dilluns, 21 de juny de 2010

La nit màgica de Sant Joan

Diuen que, durant la nit de Sant Joan, les «portes» que comuniquen amb el Més Enllà s’obren; que hom pot accedir a grutes, castells i indrets encantats, i que princeses i reines mores queden alliberades de les seves presons, on, víctimes d’alguna bruixeria o maleficii, romanien tancades. També diuen que dones d’aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per fer un tomb, tot oferint així la possibilitat de ser vistos per l’ull humà, igual que el dimoni; que les plantes verinoses perden propietats perjudicials, mentre que les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts, i que els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l’exterior, per tal que algun pobre mortal deixi de ser pobre. I, finalment, diuen que la rosada que cau de matinada guareix 101 malalties i fa més bell i jove aquell o aquella que se n’impregna el cos. Tot això -i molt més- forma part de la llegenda universal de la nit de Sant Joan, nit que es transforma pertot arreu en una nit màgica.

L’origen de la festa dedicada a Sant Joan és pagà. I una prova d’això rau en el fet que ben poc es fa, per part de l’Església, per honorar el Sant Precursor. És més, la data escollida «topa» amb la tradició cristiana, ja que el Vaticà sempre tria el dia del traspàs d’un sant per celebrar la seva festivitat, cosa que no passa amb Joan Baptista. Així, aquest és l’únic sant, juntament amb el seu cosí Jesús, en què la data de la seva festa és la del dia en què arribà al món. I les festivitats dels dos, curiosament, coincideixen amb els solsticis d’hivern (Jesús) i d’estiu (Joan), solticis molt celebrats, a l’antigor, pel paganisme.

L’Evangeli de Sant Lluc conta que el pare de Joan Baptista, el sacerdot Zacaries, havia perdut la veu per dubtar que la seva muller, Isabel -d’edat avançada-, estigués embarassada. Però, en néixer el nen -conforme havia predit l’arcàngel Gabriel-, Zacaries tingué una alegria immensa i, mitjançant l’encesa de fogueres, volgué comunicar-ho a parents i amics, mentre recuperava la parla. I, quan es cristianitzà la festa de Sant Joan, la nit del 23 al 24 de juny es convertí en una nit santa i sagrada, sense perdre, però, la seva aurèola màgica i conservant els seus dos elements pagans: el foc i l’aigua. Per això, en el decurs d’aquesta nit, sempre s’han encès fogueres, perquè el Sol adquireixi més vigor de cara a l’hivern, estació de l’any que sol ser força freda, i la gent, a la sortida de l’astre rei, ha anat a prendre un bon bany al mar, bany que posseeix, afirmen, virtuts purificadores.

I encara hi ha un altre fet que ve a demostrar que la festa de Sant Joan té un origen pagà. Un fet antiquíssim, d’uns 400 o 500 anys abans de Crist, que podem trobar en un llibre sagrat: «Que no veus el que fan a la ciutat de Judà i pels carrers de Jerusalem? -diu el profeta Jeremies a un dels seus deixebles-. Els fills recullen llenya, els pares encenen el foc i les mares pasten la farina per fer coques en honor de la “senyora del cel”, la falsa deessa Astarté, i per fer ofrenes a d’altres déus estranys en els solticis, a fi de provocar les meves ires». Això, per cert, atès que s’assegura que Astarté havia tingut un gran temple al lloc on hi ha l’Estartit (d’aquí el seu nom), indueix a pensar en la probabilitat que, des d’aquest indret de la Costa Brava, s’introduís a la península Ibèrica (o, almenys, a Catalunya) el vell costum, al llarg de la nit de Sant Joan, de menjar coques. L’existència del citat temple, que apareix en moltes narracions antigues, fou, segons s’afirma, un dels últims a desaparèixer i serví de refugi a Maria Magdalena, que havia estat sacerdotessa de la deessa Astarté abans de conèixer i seguir Jesús, quan, després de la crucifixió del Fill de Déu, fugí cap a França i desembarcà a Marsella, on s’uní a la colònia de cristians allà establerta.

I entre les diverses llegendes estranyes que, durant la nit de Sant Joan, la gent d’abans explicava, n’hi havia un parell de ben curioses, recollides per Joan Amades al Costumari Català, la primera de les quals és aquesta: «Quan Nostre Senyor creà els nostres primers pares, la costella que tragué a Adam per a fer la nostra mare Eva, la deixà damunt d’una pedra. El dimoni se n’agradà i se la menjà, sense saber per què volia utilitzar-la el Creador. Quan s’adonà que Nostre Senyor la cercava, el dimoni deixà damunt de la pedra una cua de mona, i el bon Déu se’n serví per a fer Eva. Això féu que hom digués que, durant la nit santjoanenca, a les bruixes els sortia la cua de simi, portada i amagada interiorment per totes les dones». I, segons l’opinió del gran folklorista, per aquest motiu una fèmina maca sol rebre l’apel·latiu de «mona». I l’altra llegenda estranya -recollida també, repeteixo, per l’Amades- és la següent: «Eva fou temptada i s’abandonà en braços del dimoni, al qual demanà després una recompensa i un record. El diable li donà unes enormes banyasses. Eva les lluí un temps, però se’n cansà i, no sabent què fer-ne, les lliurà a Adam». I l’autor del Costumari assegura, tot seguit, que això donà origen a la forma verbal de «portar banyes», tan popular i comuna a tots els pobles mediterranis, que s’aplica als marits, les dones dels quals els fan el «salt».

Aquestes llegendes, per cert, quedaven perfectament reflectides en els antics balls bruixescos de la nit màgica de Sant Joan (a casa nostra, potser, encara en queda algun), puix que les dones, totes ben «emperifollades», exhibien set pams de banyes i el mateix nombre de pams de cua de mona.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 20-6-2010)