El figuerenc «Oh, Gran Gilbert!»

Li deien l’«Oh, Gran Gilbert!», però, en realitat, es deia Joan Massó i Gilbert. I aquest any 2010, en farà 125 que nasqué a Figueres. O sigui, el 1885 i no pas el 1888, com erròniament he vist en algunes notes biogràfiques, publicades arran del seu traspàs, a l’edat de 86 anys. El gran Gilbert, essent un marrec, se n’anà de la capital de la comarca gironina de l’Alt Empordà, tot instal•lant-se, com a aprenent de l’ofici de perruquer de senyores, a Barcelona. I entre el 1911 i el 1928, ja convertit en artista de «music hall», emigrà a Buenos Aires, on destacà en una revista musical, parodiant els més cèlebres cantants de l’època, tant masculins com femenins. Després recorregué diversos països de l’altre costat de l’Atlàntic, com el Brasil, per exemple. I també Joan Massó estigué a França, concretament a París, ciutat en què actuà durant algun temps, abans de retornar de forma definitiva a la capital de Catalunya, capital on exhalaria, l’any 1971, el darrer sospir. A París, per cert, segons ell contava (malgrat que hi havia gent que no s’ho acabava de creure, atès que era molt afeccionat a explicar «sopars de duro», imità tan bé Maurice Chevalier, d’una manera més que perfecta, que l’excepcional artista francès es veié obligat a copiar-lo.

El gran Gilbert, actor, «chanssonier» i humorista (s’autodefinia, però, com a fantasista), en iniciar-se els anys 1950, començà a treballar a la famosa Bodega Bohèmia barcelonina -enguany desapareguda-, rebatejada amb aquest nom després de la Guerra Civil, ja que en duia abans un altre, el de Celler Bohemi, denominació que el règim franquista no tolerava. I allà, prop d’un quart de segle, l’«Oh, Gran Gilbert!» esdevingué una autèntica figura, una de les més populars de les nits barcelonines. Així, recordo que, tot just encetada la dècada dels anys 1960, Radio Nacional de España -l’emissora que tenia a Barcelona-, en un programa que feia en directe mitjançant connexions amb diversos locals d’espectacles, més d’una vegada vaig poder sentir l’«Oh,Gran Gilbert!», de Girona estant, fent les delícies del nombrós públic noctàmbul que acudia a veure’l «en viu». Un públic que, de tant en tant, el vitorejava, amb sonores exclamacions d’entusiasme: «Molt bé, Gilbert!», «Bravo, gran Gilbert!», etc. La Bodega Bohèmia era, indiscutiblement, la bodega de l’«Oh, Gran Gilbert!».

Del decès de Joan Massó, en parlaren tots els diaris que aleshores es publicaven a la capital catalana, com també ho féu l’edició per a Catalunya de l’ABC de Madrid, que li dedicà un article que ocupava tres quarts de pàgina. El seu autor, Luis Bonet Mójica (que, per cert, «rebatejava» l’artista figuerenc, ja que sostenia que el seu veritable nom de pila era el de Justo), evocava, entre d’altres coses, una entrevista que li havia fet pocs anys abans, a la mateixa Bodega Bohèmia, Martín Girard. «Mire -li confessava el gran Gilbert a «Martín Girard», pseudònim que solia utilitzar el periodista Gonzalo Suárez-, a mis 79 años, soy completo. Bailo y canto. He batido el récord de estancia de cualquier artista en un local del mundo». I afegia el següent: «Ahora, con el reúma que se me ha fijado en la pierna derecha, ya no puedo bailar como antes. Pero la voz la conservo bastante bien. Usted mismo, dentro de un momento, tendrá ocasión de comprobarlo, puesto que vestido así, de este modo un tanto raro, voy a salir a escena».

L’any 1966, l’«Oh, Gran Gilbert!» intervingué en una pel•lícula. Manolo Summers, el director, guionista i actor de cinema, el contractà per a la seva cèlebre cinta titulada Juguetes rotos. Per a Summers, el gran Gilbert era un vell artista fracassat, la imatge d’un etern lluitador, d’un home que encara esperava -a la seva ja avançada edat!- ser alguna cosa, però que no havia pogut, ni podria en el futur, arribar mai enlloc. En la presentació del citat film, l’«Oh, Gran Gilbert!», bo com un tros de pa, malgrat els seus somnis i suposades mentides, plorava d’emoció, mentre tohom reconeixia que era un joguet trencat (i escric joguet i no pas joguina, tal com diuen els de la capital altempordanesa, que compten amb un magnífic i acreditat Museu del Joguet), mereixedor de millor sort.

Un any més tard, el 1967, l’«Oh, Gran Gilbert!» tindria l’honor d’apadrinar el primer disc de Jaume Sisa, que contenia la cançó titulada L’home dibuixat i que fou presentat a l‘escenari de la mítica Bodega Bohèmia. Un escenari on totes les nits, al llarg, repeteixo, de gairebé un quart de segle, Joan Massó actuà. I un escenari on el gran Gilbert estigué a punt de rebre la visita de la Parca, perquè, immediatament després d’haver-hi cantat i ballat un diumenge de l’esmentat any 1971, notà que es marejava, que començava a no trobar-se bé. Ràpidament, fou traslladat al seu domicili de Barcelona i, al cap de pocs dies, deixava d’existir.

Joan Massó no pogué morir a la seva estimada Bodega Bohèmia, tal com desitjava. O, en tot cas, en un asil, raó per la qual havia estalviat alguns diners, a còpia de molts sacrificis, per si, quan les forces l’abandonessin, tenia necessitat d’ingressar-hi. El diari La Vanguardia acabava la seva nota necròlogica, publicada l’endemà de produir-se el fatal desenllaç, ressaltant que «(Joan Massó i Gilbert) era un artista de calidad muy estimable, paralela a su gran modestia». Una definició que retratava, amb tota fidelitat, aquest figuerenc -sempre incomprensiblement oblidat a la ciutat que el veié néixer-, conegut en el món de l’espectacle nocturn barceloní (espectacle picant i eròtic, fins allà on permetia la censura) per l’«Oh, Gran Gilbert!».

Emili Casademont i Comas