Sunyol i Companys, els dos presidents màrtirsL’any 1936, Josep Sunyol i Garriga, com a diputat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les Corts Constituents, efectuà un viatge a Madrid sense retorn, ja que, per dissort, el 8 d’agost, en una visita al front de la Guerra Civil d’aquell sector, el cotxe en què anava s’adentrà (s’ignora el motiu) en el territori ocupat per les tropes franquistes i, de forma immediata, ell i els seus acompanyants foren afusellats, al quilòmetre 52 de la carretera del Guadarrama, i enterrats allà mateix. Per això, i atès que Sunyol era el president del Barcelona FC, hom l’anomena «l’altre president màrtir», per tal de diferenciar-lo de Lluís Companys, el president de la Generalitat.
Des de fa mesos, la revista Sapiens i el club blaugrana estan treballant per localitzar les restes de Josep Sunyol, una tasca difícil, si bé no es descarta que acabi donant el resultat desitjat. I fan el seu treball, amb tecnologia moderna, al lloc conegut com la casilla de la muerte, és a dir, on hi havia hagut una caseta de peons caminers, trist escenari de l’execució i enterrament de molts republicans fets presoners per l’exèrcit rebel. Un indret en el qual, el 1996, Joan Raventós, president del Parlament de Catalunya, i Jaume Sobrequés, directiu del Barça, càrrecs que llavors ocupaven, inauguraren un monòlit dedicat a la memòria de Sunyol, l’home, per cert, que descobrí i fitxà per a l’entitat blaugrana el jugador gironí Domènec Balmanya, que arribaria a ser, posteriorment, seleccionador estatal de futbol.
Tot que morí molt jove, a l’edat de 38 anys, Sunyol fou un personatge molt popular en la seva època, ja que, a més del Barça, presidí la Federació Catalana de Futbol, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), etc., a part de cofundar l’històric periòdic La Rambla, subtitulat «Setmanari d’esports i ciutadania», convertit, a partir del 1936, en diari. El periodista Lluís Aymamí, traspassat al seu exili mexicà, que en fou també cofundador (i director durant un temps), era qui, pel que revela en les seves Memòries, havia d’acompanyar Josep Sunyol en aquell fatídic viatge a Madrid. Però, hores abans de la sortida, es veié obligat a quedar-se a la capital catalana, motiu pel qual el substituí Pere Ventura, l’encarregat de la publicitat cinematogràfica de La Rambla. «Què va passar? Després de molts dies sense notícies dels dos, van començar a arribar versions no gens satisfactories (…) La versió més terrible era l’autèntica. Sunyol i Ventura, després de descansar un parell de dies a Madrid, van decidir de visitar el front. Fetes les gestions pertinents davant les autoritats, van ser posats a disposició de Sunyol i Ventura un cotxe i un xofer proveït de la documentació necessària per evitar entrebancs en el camí. No se sap si el xofer va desorientar-se o si, cosa que sembla més versemblant, Sunyol i Ventura van ser traïts. El cas és que, sense haver-se aclarit com va anar la cosa, el cotxe que portava els nostres amics es va endinsar en territori rebel. Sunyol i Ventura van ser detinguts i allí mateix afusellats», explica Lluís Aymamí, tot afegint que «d’aquella doble execució, se n’han conegut pocs detalls. N’hi ha dos, però, de comprovats: que Sunyol i Ventura van caure victorejant Catalunya i que, un cop morts, l’oficial que manava el destacament, i que va ordenar l’execució, es va embutxacar els diners -una quantitat important, segons sembla- i els objetes de valors de les víctimes.»
L’assassinat de Josep Sunyol fou un cop mortal per a La Rambla, car ell era qui finançava la publicació. Sunyol era ric, molt ric, i sense els seus diners no hauria estat possible de bastir aquell gran periòdic, que, des del primer moment, es posà al costat de Francesc Macià i parlà de l’«Avi», quan encara no havia estat amnistiat, mitjançant unes enginyoses cròniques esportives, tot burlant així la censura de l’anomenada dictadura blanda, successora de la de Primo de Rivera.
Però, a més de molt ric, Sunyol encara era més catalanista. Tan catalanista que, repetidament, havia dit -i ningú no gosava posar-ho en dubte- que «si cal que Catalunya esdevingui comunista per ser independent, però autènticament independent, jo acceptaré el comunisme amb totes les conseqüències», paraules recollides per Aymamí en les seves Memòries. Curiosament, Josep Sunyol, en aquells dies sagnants i terribles del juliol del 1936, quan tants i tants senyors (la forma de comportar-se dels quals mai no li havia agradat) es disfressaren de descamisats i anaren corrent a inscriure’s en una sindical, no modificà la seva manera de ser, ja que continuà vestint amb la mateixa elegància de sempre, amb el seu coll planxat i sense amagar la perla de la seva corbata. D’altra banda, Sunyol poques vegades signà alguns dels nombrosos i magnífics articles que publicà a La Rambla, dictats tots de viva veu per ell, com a bon orador que era.
Ah!, i per acabar, convé ressaltar que el fet que els triomfs del Barça se celebrin a la Font de Canaletes es deu a La Rambla, que tenia la seva seu en un edifici d’aquesta part alta de les Rambles, davant del qual cada diumenge, al vespre, es concentraven centenars d’afeccionats al futbol per conèixer els resultats de la jornada, ja que eren mostrats públicament, per mitjà d’una pissara, tan bon punt arribaven al periòdic. I el mateix succeïa els dies en què hi havia eleccions polítiques.
Des de fa mesos, la revista Sapiens i el club blaugrana estan treballant per localitzar les restes de Josep Sunyol, una tasca difícil, si bé no es descarta que acabi donant el resultat desitjat. I fan el seu treball, amb tecnologia moderna, al lloc conegut com la casilla de la muerte, és a dir, on hi havia hagut una caseta de peons caminers, trist escenari de l’execució i enterrament de molts republicans fets presoners per l’exèrcit rebel. Un indret en el qual, el 1996, Joan Raventós, president del Parlament de Catalunya, i Jaume Sobrequés, directiu del Barça, càrrecs que llavors ocupaven, inauguraren un monòlit dedicat a la memòria de Sunyol, l’home, per cert, que descobrí i fitxà per a l’entitat blaugrana el jugador gironí Domènec Balmanya, que arribaria a ser, posteriorment, seleccionador estatal de futbol.
Tot que morí molt jove, a l’edat de 38 anys, Sunyol fou un personatge molt popular en la seva època, ja que, a més del Barça, presidí la Federació Catalana de Futbol, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), etc., a part de cofundar l’històric periòdic La Rambla, subtitulat «Setmanari d’esports i ciutadania», convertit, a partir del 1936, en diari. El periodista Lluís Aymamí, traspassat al seu exili mexicà, que en fou també cofundador (i director durant un temps), era qui, pel que revela en les seves Memòries, havia d’acompanyar Josep Sunyol en aquell fatídic viatge a Madrid. Però, hores abans de la sortida, es veié obligat a quedar-se a la capital catalana, motiu pel qual el substituí Pere Ventura, l’encarregat de la publicitat cinematogràfica de La Rambla. «Què va passar? Després de molts dies sense notícies dels dos, van començar a arribar versions no gens satisfactories (…) La versió més terrible era l’autèntica. Sunyol i Ventura, després de descansar un parell de dies a Madrid, van decidir de visitar el front. Fetes les gestions pertinents davant les autoritats, van ser posats a disposició de Sunyol i Ventura un cotxe i un xofer proveït de la documentació necessària per evitar entrebancs en el camí. No se sap si el xofer va desorientar-se o si, cosa que sembla més versemblant, Sunyol i Ventura van ser traïts. El cas és que, sense haver-se aclarit com va anar la cosa, el cotxe que portava els nostres amics es va endinsar en territori rebel. Sunyol i Ventura van ser detinguts i allí mateix afusellats», explica Lluís Aymamí, tot afegint que «d’aquella doble execució, se n’han conegut pocs detalls. N’hi ha dos, però, de comprovats: que Sunyol i Ventura van caure victorejant Catalunya i que, un cop morts, l’oficial que manava el destacament, i que va ordenar l’execució, es va embutxacar els diners -una quantitat important, segons sembla- i els objetes de valors de les víctimes.»
L’assassinat de Josep Sunyol fou un cop mortal per a La Rambla, car ell era qui finançava la publicació. Sunyol era ric, molt ric, i sense els seus diners no hauria estat possible de bastir aquell gran periòdic, que, des del primer moment, es posà al costat de Francesc Macià i parlà de l’«Avi», quan encara no havia estat amnistiat, mitjançant unes enginyoses cròniques esportives, tot burlant així la censura de l’anomenada dictadura blanda, successora de la de Primo de Rivera.
Però, a més de molt ric, Sunyol encara era més catalanista. Tan catalanista que, repetidament, havia dit -i ningú no gosava posar-ho en dubte- que «si cal que Catalunya esdevingui comunista per ser independent, però autènticament independent, jo acceptaré el comunisme amb totes les conseqüències», paraules recollides per Aymamí en les seves Memòries. Curiosament, Josep Sunyol, en aquells dies sagnants i terribles del juliol del 1936, quan tants i tants senyors (la forma de comportar-se dels quals mai no li havia agradat) es disfressaren de descamisats i anaren corrent a inscriure’s en una sindical, no modificà la seva manera de ser, ja que continuà vestint amb la mateixa elegància de sempre, amb el seu coll planxat i sense amagar la perla de la seva corbata. D’altra banda, Sunyol poques vegades signà alguns dels nombrosos i magnífics articles que publicà a La Rambla, dictats tots de viva veu per ell, com a bon orador que era.
Ah!, i per acabar, convé ressaltar que el fet que els triomfs del Barça se celebrin a la Font de Canaletes es deu a La Rambla, que tenia la seva seu en un edifici d’aquesta part alta de les Rambles, davant del qual cada diumenge, al vespre, es concentraven centenars d’afeccionats al futbol per conèixer els resultats de la jornada, ja que eren mostrats públicament, per mitjà d’una pissara, tan bon punt arribaven al periòdic. I el mateix succeïa els dies en què hi havia eleccions polítiques.
Domènec BalmanyaEmili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 13-6-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada