La sardana «Juny» podia haver substituït «Els Segadors»

Juli Garreta

Per Emili Casademont i Comas (*)

Tan bon punt Francesc Macià proclamà, el 14 d’abril del 1931, la República Catalana (convertida pocs dies més tard, per exigències dels polítics de Madrid, en Generalitat de Catalunya), Ventura Gassol, el seu conseller de Cultura, encapçalant un grup de gent, presentà públicament, a Barcelona, un himne, que no era -i utilitzo les seves pròpies paraules- «tan bel·licós com “Els Segadors”», amb l’esperança que fos acceptat com a nou himne oficial de Catalunya. Es tractava d’El cant del poble, obra del poeta Josep Maria de Sagarra, musicada per Amadeu Vives. La seva estrena per l’Orfeó Català, però, no tingué la virtut de «conquerir» els assistents, ja que, per a ells, els històrics i vells Segadors eren insubstituïbles.

I pel mateix motiu, els esforços duts a terme per alguns patriotes, que volien que el nou himne oficial de Catalunya fos la sardana La Santa Espina, d’Àngel Guimerà I Enric Morera, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol», no reixiren. Com tampoc no reixiren els d’aquells altres que proposaren que El Segadors fossin reemplaçats per la també sardana Juny, tal com assenyalava, a finals de l’any passat, el setmanari ganxó Àncora, alhora que informava que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols havia pres l’acord d’elevar l’esmentada obra de Juli Garreta a la categoria d’himne oficial d’aquesta ciutat de la Costa Brava, que no en tenia, acord acollit amb gran satisfacció per part dels guixolencs, que sempre s’han distingit molt honorant el seu il·lustre músic i rellotger.

La sardana Juny, estrenada l’any 1921, és una de les millors composicions per a cobla de la història, per no dir la millor, i té lletra del poeta Ambrosi Carrion. És aquella que comença dient:

«Oh sol brunzent
oh mar blava remorejant
que dansa amb el vent;
harmonia del juny cremant
que la terra i el cel
fon en un anhel.
Com un bressol
la barca es gronxa
sospira el ventíjol.
Boca encesa
plena de sol.»

Cal indicar que Juli Garreta, com si presentís que el seu Juny seria proposat, en un futur no gaire llunyà, per ser l’himne oficial de Catalunya, desitjava que aquesta obra lluís uns versos d’allò més patriòtics. I això és el que encarregà que fes un distingit poeta de l’època, la identitat del qual s’ignora, força abans que Carrion donés a conèixer la lletra que escrigué per a la brillantíssima peça sardanista del músic de Sant Feliu. Lamentablement, però, d’aquella lletra que Juny havia de tenir (i que mai no ha tingut), només se n’ha trobat un fragment. La resta -tot ho fa ben pensar-, després de l’inesperat i plorat òbit de Garreta (a la prematura edat de 50 anys), es perdé. El citat fragment -petit, però, sens dubte, molt bonic i encertat- és aquest:

«Amunt segadors
que l’espiga és daurada,
tot n´és cobert d’or
allà enllà de la plana.
La falç empunyem
que la terra ja ens crida
seguem-ne lo blat
que és lo pa de la vida.»

El 1875, just el mateix any i el mateix mes -el de març- que morí Pep Ventura, el creador de la sardana llarga, nasqué Juli Garreta i Arboix. I si Josep Serra i Enric Morera foren, en certa manera, els hereus i continuadors del genial autor de Per tu ploro i de Toc d’oració, els romàntics que el gran clàssic engendrà, Garreta fou el revolucionari de la sardana, atès que, en donar-li un caràcter simfònic, en féu una música de caire universal. En definitiva, l’autodidacte Juli Garreta dotà la música de la dansa més bella d’una nova veu, d’un llenguatge nou.

Pau Casals (una de les personalitats que, el 1932, assistiren a l’acte d’inauguració del monument a Garreta a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Francesc Macià, Ventura Gassol, etcètera) afirmà el següent: «En les sardanes i en les obres simfòniques de Garreta (en aquest cas, es referia, sobretot, a la Simfonia Pastoral i a la Suite Empordanesa, melodies dolces i apassionades), s’hi troba música de primer ordre. L’aparició d’aquesta flor salvatge, que no ha rebut consells de ningú, és realment un miracle». Abans, per cert, Igor Stravinsky, el cèlebre compositor rus, quan anà a Barcelona l’any 1924, ja havia restat meravellat de la sardana Juny, en escoltar-la, tot reclamant als músics: «Més Garreta, si us plau, més Garreta!». Per altra banda, cal destacar que les sardanes de Pep Ventura, Josep Serra, Enric Morera i Juli Garreta han superat amb èxit totes les tempestes hagudes i per haver, totes les èpoques de mal gust, i han quedat com a obres mestres, com a models d’autèntica inspiració i de tècnica musical.

En el meu record, sempre hi romandran ben vives les notes inicials i vibrants de Juny, que foren la sintonia, durant més de tres lustres, del diari Glossari andorrà, realitzat pel músic, polític i escriptor gironí Josep Fontbernat, exiliat al país de la Verge de Meritxell, notes que escamparen arreu del món les potents antenes de l’enguany desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (Ando-ràdio, al principi, i Sud-ràdio, en els seus últims temps), emissora de titularitat francesa, les antenes de la qual, instal·lades al Port d’Envalira, eren les més altes del globus terraqui. I també, al llarg d’una colla d’anys, les mateixes notes foren la sintonia del programa setmanal Aires del Canigó, igualment fet en català, que escrivia a Perpinyà, ciutat on vivia refugiada des del final de la Guerra Civil, Rita Casals, vídua del poeta mataroní Julià Gual, i que era emès per la radiodifusió del sud de França.

La sardana Juny, inspirada en el mar, el cel i el sol de la Costa Brava, l’any 1931 podia haver substituït Els Segadors com a himne oficial de Catalunya, conforme he explicat abans, encara que, potser, amb una lletra una mica modificada, és a dir, un xic acostada a la que desitjava Juli Garreta. Però les circumstàncies, igual que ocorregué amb El cant del poble i La Santa Espina, ho impediren. Això no obstant, cal ressaltar que, durant l’època de la Generalitat republicana -del 1931 al 1939-, Juny fou una de les cançons que més s’escoltaren pels carrers de casa nostra, ja que tothom sabia de memòria els seus magnífics versos. Uns versos originals d’Ambrosi Carrion, avui, lamentablement, quasi del tot oblidats...

(*) Emili Casademont i Comas, membre del Col·legi de Periodistes
de Catalunya, és articulista del «Diari de Girona»

(Text publicat al llibre-programa de l’Aplec
de l’Escala, juny 2010)