La meva vella amiga Pilar

Fa una trentena d’anys, i em sembla que era ahir, que vaig conèixer Pilar del Río. Fou en una reunió celebrada a Madrid, prèvia a la constitució de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), el primer president de la qual seria Eduardo Sotillos, substituït, en nomenar-lo Felipe González portaveu del seu govern, per Iñaki Gabilondo. I ningú no podia sospitar, aleshores, que aquella encantadora noia andalusa (que s’asseia, precisament, al meu costat, que treballava a Ràdio Sevilla i que es distingia defensant la llibertat d’expressió) arribaria, al cap de poc temps, a convertir-se en l’esposa de José Saramago. O sigui, en la dona del primer escriptor en llengua portuguesa -i l’únic fins al moment-, a qui l’Acadèmia Sueca ha concedit el Premi Nobel de Literatura (per la seva obra Assaig sobre la ceguesa, el 1998), mor dolçament, als 86 anys d’edat, en braços de la Pilar, amb la qual acabava de mantenir una conversa, el proppassat dia 18 d’aquest mes de juny, després de patir una llarga malaltia. L’òbit es produï a les Illes Canàries, concretament a Lanzarote, on residien.

José de Sousa Saramago havia nascut a la població lusitana d’Azinhaga. Divorciat de la seva primera muller, Ilda, contragué de nou matrimoni, el 1986, amb la Pilar, bastant més jove que ell, en una cerimònia civil celebrada a Lisboa, que, un parell de dècades més tard, hagué de repetir-se a l’Estat espanyol, ja que la parella no hi figurava en cap registre com a casada. Pilar del Río i Saramago, per consegüent, pronunciaren en dues ocasions el «sí vull»; l’última, més enamorats que mai, com així quedà ben reflectit en les fotos de l’acte.

Membre del Partit Comunista Portuguès des del 1969, quan aquest encara era clandestí, José Saramago es veié forçat, de jovenet, a deixar els estudis -es formà intel·lectualment de manera autodidacta- i a posar-se a treballar de manyà-mecànic per ajudar la família, de condició humil, fins que es dedicà a la literatura, la seva autèntica vocació, tot rebent, al cap dels anys, l’alt honor de ser-ne proclamat Premi Nobel. Per culpa de la seva militància política, per cert, Saramago, que també exercí la professió periodística a diversos i importants diaris de Lisboa, fou molt censurat i perseguit per la dictadura portuguesa de Salazar, i, posteriorment, pel govern democràtic del país, malgrat que Portugal ja era llavors un estat laic. Així, les autoritats procediren a fer la «guitza» a l’escriptor, quan publicà, el 1991, la novel·la L’Evangeli segons Jesucrist, que estava cridada a assolir un bon èxit, al·legant que aquesta obra «ofenia els catòlics». Per això, i com a acte de protesta, Saramago abandonà la seva pàtria i anà a establir-se, amb la seva Pilar, a Lanzarote.

Pilar del Río, natural de la localitat de Castril (Granada), havia conegut José Saramago a través de la lectura del seu llibre Memorial del Convento, un exemplar del qual adquirí a Sevilla. Aquesta obra l’entusiasmà de tal forma que decidí traslladar-se a Portugal, a fi d’entrevistar José Saramago per a TVE. I, com a conseqüència d’entrar en contacte personal amb ell, la Pilar esdevingué la traductora al castellà dels llibres «saramagonians» (estudià, aprengué i arribà a dominar l’idioma portuguès a la perfecció) i, poc temps després, els dos es casaren. Pilar del Río -cal ressaltar-ho- era una excepcional entrevistadora televisiva. Jo la recordo, per cert, interrogant un personatge, qui, després que la intrèpida periodista aconseguís «arrencar-li» els secrets més íntims, qualificà la Pilar de «bruixa».

José Saramago, acompanyat per Pilar del Río, estigué a Girona el 31 de gener i l’1 i 2 de febrer del 1999, per tal de recollir el premi Xifra i Heras que l’Escola Superior de Relacions Públiques, aleshores adscrita a la Universitat de Girona, lliurava a persones «honestes, humils i humanes». L’acte, celebrat setmanes després d’haver estat guardonat amb el Nobel a Estocolm, constituí tot un gran esdeveniment i esdevingué multitudinari. I, durant aquells tres dies d’estada a les terres gironines, visità el Teatre-Museu-Dalí, a Figueres, i el Barri Vell de Girona, criticant Salvador Dalí no per la seva obra artística, que considerava extraordinària, sinó per com s’havia autopromocionat. En canvi, lloà, sense reserves, el Barri Vell gironí. Em feia molta il·lusió retrobar i saludar la meva vella amiga Pilar, així com poder conèixer personalment el seu marit, creador d’un magnífic estil literari, reconegut tant per la gent de dreta -els seus enemics- com per la gent d’esquerra -els seus amics-. Estic segur que ella mateixa me l’hauria presentat d’immediat, sense jo demanar-li, i, possiblement, els tres haguéssim mantingut una tranquil·la -i per a mi, ben enriquidora- conversa privada. Però es donà la fatal coincidència que, en aquelles mateixes dates, jo em trobava reclòs en una clínica i, per dissort, res d’allò no succeí.

En assabentar-me del traspàs d’aquest gran personatge universal de les Lletres, les despulles del qual foren rebudes amb honors militars a Lisboa, on s’incineraren (després, les cendres s’han repartit entre Portugal i Lanzarote), vaig adreçar un sincer missatge de condol a la seva vídua, la Pilar, presidenta de la fundació que vetllarà per les obres de Saramago en el futur, missatge, acompanyat d’un amistós petó ben fort, que espero que, enmig dels milers que n’hi han arribat d’arreu del món, no li hagi passat desapercebut.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 27-6-10)