Antoni Gaudí i Salvador Dalí
S’ignora si Antoni Gaudí nasqué a Reus o a Riudoms, municipis veïns del Baix Camp, tot i que ell afirmava que fou en aquesta última localitat, però no hi ha cap document que ho provi. En canvi, sí se sap que morí a Barcelona. Concretament, el 10 de juny del 1926. O sigui, el mateix dia i el mateix mes, però de l’any 1902, que, a la vil·la Joana de Vallvidrera, ho féu el seu amic Jacint Verdaguer. I si un, l’arquitecte Gaudí, el màxim representant del modernisme català, era tot un geni, l’altre, mossèn Cinto, l’autor dels cèlebres poemes L’Atlàntida i Canigó, igual. Els dos, però, tingueren un tràgic final. Aquest darrer, víctima de la tuberculosi, després de patir un drama espantós, i Antoni Gaudí, per la seva banda, a causa d’haver-lo atropellat un tramvia a la Gran Via de les Corts Catalanes, quan s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri. De resultes d’aquell atropellament, Gaudí quedà inconscient. I com que anava indocumentat (i, a més, lluïa un aspecte que feia pena, vestint robes gastades i velles), el prengueren per un pobre que demanava caritat. Aleshores, un guàrdia civil aturà un taxi que el conduí a l’Hospital de la Santa Creu, on, l’endemà, el reconegué mossèn Gil Parès, capellà del temple de la Sagrada Família, que estava construint l’arquitecte Gaudí i on llavors residia. Però res no es pogué fer per salvar-li la vida. I així, als 74 anys, en la plenitud de la seva creació artística, l’home expirà, tot constituint el seu funeral una impressionant manifestació de dol popular.
Després del decès d’Antoni Gaudí, la gent s’oblidà d’ell, malgrat que, en una exposició internacional d’arquitectura que tingué lloc a París el 1910 (on Gaudí participà per tal de complaure el desig del comte Güell, el seu mecenes), hi havia destacat poderosament. I no fou fins ben entrada la dècada dels anys 50 que Salvador Dalí, un altre gran geni, fou el primer a reivindicar-lo. Antoni Gaudí, per cert, s’assemblava molt al pintor figuerenc, ja que també «passava» força dels estudis i era bastant excèntric. Així, el director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Elies Rogent, en donar-li el títol d’arquitecte, comentà: «He donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà.» I el temps ha tingut cura de dir això últim, atès que, entre el 1984 i el 2005, set obres de Gaudí foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, alhora que el seu inacabat temple de la Sagrada Família és famosíssim arreu del món i rep infinitat de visites.
Antoni Gaudí fou un admirador fervent de Jacint Verdaguer. I n’és una bona prova el fet que utilitzà L’Atlàntida com a motiu per a la composició dels Pavellons Güell. El comte Güell, que era el gendre del marquès de Comillas, a qui mossèn Cinto havia dedicat el citat poema èpic, trobà molt bé la idea de Gaudí. I així, l’arquitecte inclogué, en les finques que Eusebi Güell posseïa a Pedralbes, els temes mitològics que figuren a L’Atlàntida, obra acabada d’escriure per Verdaguer durant el temps en què, com a capellà de la Companyia Transatlàntica, propietat del marquès, efectuà diversos viatges a Amèrica.
I hom conta que, arran d’aquells viatges, nasqué l’animadversió de Jacint Verdaguer cap al marquès de Comillas, que tant el perjudicà, en veure les activitats del seu «amo». Com a cristià, mossèn Cinto no podia acceptar el comerç d’esclaus que el marquès càntabre realitzava i, en ser nomenat després almoiner seu a la ciutat de Barcelona, repartí molts diners de la rica família dels Comillas entre els pobres. Per aquest motiu, i d’altres -alguns inventats-, fou destituït del seu càrrec, titllat de boig, embargat, etcètera, i se li prohibí celebrar la Santa Missa. Tot això provocà un dur enfrontament entre els partidaris i detractors de Verdaguer, o sigui, entre la dreta i l’esquerra de l’època. Però l’alcalde barceloní, Joan Amat, mostrant-se fort i ferm, aconseguí que mossèn Cinto, a punt de morir a la vil·la Joana, visqués els seus últims moments envoltats de certa pau, tot fent traslladar més tard, fins a la Ciutat Comtal, les despulles del difunt, escortades per gent armada. I el poble assistí en massa a l’enterrament de Verdaguer, presidit pel ministre d’Instrucció Pública, conde de Romanes, després que el rei Alfons XIII nomenés mossèn Cinto, quan encara respirava a Vallvidrera, cavaller gran creu de l’orde d’Alfons XII, com a reconeixement de la seva saviesa i del seu talent. Per altra banda, cal ressaltar que, gràcies als pares Agustins de Madrid, ja feia algun temps que a Verdaguer se li havia aixecat la prohibició d’exercir les funcions pròpies del sacerdoci. «El limosnero que fué del marqués de Comillas, el que ha podido morir en una cama blanda gracias a la caridad, era uno de estos hombres que crecen en la muerte, y si en la vida normal y corriente sólo tenían estatura regular, tendidos en el sepulcro resultan de talla de gigante», deia la important revista madrilenya La Ilustración Española y Americana, que no entenia la persecució de què havia estat objecte, per part de determinada gent, «esta gran figura de las letras españolas», persecució, convertida en odi, que encara avui dia perdura (ho he pogut constatar) entre alguns descendents d’aquells enemics de mossèn Cinto, pels quals ell resava en la seva agonia.
En definitiva, Antoni Gaudí, Jacint Verdaguer i Salvador Dalí han estat tres grans genis catalans, reconeguts arreu del món, car les seves obres han traspassat totes les fronteres. Cal lamentar, però, que els dos primers morissin d’una forma ben tràgica un 10 de juny.
Després del decès d’Antoni Gaudí, la gent s’oblidà d’ell, malgrat que, en una exposició internacional d’arquitectura que tingué lloc a París el 1910 (on Gaudí participà per tal de complaure el desig del comte Güell, el seu mecenes), hi havia destacat poderosament. I no fou fins ben entrada la dècada dels anys 50 que Salvador Dalí, un altre gran geni, fou el primer a reivindicar-lo. Antoni Gaudí, per cert, s’assemblava molt al pintor figuerenc, ja que també «passava» força dels estudis i era bastant excèntric. Així, el director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Elies Rogent, en donar-li el títol d’arquitecte, comentà: «He donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà.» I el temps ha tingut cura de dir això últim, atès que, entre el 1984 i el 2005, set obres de Gaudí foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, alhora que el seu inacabat temple de la Sagrada Família és famosíssim arreu del món i rep infinitat de visites.
Antoni Gaudí fou un admirador fervent de Jacint Verdaguer. I n’és una bona prova el fet que utilitzà L’Atlàntida com a motiu per a la composició dels Pavellons Güell. El comte Güell, que era el gendre del marquès de Comillas, a qui mossèn Cinto havia dedicat el citat poema èpic, trobà molt bé la idea de Gaudí. I així, l’arquitecte inclogué, en les finques que Eusebi Güell posseïa a Pedralbes, els temes mitològics que figuren a L’Atlàntida, obra acabada d’escriure per Verdaguer durant el temps en què, com a capellà de la Companyia Transatlàntica, propietat del marquès, efectuà diversos viatges a Amèrica.
I hom conta que, arran d’aquells viatges, nasqué l’animadversió de Jacint Verdaguer cap al marquès de Comillas, que tant el perjudicà, en veure les activitats del seu «amo». Com a cristià, mossèn Cinto no podia acceptar el comerç d’esclaus que el marquès càntabre realitzava i, en ser nomenat després almoiner seu a la ciutat de Barcelona, repartí molts diners de la rica família dels Comillas entre els pobres. Per aquest motiu, i d’altres -alguns inventats-, fou destituït del seu càrrec, titllat de boig, embargat, etcètera, i se li prohibí celebrar la Santa Missa. Tot això provocà un dur enfrontament entre els partidaris i detractors de Verdaguer, o sigui, entre la dreta i l’esquerra de l’època. Però l’alcalde barceloní, Joan Amat, mostrant-se fort i ferm, aconseguí que mossèn Cinto, a punt de morir a la vil·la Joana, visqués els seus últims moments envoltats de certa pau, tot fent traslladar més tard, fins a la Ciutat Comtal, les despulles del difunt, escortades per gent armada. I el poble assistí en massa a l’enterrament de Verdaguer, presidit pel ministre d’Instrucció Pública, conde de Romanes, després que el rei Alfons XIII nomenés mossèn Cinto, quan encara respirava a Vallvidrera, cavaller gran creu de l’orde d’Alfons XII, com a reconeixement de la seva saviesa i del seu talent. Per altra banda, cal ressaltar que, gràcies als pares Agustins de Madrid, ja feia algun temps que a Verdaguer se li havia aixecat la prohibició d’exercir les funcions pròpies del sacerdoci. «El limosnero que fué del marqués de Comillas, el que ha podido morir en una cama blanda gracias a la caridad, era uno de estos hombres que crecen en la muerte, y si en la vida normal y corriente sólo tenían estatura regular, tendidos en el sepulcro resultan de talla de gigante», deia la important revista madrilenya La Ilustración Española y Americana, que no entenia la persecució de què havia estat objecte, per part de determinada gent, «esta gran figura de las letras españolas», persecució, convertida en odi, que encara avui dia perdura (ho he pogut constatar) entre alguns descendents d’aquells enemics de mossèn Cinto, pels quals ell resava en la seva agonia.
En definitiva, Antoni Gaudí, Jacint Verdaguer i Salvador Dalí han estat tres grans genis catalans, reconeguts arreu del món, car les seves obres han traspassat totes les fronteres. Cal lamentar, però, que els dos primers morissin d’una forma ben tràgica un 10 de juny.
Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 6-6-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada