Emili Casademont i Comas: Troia o Júlia i Sant Julià de Ramis

Segons la llegenda, els grecs, al segle XII abans de Crist, declararen la guerra a Troia, per tal de venjar-se d’un ultratge; però els troians, forts i ferms, no permeteren que posessin els peus a la seva ciutat, sotmesa a un cruel assetjament per mar. Així, els de Grècia decidiren abandonar la lluita. Més ben dit, ho feren veure, car deixaren, molt a prop de la costa, un enorme cavall de fusta, a l’interior del qual s’ocultaren els seus millors guerrers. Els troians anaren a buscar l’«animal» i, confiats, l'introduïren a casa seva, pensant que es tractava d’un regal dels déus. Aleshores, els grecs, en sortiren per sorpresa i, sense compassió, procediren a «liquidar-los», provocant, al mateix temps, un paorós incendi que arrasà la la ciutat. Això no obstant, alguns veïns de Troia pogueren fugir i es refugiaren a diversos països.

Tothom, a la Grècia antiga, estava convençut que la Guerra de Troia, inspirada en aquesta llegenda i narrada en els poemes èpics d’Homer, La I·liada i L’Odissea, era certa. Més tard, però, se li donà el caràcter de relat mitològic, que no deixa de ser també llegendari, i ningú no s'atreví a discutir-ho. I això durà fins al 1870, any en què l’arqueòleg alemany Heinrich Schtlemann descobrí, en el decurs d’unes excavacions, que Troia havia arribat realment a existir, fet confirmat per d’altres col·legues seus.

I hi ha, en tot això, una història curiosa, recollida per Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, a la qual l’il·lustre folklorista català dóna força credibilitat. Resulta, segons la dita història, que uns troians fugitius de la destrucció de la seva ciutat, ubicada a l’Àsia Menor, les ruïnes de la qual es troben a la província turca de Canakkale, en una planúria existent entre els Dardanels i el mar Egeu, embarcaren en un vaixell que navegà a la deriva, fins que les ones el menà cap al lloc on hi ha, actualment, el poble de Sant Julià de Ramis, en una època molt llunyana en què el Gironès era mar, poble (pertanyent, com és sabut, a aquesta comarca) que gaudia d’una platja immensa. «Sant Julià de Ramis -diu Amades- és la continuació d’una ciutat molt populosa, situada al peu d’un turonet immediat, anomenada Troia o Júlia, que li va donar nom, construïda pels fugitius». I el folklorista continua explicant: «Segons la veu popular, aquesta gran ciutat era igual que la de Troia, la qual els seus fugitius volgueren imitar. Era de planta circular, amb una gran plaça al mig. Estava voltada de muralles, amb un sol portal que donava a l’únic carrer de la població, que s’estenia en cercles i més cercles, ara avançant, ara reculant, però sempre en forma de rodona, i que acabava a la plaça, sense cap travessia ni altre carrer o carreró en tot el curs ni en tota la ciutat. Aquesta topografia sembla laberíntica, però no en té res; ben al contrari, com que només hi ha una via, res no té pèrdua perquè en el seu curs es troba tot».

Per altra banda, Amades (enguany, precisament, commemorem el cinquantenari de la seva mort), després de comentar que, fins a començament del segle XIX, el jovent dels pobles de la rodalia de Sant Julià de Ramis solia acudir el dia dels Sants Metges -sant Cosme i sant Damià-, que és el 27 de setembre, a la festa major de la localitat (aquest any, per cert, els metges gironins han recuperat una vella tradició, com és la de celebrar, a Sant Julià, la diada dels seus celestials patrons), indica -o indicava el 1956- que «de la ciutat de Júlia o Troia, ja no en resta res». No obstant això, jo recordo que, en haver-se acabat la Guerra Civil, encara alguns veïns de Sarrià de Ter, del Pont Major, de Celrà, de Medinyà, etc., quan s’apropava la diada dels Sants Metges, deien: «Anirem a Sant Julià, per sant Cosme i sant Damià, a veure els juliencs i les julienques (o els ramiencs i les ramienques) i tot allò que hi queda de Troia». De vegades, per cert, trobaven algunes pedres que creien que n’havia format part -sobretot, al lloc on s'aixeca l'ermita dels Sants Metges-, i, més contents que unes pasqües, no dubtaven a «rampinyar-les».

El bon amic i company Daniel Bonaventura deia l’altre dia, en un reportatge publicat en aquestes pàgines del Diari de Girona, que «derrotades muralles, escales amb els seus corresponents portals, paviments de còdols que havien estat transitats pels indiquetes, abans de perdre la guerra contra els romans, i moltes restes ceràmiques i metàl·liques han aflorat aquest estiu en les excavacions arqueològiques que, sota la direcció de la Universitat de Girona, s’han fet al poblat ibèric de la muntanya de Sant Julià de Ramis». I l’arqueòleg Jordi Sagrera, després d’assenyalar, en el mateix reportatge, que s’havia recuperat una espassa de ferro d’uns 50 cms. de llargada del segle V abans de Crist, afirmava que, plens d’il·lusió, «prosseguirem la tasca d’excavacions a Sant Julià», mentre l’alcalde de la població, Narcís Casasa, es mostrava molt satisfet dels resultats de les excavacions fetes fins ara, tot esperant que, en el futur, les troballes arribin d’allò més lluny i, en conseqüència, siguin importantíssimes.

A Sant Julià de Ramis, en matèria d’excavacions arqueòlogiques, hi ha moltíssima feina a fer. I, si es porta a terme -cosa que cal desitjar-, bé podria ser que, al final, tinguessin raó tots aquells que, en temps reculats, afirmaven que allà hi havia hagut la Troia gironina. De moment, es pot assegurar que Troia és sinònim de Júlia, segons el vell parlar de la nostra terra, i que de Júlia prové Sant Julià -Sant Julià de Ramis-, atès que el cristianisme propicià que molts pobles i ciutats, tal com ressalta Joan Amades al Costumari Català, adoptessin noms del seu santoral.