue en realidad: una auténtica hazaña deportiva». En el mateix sentit es pronunciaren tots els diaris barcelonins, entre ells els esportius Dicen...i El Mundo Deportivo.

En aquest últim rotatiu, el prestigiós periodista Vicenç Esquiroz, al cap d'un any -quan la Montserrat acabava de creuar exitosament el Canal de la Mànega-, encara comentava: «(...) De ahí que la gesta de Montserrat Treserras cobre un ambiente insospechado y tengamos que reconocer los grandes méritos de esta simpatiquísima deportista olotense por su entusiasmo, su tenacidad y, sobre todo, porque ha demostrado, incluso a los escépticos, que con entusiasmo se puede conseguir todo. Incluso han tenido que aceptarlo quienes, hace poco más de un año, cometiendo un pecado de lesa vanidad, pretendieron repetir la gesta de Montserrat Tresserras, nadando el Estrecho de Gibraltar».

Cal afegir a tot això que els waterpolistes barcelonins havien afirmat que, fins i tot, s'entretindrien pel camí jugant un partit de la seva especialitat esportiva...

Propera edició
en anglès
Tota la fabulosa història de les travessies de l'Estret, dutes a terme per nedadors i nedadores de molt diverses nacionalitats, es troba àmpliament recolida, per primer cop, en aquest llibre de Montserrat Tresserras, il·lustrat de forma magnífica amb fotos i documents, on l'olotina posa en relleu els seus extraordinaris dots d'historiadora i, també, d'escriptora.

L'obra està redactada en castellà, amb uns versos del poema L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, al començament, en català. I s'espera que, pel seu remarcable interès i importància, no trigui gaire a fer-se'n una edició en anglès.

El doctor Felip Sánchez Babot (a la dreta), acompanyat del valencià Segundo Castelló, triomfador també de la travessia de l'Estret, fotografiats, l'any 1955, a Tarifa