dilluns, 21 de juny de 2010

La reedició d’«Estètica de la Sardana»

Text de la seva presentació, llegit per
Emili Casademont i Comas

Bona tarda a tothom!

En primer lloc, he de dir que, com vell amic dels Fontbernat, constitueix per a mi un motiu d’íntima satisfacció el fet que, en aquest Aplec de la Sardana d’Anglès, es recordi i reti homenatge a un il·lustre anglesenc d’adopció, el periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer, en ocasió del centenari del seu traspàs, amb l’edició en facsímil del seu llibre titulat «Estètica de la Sardana», cosa que ha estat possible gràcies a l’Ajuntament i, d’una manera en particular, a la persona que el presideix, el meu bon amic Pere Figuereda i Cairol.

L’Esteve Fontbernat, tot i morir en plena joventut (als 23 anys, a Anglès, víctima del tifus) va arribar a ser director de l’antic diari gironí Lo Geronès i articulista d’èxit del també antic diari, aquest barceloní, La Publicitat, així com d’altres periòdics catalans, i va ser amic de l’escriptor Prudenci Bertrana, del poeta Miquel de Palol, de l’arquitecte Rafael Masó i de la que, amb el temps, esdevindria famosa pintora surrealista Remedios Varo, nascuda a Anglès i traspassada al seu exili de Mèxic, país on està considerada com una autèntica glòria nacional, entre d’altres destacats intel·lectuals de l’època.

L’Esteve era el germà gran del cèlebre músic, escriptor i polític Josep Fontbernat, també il·lustre anglesenc d’adopció (ambdós havien nascut al veí poble d’Estanyol), que va renunciar a presidir el govern de la Generalitat a l’exili en benefici de Josep Tarradellas, i a qui la vila d’Anglès li va dedicar fa algun temps la sala d’actes i exposicions de Can Cendra i un carrer. Tant l’Estreve com en Josep (aquest últim mort a Andorra la Vella) dormen el son etern al cementiri anglesenc.

Tal com deia, l’Ajuntament d’Anglès, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha editat en facísimil l’obra de l’Esteve Fontbernat Estètica de la Sardana, datada l’octubre del 1907, en aquesta vila de la comarca de la Selva, i publicada el 1908 a Barcelona i a Girona. Un dels pocs exemplars conservats de les diverses edicions que se’n van fer -potser, l´únic- el tenien les seves nebodes, la Marylou i la Jossete -aquesta darrera ja traspassada- i me’l van cedir gentilment, quan jo estava cercant dades per als llibres que he escrit sobre el seu pare, en Josep (el de la famosa coral Els Cent Homes d’en Fontbernat i i el del Glossari andorrà de la Ràdio de les Valls), i ha servit per fer-ne aquesta edició en facsímil. Il·lustrada amb diverses fotos (en una apareix tota la família Fontbernat-Verdaguer, quan residia a Anglès, abans d’anar a viure a Barcelona), porta un pròleg del batlle Pere Figuereda i un epíleg meu. El llibre, un dels primers fets sobre el sardanisme, assenyalava, ara fa més d’un segle, com calia ballar correctament la dansa nacional de Catalunya, que és com, després de moltes discussions, es balla actualment pertot arreu, és a dir, a l’estil Fontbernat, estil nascut a Anglès.

El prestigi de què gaudia el jove director de Lo Geronès era molt notable, com ho prova el fet que, bastants anys després de morir, encara apareixien articles seus, amb una creu davant la signatura, que indicava que l’autor ja no pertanyia, per dissort, al món dels vius. Per Internet, per cert, acabo de trobar uns exemplars de la revista quinzenal Emporion, de Torroella de Montgrí, que donen fe del que dic.

M’estendria molt parlant de l’Esteve i d’en Josep Fontbernat, autor aquest darrer, per cert, d’una sardana dedicada a l’ermita de Santa Bàrbara, estrenada amb gran èxit als anys 20 del segle passat, segons la premsa barcelonina de llavors i lamentablement perduda després de la Guerra Civil. Però, per no cansar-vos més, ho deixaré aquí, recomanant-vos abans sincerament que llegiu l’Estètica dela Sardana, una obreta d’una importància realment històrica, escrita a Anglès.

He dit.

············································


L’EPÍLEG INCLÒS
EN L’EDICIÓ FACSÍMIL DE
L’«ESTÈTICA DE LA SARDANA»


L’Esteve, que era el fill gran del matrimoni Fontbernat-Verdaguer, nasqué al Mas Fontbernat -encara avui ben conservat-, situat al poble d’Estanyol (municipi de Bescanó), l’any 1887. Però, en instal·lar-se la família a Anglès, no trigà a esdevenir anglesenc d’adopció. I exactament el mateix ocorregué amb el seu germà Josep (1896), l’il·lustre músic, escriptor i polític, que fou proposat, a l’exili, per substituir Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya, proposició que no acceptà en benefici de Josep Tarradellas. Alguns dels altres fills i filles del matrimoni obriren els ulls a la vida a la vila d’Anglès, com l’Enric (1900), actiu sardanista i dansaire d’esbart, que formà part de l’exèrcit de Francesc Macià -igual que en Josep- en els històrics fets de Prats de Molló (1926). Aquest Enric, per cert, morí tràgicament i heroicament a Barcelona, on havien anat a establir-se els Fontbernat i Verdaguer (al carrer de Petritxol i eren veïns del poeta i dramaturg Àngel Guimerà, autor de la lletra de La Santa Espina, musicada pel mestre Enric Morera, el qual sempre afirmà que en Josep fou un dels seus deixebles predilectes), el 19 de juliol del 1936, a causa de les primeres lluites a la via pública, trist preludi de la cruenta Guerra Civil. I cal consignar que la Generalitat republicana procedí a donar el nom d’Enric Fontbernat a un carrer de la capital catalana, nom eliminat pel règim franquista l’any 1939, que la Generalitat actual no s’ha dignat a restituir. Almenys, fins al moment.

A Anglès, la família Fontbernat-Verdaguer visqué a casa la mare, la senyora Lluïsa, anglesenca de naixença i de cor, que n’era la propietària. I fou allà, a Can Verdaguer, on es produí l’inesperat òbit de l’Esteve, quan tan sols lluïa 23 esplendoroses primaveres. «Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l’Esteve, esdevinguda l’any 1910. L’Enric, el germà petit, va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva mort era irremeiable, no hi havia cap esperança de salvar-lo. El seu germà Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre que el pobre Enric es va curar com per miracle», explicava en Josep als autors de l’obra La Sardana (Editorial Bruguera-Barcelona, 1969).

Esteve Fontbernat, persona dotada d’una intel·ligència d’allò més extraordinària -qualificada de superior-, de ben segur que, si no l’hagués visitat la Parca tan prematurament, hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres i, potser, fins i tot en el de la pintura, atès que, igual que Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que, en ocasió de la Festa Major d’Anglès -les Gales d’Anglès-, cada any anaven a dinar a Can Verdaguer, convidats pel fill gran de la casa), feia «córrer» magníficament els pinzells damunt la tela, a part que exhibia una cal·ligrafia que enamorava, com jo, en haver tingut el privilegi de llegir alguns dels seus treballs literaris manuscrits que es conserven, he pogut ben constatar.

Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l’Ajuntament de Girona, explica, en el seu llibre Memòries d’un gironí, editat el 1932 i reeditat el 2001 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya -demarcació de Girona-, que, a primers de juliol del 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que el nou rotatiu de la ciutat del Ter i de l’Onyar, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència de les persones que el feien, «dirigit per un jovenet completament “peix” en la matèria, substituït de manera ràpida per l’Esteve Fontbernat, d’Anglès, mort no gaires anys més tard en plena joventut, de major pràctica i experiència en el periodisme, que escriví un cèlebre llibret sobre la sardana». Entre parèntesi, convé afegir a això que, llavors, l’Esteve ja començava a destacar, en qualitat d’articulista, a la premsa barcelonina.

Esteve Fontbernat i Verdaguer, en efecte, escrigué el llibret o fascicle titulat Estètica de la Sardana, datat a Anglès l’octubre del 1907 i editat a Barcelona (Tipografia L’Avenç) el 1908, que ha estat un dels primers llibres publicats sobre el sardanisme, on deia, molt ben argumentat, que, en les tirades de curts, calia que els balladors abaxeissin els braços. Uns mesos abans, l’Esteve Fontbernat ja havia pronunciat una conferència relativa a aquesta qüestió al local de l’Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudillers Blancs, conferència comentada de forma ben favorable per la premsa de la Ciutat Comtal, sobretot per la revista La Nació Catalana. Ràpidament, aquella norma fou seguida per molts sardanistes, mentre que d’altres continuaren ballant la sardana amb els braços sempre aixecats, raó per la qual s’originaren entre els dos bàndols fortes discussions. Al final, però, acabà per imposar-se «l’estil Fontbernat», com podríem anomenar-lo, avalat per la Federació Sardanista de Catalunya: «La sardana té dos tipus de passos: els curts i els llargs. Corresponen a dues fases musicals també denominades així: la dels curts i la dels llargs. Els curts es ballen agrupant els compassos de dos en dos i amb els braços avall. Els llargs, de quatre en quatre, amb el braços a l’alçada de l’espatlla». Recentment, per cert, Montserrat Juvanteny, cap de la secció sardanista del Diari de Girona, ha dit, en un article periodístic, que «és així com avui es balla la sardana pertot arreu», ressaltant que l’Esteve ho inventà.

Per la seva part, el meu inoblidable amic Josep Fontbernat -tinc l’honor de ser el seu biògraf-, el 21 de novembre del 1969, en el Glosssari andorrà, escoltadíssima emissió diària que realitzà durant molts anys a l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (potent estació de titularitat francesa, que ell mateix posà en marxa el 1959, primer amb el distintiu d’Ando-ràdio i, per últim, amb el de Sud-ràdio), havia comentat el següent: «El sardanistes d’ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó; però, quan veig que els sardanistes d’ara abaixen els braços, penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d’Anglès, que en guarda la despulla i el record que res no esborra. Sento encara la campana que portava el nom de Paula, perquè la meva àvia, que se’n deia, l’havia apadrinada. Les campanes dels pobles tenen totes el mateix so. Quan toquen a festa és la festa de tothom. Quan toquen a morts és tot el poble que porta dol».

En Josep, traspassat a Andorra la Vella el 1977 i enterrat des del 1982 al cementiri anglesenc, fou, en temps de la II República, director general de Radiodifusió de la Generalitat -el primer i l’únic que hi hagué-, diputat al Parlament de Catalunya, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i alcalde accidental de la ciutat, durant els inicis de la guerra, nomenat pel president Lluís Companys, així com el creador d’Els Cent Homes d’en Fontbernat, la cèlebre massa coral barcelonina dels anys 30, a més de conseller particular (ja a París, en el seu segon i dilatat exili) de Vincent Auriol, president de la República francesa, un cop acabada la II Guerra Mundial. I l’home d’Els Cent Homes, com se l’havia conegut popularment, contava això que he trascrit de forma literal, perquè encara hi havia sardanistes, en aquells anys 60 del segle passat -com sembla que n’hi haurà sempre alguns-, que deien que, tant els curts com els llargs de la sardana, calia ballar-los amb els braços enlaire, adduint que el costum d’abaixar-los, en els curts, s’implantà després de la Guerra Civil, com una mostra de submissió del poble català als vencedors, els franquistes. Res més lluny de la realitat, confome pot comprovar-se fàcilment, atès que l’Esteve, bastant de temps abans, ja havia inventat el citat sistema, que, enguany, gaudeix de més d’un segle d’existència.

No hi ha dubte que l’Esteve Fontbernat i Verdaguer fou, repeteixo, un jove intel·ligentíssim. Llàstima que morís, ara fa just un segle, tan prematurament. Les lletres catalanes -i, en particular, el periodisme català- sofriren una pèrduda irreparable. I el mateix cal dir de la dansa que, tal com afirmà Joan Maragall, és la més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Lamentablement, però, avui pocs sardanistes, poquíssims, saben qui era l’Esteve Fontbernat, i molts, moltíssims -fet que encara és més greu-, ni tan sols n’han sentit a parlar mai, malgrat que tots ballen la dansa nacional de Catalunya d’acord amb la norma dictada per ell. Per això, crec que cal rescatar del pou de l’oblit aquest il·lustre anglesenc d’adopció, tasca a la qual contribuirà, n’estic ben segur, la present edició facsímil del llibret Estètica de la Sardana (de l’antiquíssima edició original, impresa a Barcelona, no se’n pot trobar cap exemplar enlloc), cosa que ha estat possible gràcies a la feliç iniciativa duta a terme per l’Ajuntament d’Anglès, encapçalat pel seu entusiasta batlle, català de soca-rel, Pere Figuereda i Cairol. I gràcies, així mateix, al fet (és de justícia remarcar-ho) que les nebodes de l’Esteve -la Marylou i la Jossete, aquesta última ja traspassada- tinguessin la gentilesa de lliurar-me l’únic exemplar que conservaven de la citada obra, quan jo cercava dades sobre el seu pare, en Josep, com també de la resta de la família Fontbernat-Verdaguer, per als llibres que he publicat sobre l’excepcional i llegendària figura de l’home d’Els Cent Homes. Es tracta, a més, de la recuperació d’un importantíssim i valuosíssim document històric sobre el sardanisme, escrit, quan el segle XX acabava de néixer, a la formosa vila de l’anomenada per alguns, i no pas sense encert, Vall dels Àngels…

EMILI CASADEMONT I COMAS
Periodista i escriptor

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Sr Casademont, seria tan amable d'indicar-me on és possible d'adquirir aquest opuscle?

Molt agraït per endavant.

Jordi M.

Anònim ha dit...

Pots demanar l'opuscle a l'Ajuntament d' Anglès.

c/d'Avall,31
17160 Anglès (Girona)
Tel. 972 42 00 58
info@angles.cat

Salutacions.