Emili Casademont i Comas: Tots Sants i el Dia dels Morts

Hi ha dos menjars típics de la diada de Tots Sants, que fou ahir, 1 de novembre. O sigui, castanyes torrades i panellets, tot i que també hi podríem afegir els moniatos bullits que, tal com explicava dimecres a TV3 la cantant Regina dos Santos, al Brasil, el seu país, reben el nom de «patates dolces», que trobo molt encertat. I és que «cada terra fa sa guerra», ja se sap. Per això no és d'estranyar que, dels panellets, a les terres lleidatanes en diguin «migetes».

Sembla que els panellets tenen origen funerari i que, antigament, era la menja característica que hom donava a la gent que assistia a uns funerals. Sigui com sigui, la cosa certa és que a Catalunya hi ha el «dolç costum» de consumir panellets el dia de Tots Sants i que abans se'n celebressin, arreu de les nostres contrades, moltes fires, a les quals hom incloïa les castanyes i, en menor grau, els moniatos. La més important era la que, a les acaballes del segle XVIII i a començament del XIX, s'organitzava a Barcelona. Així, segons he pogut llegir en un vell llibre d'història, aquella fira s'instal·lava als carrers del Call, de la Boqueria i de l'Hospital, tot ultrapassant les parades el nombre de 200. Per altra banda, també al barceloní carrer del Carme, se'n feia una, tenint en compte que hi solia passar la gran gentada que anava a visitar el cementiri. De tota manera, cal indicar que, rarament, els panellets es compraven. Per regla general, tothom els adquiria posant a les rifes que, tant en una fira com en l'altra, s'hi celebraven. I pel que respecta a Girona, encara existeix, vora la Rambla, la plaça de les Castanyes, la qual cosa vol recordar que, en aquell indret, s'hi concentraven els castanyers i les castanyeres que oferien la seva mercaderia durant l'època que pertocava fer-ho, després que les castanyes fossin torrades a la vista del públic, època que s'iniciava pocs dies abans de les Fires de Sant Narcís, amb la «castanyada», que encara es fa la nit del 31 d'octubre. Posteriorment, però, els castanyers i les castanyeres s'escamparen i s'instal·laren a diversos llocs de la ciutat, com una que li deien la «Bucles», que era la preferida de molts gironins, com per exemple el meu pare, bon coneixedor d'aquest fruit tardoral, atès que, a més dels bolets, en solia anar a «caçar» pels boscos del camí del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.

Fins fa alguns anys, Tots Sants tenia dos aspectes: alegre i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. I això era així, perquè hom creia -creença molt arrelada arrreu del Principat- que la primera part del dia era festa per als vius, mentre que la segona estava dedicada als difunts. O sigui que el Dia dels Morts començava al migdia de l'1 de novembre i durava fins al migdia de l'endemà, data, la del 2 de novembre, que, com a pròpia, té al calendari. D'aquesta forma, per Tots Sants, un cop tocades les dues de la tarda, la gent abandonava tota actitud que pogués comportar un sentit de joia o de divertiment i adoptava un posat seriós. Així es donava el cas que, a part que tancaven tots els teatres i els espectacles públics al llarg de 24 hores, aquelles persones que tenien robes negres es vestien de dol. Generalment, jo, de petit, anava al cementiri de Palau-sacosta (per qüestions eclesiàstiques, els gironins d'alguns carrers de la zona sud de la ciutat pertanyíem al dit municipi, aleshores independent), on hi havia enterrats els meus avis materns, acompanyat dels meus pares -que també ara hi dormen el son etern-, la tarda de Tots Sants, puix que el Dia dels Morts era ja del tot laborable. Ah!, i convé assenyalar que el costum de portar flors als cementiris és relativament modern, atès que, amb els crisantems -flor originària de la Xina, esdevinguda un gran símbol de recordança-, s'inicià ara fa més o menys un segle i mig.

Tots Sants és festa major al cel. Però, segons la veu popular, no és pas la festa de tots els sants que hi ha al Paradís, sinó de tots els que no figuren al calendari. I referent també al calendari, cal dir que, en el dels costums tradicionals dels nostres avis o besavis, el dia primer de novembre feia la seva aparició l'hivern, cosa que solia ser bastant certa i que motivava que tothom sortís al carrer ben abrigat. D'aquí ve, precisament, el popular refrany «Per Tots Sants,/ capes i mocadors grans», que tantíssim ara s'ha recordat a causa de la invasió, pocs dies abans de Tots Sants, d'una onada de fred siberià. Un fred siberià, amb neu, pluja i vent, de mil dimonis escuats, com algú diria, altament perjudicial per a la diada de Sant Narcís. Després de molt de temps, doncs, les capes i els mocadors grans, en versió moderna, han tornat, encara que amb un xic d'anticipació, per Tots Sants, juntament amb les castanyes i els panellets. Sort, però, que el gloriós patró de Girona ha tingut prou poder per impedir que, al contrari del que ha ocorregut en d'altres ocasions, la ciutat del Ter i de l'Onyar fos víctima d'alguna catastròfica inundació. Almenys, de moment, ja que, segons el servei meteorològic, avui, diumenge, Dia dels Morts, que és quan es clouen enguany les Fires de Sant Narcís, els núvols podrien arribar a «obseqiar-nos» amb un temporal generalitzat de fortíssimes pluges...